M'agraden les combinaciones de paraules que contextualitzen la papallona a l'inici del text. És encertat el ritme que configuren un seguit de frases curtes, però carregades de percepcions. Són com una representació del moviment de la papallona, que vola errant, delicada i bruscament alhora, i de les seves ales quan les bat.

Els moments circumstancials d'una papallona i l'esdevenir del "mal" de la creació humana, que mai s'imposa límits (o si se'ls posa, és per superar-los, i amb escreix!), col.lisionen, i la papallona per la vida. Però també s'estavella una creació artificial contra una altra, la destrucció va més enllà que l'enfrontament entre dos móns; el combat també té lloc al nostre paradís humà d'artefactes...on les persones no són més que ombres que caminen?

Un relat que amb poques paraules t'aporta una fotografia de contrasts, i més d'un fil per estirar i recargolar-lo amb la ment durant una estona...i més.

Una primera lectura i t'aferres al poema. Te'l tornes a llegir, i l'interpretes. Repeteixes, i li dones una altra volta: les idees es combinen i hi veus diferents formes. Un altre gir, i observes que les paraules cambien de colors. Contrasts. La impotència dels observats, el poder dels que observen sense ser vistos a aquells qui la debilitat els fa vulnerables. Debilitat que acaba perjudicant la figura de l'observador, que s'amaga rere el tel de l'anonimat. Tots som observadors i observats, omnipotents (si ens deixem ser-ho!) i febles, intèrprets, creadors de fets hipotètics i subjectes de fets...reals? Trobo que és un poema amb magnetisme, i molt plàstic.

Al final les figures es desfan i cauen, paraula per paraula, i ens recorden que no són més que "rumors orfes", mots solitaris, que cada ment combina i apadrina amb una visió diferent.