Aniries tu a donar-li la mà?

Miro com les famílies passegen, com les parelles van agafades de la mà, com els amics puntuals esperen als qui no ho són tant, miro els rius i rius de gent que surten i entren corrent a la boca del metro, els estafadors que intenten robar als turistes, les dones carregades de bosses de zara, els hippies carregant amb les seves guitarres... tots ells somriuen, es diverteixen, parlen, discuteixen, ploren, es queixen, es barallen... jo només els observo, no puc queixar-me, no puc riure, no puc contar amb ningú, no tinc gens... Només he compartit la meva vida amb una persona, i aquesta etapa la recordo com la més bella i feliç de la meva vida. Així doncs, la meva curta però bella infància, la recordo al costat de la meva mare, ens passàvem el dia sentats en el mateix cantó, cantó Valéncia i Clot, on em trobo ara mateix escrivint aquestes quatre línies en un tros de paper d'una hamburguesa del McDonalds. No parlàvem molt, la meva tasca era única i exclusivament posar cara de tristesa i romandre al seu costat. La meva mare necessitava que la gent ens donés alguna moneda amb la qual poder comprar el seu benvolgut paquet de cigarrets. Ella tenia una llarga cabellera bruna, que sempre recollia amb dues pinces daurades , uns llavis molt fins, sota uns grans ulls negres que traspassaven tot allò que s'interposés en la seva mirada. Una mirada penetrant, que de vegades acovardia però que endolcia quan es dirigiria a mi. El que més recordo de la meva mare són els seus ulls, ara, a pesar del temps que fa que ja no existeix aquesta mirada, roman en el record. Vestia una àmplia faldilla de color verd i una samarreta amb dos rombes de color maragda, estimava molt aquesta samarreta; en realitat, era l'única que tenia. L'altra que va trobar, me la va posar a mi solament néixer i des de llavors mai me l'he llevat. Com deia, la meva mare era una dona molt nerviosa, sempre li tremolava el pols. Moltes vegades m'oferia per a anar a introduir les monedes en la màquina de tabac del local de menjar ràpid de davant, encara que, poques vegades deixava que fos jo qui dugués les monedes que ens havien donat. Tenia un caràcter difícil, era molt freda i distant, molt poc parladora però per sobre de tot, el més remarcable i admirable del caràcter de la meva mare, és que va ser una mare forta, i ara, sobretot, m'adono que va ser una mare molt, molt forta. No menjàvem tots els dies, ja que els pocs diners que ens donaven es gastaven en tabac i moltes vegades havia de ficar-me dintre del contenidor per a trobar una mica que emmudís els sorolls del meu estómac. No ens movíem del nostre cantó, fins i tot passàvem les nits arraulits els dos, entre caixes de cartró. Aquest cantó era la nostra llar, era la nostra preciosa llar. Les parets estan encara ratllades amb escrits meus de quan era un nen. Era dur per a una criatura estar tot el dia assegut en el mateix racó demanant diners a les famílies amb llar que passejaven per aquests carrers per oci. Totes les nostres pertinències les teníem allí, tres caixes, una agulla, dos imperdibles, una ampolla Font Vella foradada per a poder recollir els diners que ens donaven, una bossa de plàstic, dos mocadors i un llibre, el nostre llibre, el que més vull, i més va voler la meva mare mentre vivia. Vaig aprendre a llegir aquest llibre, l'Alcorà. Resàvem sovint i la meva mare m'obligava a aprendre paràgrafs de memòria. Actualment m'el sé sencer. És l'únic llibre que he llegit, ha dormit amb mi, ha viscut la vida amb mi, és l'única cosa que m'ha pertangut. Quan tenia sis anys la meva mare va morir, em va deixar sol i vaig haver d'apanyar-me-les per a poder menjar una mica de quan en quan. Seguia dormint en el nostre cantó i durant tot el dia intentava recordar i memoritzar nous fragments de l'Alcorà, d'aquesta manera, no em sentia tan sol. Llegia, sempre amb l'ampolla entre les meves cames, tal com m'havia ensenyat la meva mare. Els diners que recollia, intentava guardar-me'l uns dies, per a així, poder menjar un entrepà calent. M'encantava el formatge fos, el pa cruixent del dia, era un deliciós menjar que em durava tot just cinc minuts, però jo, sabia apreciar aquest plaer. A mesura que anaven passant els anys, anava coneixent als altres captaires que havia pels voltants fins hi tot vaig tenir una època que em barallava cada matí amb una dona, ja gran, que volia ocupar el meu cantó. Era una dona de pèl canós que li tapava part del seu front arrugat i uns ulls tristois, molt separats l'un de l'altre per un immens nas de grans orificis. Desprenia un pudor de gos que es manifestava des de el cap del carrer. Anava sempre envoltada de gossos, tenia set. No vaig tenir altra opció que buscar-li un racó dos carrers mes baix i convèncer-la que allí li donarien més diners. Tantes hores sense fer res, feien que prengués mides per a distreure'm, sempre que estiguessin al meu abast. Vaig començar gravant el nom de la meva mare, Muayad, i el meu, Abdul, en la paret de guix que tenia a les meves esquenes, però aquesta tasca ràpidament va finalitzar. Més tard, vaig aprendre a mirar i a fixar-me en totes i cadascuna de les persones que baixaven i pujaven per aquests carrers: tots eren diferents, amb la multitud de gent que veia en una sola tarda, mai vaig trobar a dues persones que fossin iguals. Tots es movien de manera diferent, actuaven de distinta manera, caminaven de distinta manera… Els