Conhort

Mireu la nina que camina
pels camins empedreïts,
amb el cap mirant enterra
i el seu pas sempre encongit.
No rep consol del dia
i la nit ja és passada,
la rutina de la vida
li pren cada alenada.
I es despert a mitjanit
esperant una abraçada,
ha tingut un malson
i la nina està espantada.
Es dorm i no s'immuta
i al matí, ni una besada.
¿Què li he fet,
que no em torna la mirada?

Va creixent i se n'adona
que no hi ha delicte ni pecat,
però la vida mentrestant
li ha deixat una petjada.
I vol cridar ben fort,
necessita una estirada.
I les paraules no li surten,
ella no n'està avesada.
I quan sembla preparada,
ja ben gran i conhortada,
l'aprensió no l'abandona,
no li pot donar passada.
I no sap pregar perdó,
ni tampoc donar les gràcies.
Tot són aprenentatges
que s'atenyen amb la pràctica.
Ella és forta, i aprenent,
i s'aixeca amb esperança,
i agafa del present
el goig i l'alegrança
de les coses quotidianes.