he decidit que, simplement, em fascines.

si senyor, (o senyoret)! això és un bon retrat! un ritme industrial per un personatge mecanitzat. no pensaments, no valoracions. una vida que és una pura descripció de si mateixa i prou. com la transcripció fonètica d'una -per exemple- impremta rotativa.

rodó.

en què ens estem convertint que sempre hem de prendre el recurs de la infància per poder empatitzar amb la violència a gran escala

està molt bé, però em puc imaginar aleshores que els grandíssims fills de puta que tu dius tenen també un estanc d'aigua putrefacta que fumeja des dels seus primers anys de vida

i què. així sóm. la espiral de violència és necessaria en tant que és intrínseca a nosaltres. i la violència no només aboca sang.

M'ha agradat perque, malgrat el tema és un pel recorrent -sense cap ànim d'ofendre-, almenys encara hi ha qui es pot posicionar des d'aquest "altre" que tant ens aterra. Tot i així em sobra potser la autocomplaença. Ni nosaltres "sóm" tan culpables ni "ells" són tan víctimes. I, ja posats, haguéssis pogut criticar a les màfies -per concretar- que fan això sigui possible i davant les que tots tanquem els ulls...

A banda, està molt ben redactat.

Objectes absolutament ordinaris adquireixen, sota el fil del Shh.. una dimensió que evoca de manera delicadíssima la corporietat d'aquest acte i aconsegueixes perfectament desproveïr-lo del dramatisme pseudo romàntic però atorgant-li una intimitat a flor de pell. M'ha encantat, Equinozio. Felicitats moltíssimes.