rostres de la gent era el que més em divertia. La meva mare sempre amb el mateix rostre, no m'havia ensenyat a riure, ni a expressar gens del que sentia, mai la meva mare va vessar una llàgrima per les seves galtes, mai la meva mare va mostrar il·lusió alguna per alguna cosa, mai la meva mare va canviar la seva expressió ni el seu estat d'ànim… Els desconeguts que ocupaven els carrers em van ensenyar l'existència dels somriures, les salutacions amb la vista, els petons a distància, les mirades d'enamorat; les expressions de la cara, la felicitat que pot causar un rostre o l'alegria que pot causar trobar a algú conegut a qui fa molt no veies… Mai m'ha ocorregut això, però ho vaig aprendre, ho vaig aprendre mirant i gaudia de la vida dels altres, ja que la meva, no es podia gaudir de cap manera. Em vaig adonar que cada persona és irrepetible, única, que no a tot el món li agraden les mateixes coses, que no tot el món vesteix de la mateixa manera, ni parla igual, ni es pentina igual, ni riu igual…però que es respecten, que es toleren, que no es diferencien, que no s'exclouen, que no es marginen…però jo, jo no em sentia part d'aquest grup de gent heterogeni, jo em sentia i em sento solament, ni m'acceptaven, ni em toleraven… I a més m'assenyalaven, m'insultaven… La veritat és que encara ho fan, persones majors, més joves, nens… Només perquè m'agradava el meu llibre, no em podien acceptar? Només per tenir la pell més fosca, m'havien de rebutjar? Tan importants són aquestes diferències respecte a les quals els diversifiquen a ells? Arran de la meva distracció, vaig començar a dibuixar rostres de persones i fins a la gent parava a mirar-se'ls, cada cara era totalment diferent a la qual dibuixava després, els ulls, l'expressió… però realment ningú entenia els meus dibuixos, jo només volia expressar amb els meus dibuixos, com era aquesta societat, i que la gent entengués que jo volia sentir-me un més, que em tractessin com si fos un d'ells, que no em dediquessin més mirades que a la resta, que em respectessin com es respectaven entre ells… però no va ser així. Quan aprofitava que plovia o que havia poca gent en el carrer, i em dirigiria a comprar-me un entrepà, la gent s'apartava del seu camí, la gent em mirava, la gent em temia. Veia cares d'antipatia sol per veure interromput el seu camí per la meva presència. Em dolia. Que no tingués un sostre sota el qual passar la nit, no significa que deixés de ser més persona que un altre. Que fos un musulmà, no significava que no fos un home corrent. La meva vida des d'un principi havia estat així, no vaig poder canviar-la. Per quin ningú entenia això? De petit record que la meva mare sempre em deia que el que havia de fer era sobresortir de la resta, havia de ser el millor, havia d'esforçar-me més que els altres, no podia conformar-me amb ser com ella… com és obvi, amb sis anys no la vaig entendre, ara amb quaranta-u, entenc el significat de les seves paraules i realment sé que no ho he aconseguit. No vaig saber integrar-me, no vaig saber demostrar quant valia, les meves ganes d'aprendre, de treballar, no vaig poder demostrar-los que érem homes tots igual. No vaig saber ensenyar-los en qui creia jo, no vaig saber aclarir-los per quin això era així, ni vaig poder entendre per què no es podien relacionar dues persones de races distintes i en canvi persones que vestien de distinta manera sí, o tampoc per quina dues persones de creences i religions diferents no podien entendre's i dues persones amb gustos distints sí… Ara analitzo la meva vida i entristeixo. No entenc per què no vaig poder ser un nen com els d'aquí, poder tenir amics, tenir família, haver vist al meu pare, poder anar a escola i aprendre, tenir una llar, merèixer aquest alguna cosa que jo no tenia perquè la gent em tractés igual que als altres… No tinc diners, ni casa, ni rumb i tampoc metes assolibles. Vull poder entrar a una d'aquestes botigues, de les quals tanta gent he vist sortir amb borses, poder comprar-me un entrepà de formatge fos cada dia, poder veure la lluna des d'una finestra al costat d'un radiador o poder dormir tapat amb una flassada de llana, vull ser un més. M'agradaria no veure com la gent s'aparta del meu costat quan camino pel carrer i no escoltar a les mares com diuen als seus fills que vagin amb compte i els agafin de la mà. Què he fet jo per a ser distint a la resta? Quan he decidit jo que la meva mare morís? Quan he dit jo que no volia anar a escola? O no tenir amics? O crear-li por a la gent? O el que és encara pitjor, per quin tot el món em mira amb cara de menyspreu? He fet alguna cosa a la gent de Barcelona? Duc a
quí tota la meva vida, he nascut aquí, per què no em consideren un més? Tantes preguntes envaeixen el meu cap! I sense resposta alguna, dormo dia després de dia sense oblidar el que més em preocupa… Mentre miro les cares dels *hippies amb les seves guitarres, dels *timadores que intenten robar als turistes, de les multituds de gent que entren i surten corrent de la boca del metre, dels amics puntuals que esperen als quals no ho són tant, de les parelles que van agafades de la mà, de les famílies que passegen, intento entendre per què és així la gent, qui ha decidit que la meva vida sigui aquesta… I les meves primeres llàgrimes humitegen les meves galtes quan em pregunto: Qui vindrà algun dia a donar-me la mà? Quan la meva mà va a ser la d'un home i no la d'un moro?