Gairebé setanta

Tinc seixanta-nou anys i estic podrit de pasta. Treballo en allò que se sol anomenar "altes finances" i hi tinc el collons pelats, a fer "enginyeria comptable". Les meves oficines ocupen tot el pis 24 d'aquest edifici tan guapo. Quan la dona em va deixar, vaig estar a punt d'engegar-ho tot a fer punyetes. Per sort hi ha la Katryn. Té 24 anyets i només fa que banyar-se. Les seves tetes, siliconades en la justa mesura, són una mica guenyes, vull dir que els mugrons miren cadascun a un punt cardinal. Quan surt de l'aigua triga molta estona a assecar-se, i a més, ho fa amb una tovallola esquifida, perquè es pugui apreciar millor el contrast entre allò que està sec i el que encara falta. Aquells dos ganàpies que hi ha a la vora de la piscina l'estan escanejant. Un no sé qui cony és. L'altre, el del paquet exagerat, és el meu nét, en Cristian. El molt fill de puta va dient que li agrada més aquesta àvia que la d'abans. Mentrestant jo m'he de prendre un bíter sense alcohol amb la meva filla, la mare del noi, que sí que està vestida i que tot i anar farcida d'ansiolítics, es fot els whiskys que el metge em prohibeix. Ma filla m'està explicant no sé què del cabronàs del Julià, el seu ex, i jo no me l'escolto, perquè veig com la Katryn s'acosta al Cristian i li està palpant els abdominals. Els nois empassen saliva i al meu nét les cames li fan figa quan la iaieta li puja a cavallet. Les tetes guenyes impacten contra l'esquena del xaval, feliç i sobrepassat, perquè no es creu el que li passa. I el mànec li toca el melic, quina enveja. La guarra li diu alguna cosa a l'orella. M'agradaria tallar tanta mariconada, però no puc, amb la cama enguixada, i la meva filla que s'encaparra perquè parli pel mòbil amb el macarra del seu ex, que m'assegura que té uns terrenys que m'anirien de putíssima mare. L'únic que se m'acut és cridar "Cristian, el papa vol parlar amb tu", tirar-me un pet dels que deixa nicotina, que és una llicència pròpia de la vellesa, i fer-me l'adormit. I amb la Katryn, ja en parlarem, si hi haurà festa o no.

Però no puc negar-li. Si em demana que convidi el bo i millor de la ciutat, qui sóc jo per no fer-ho? M'ha costat un ou i el rovell de l'altre muntar-ho, però se me'n refot. El meu gendre em passarà uns contactes i el que surti per un costat entrarà multiplicat per l'altre. No se m'aixeca, amb pastilletes o sense, però segueixo donant pel cul a mig país. Els politiquets mengen a les meves mans, i els artistes em llepen la sola de les sabates. El que em toca la pera és que el meu nét s'estigui repassant la seva nova àvia sota la pèrgola i que la gent aplaudeixi amb entusiasme, passant dels músics, de la gent guapa i del halar com de la merda. No puc dir-li res a la meva filla, que va pet des de les tres de la tarda. Sort del Julià, que li ha cardat al nano totes les hòsties que li faltaven per créixer com cal, i que segur que acabarà la feina com jo ho faria. I qui vulgui espectacle, els divendres de matinada, al canal de pagament, collons.