aporofobia

tenies un sou suficient. feies les teves hores. les altres es repartien entre la santa que t'esperava a casa i els inútils que t'esperaven al bar.

les passes es fan cada vegada més fugisseres: es fa de nit.

et creies que no passaria res. et pensaves que la vida era una espècie de joc.

algú ha escopit molt aprop del teu peu dret. l'apartes cinc segons després.

vas imposar unes regles sense tenir en compte que una cosa és creure's un déu i una altra de ben diferent és ser-ho o que et deixin fer-ho veure... i la vas cagar.

s'aproxima la teva preferida a pas lleuger. com sempre tindràs, si no s'hi posa ningú al davant, un segón i mig per delectar-te amb la seva carona i fer la foto diària que alimentarà la única estufa nocturna que et pots permetre.

la decisió era en ferm. després de la depressió, ningú ni res tornaria a donar-te ordres. ningú ni res tindria cap mena de dret a determinar el transcurs de la teva existència

s'acaben d'encendre els fanals. t'importa un cul. saps però que s'acosta la hora de decidir cap a on arrossegar-te.

volies oblidar els horaris, tenies el somni de portar les regnes del teu destí, rendit al tòpic i renegant, molt inconscientment, de tota la parafernàlia que això implicava.

cap al centre, fa fred. però primer cal sopar. t'aixeques i agafes els trastos. acumules: com i desde sempre. les portes s'obren i surt el Joaquin amb les caixes. us llanceu en picat a la teca. escaramusses de cada nit. et conèixen i et deixen fer, faltaria més. això és la selva i tu els podries matar a tots i ho saben.

la nina dels teus ulls et va comprendre. ho va assumir. però et va suplicar que enteguéssis que ella preferia quedar-se. que ja li estava bé ser una ovella més. els altres et van recordar el tamany dels teus ous i al cap d'un mes ja no en vas saber res més (del teu parell d'ous tampoc).

des de que et van fer fora del pis que no tastes una sopa. és un pensament que sempre t'assatja quan obres la primera llauna.

vas trobar un antre barat i suficient a on arraconar els teus ossos mentre encara feies doble vida. no vas trigar a complir el teu somni. et van fer fora de la feina per desidia, poca producció i mala actitud. tot subjectiu i denunciable que ni vas qüestionar ni vas denunciar sinó que, mentre paraves una mà, amb l'altra vas signar una baixa voluntària que t'arrancava qualsevol dret. pensaves que els imbècils eren ells.

tornes a tenir polls. casundena. em sembla increïble, veritablement increïble que només m'ataquin a mi, amb la de gent que camina pel carrer, collons. sempre saboreges la sensació de sentir que, si allargues el braç potser més del habitual, podries contagiar aquests nens del primer món tan rossets i tan polits que et miren amb aquelles tan insolentíssimes cares de fàstic.

amb una llibertat recén estrenada i un finiquito gens despreciable comences a felicitar-te per la teva proesa. ara ets lliure i pots fer el que et dóni la santíssima gana.
primer viatjaràs. no. primer faras com els personatges de paul auster, experimentaràs la pobresa per poder aconseguir ser un autèntic outsider i oblidar el sistema. no, déu meu, (No, Déu Meu, això MAI)

la manifestació del fàstic infantil és el que més por et fa. penses, un nen, a priori, no té perquè sentir fàstic i quan ho sent amb tanta intensitat és que alguna cosa falla. penses.
des dels barrots es distingeix el bloc amb les llums enceses. són les onze de la nit i estan tots roncant. però a fora encara hi ha vida. tu mateix no tornaves del bar fins ben entrada la...

...i la meva àngel... la meva preciosa... què deu estar fent...? ...te la imagines assaguda davant de la televisió llegint per matar les hores, amb aquells ulls que mai més permetràs que s'emmirallin en el teu actual i espantós aspecte.

la teva intenció era endinsar-te en el món del diner negre però que et deixessin en pau per poder fer i desfer i no donar comptes a ningú; res d'anar-te'n al bosc a criar aranyes tigre i a menjar soja silvestre en una cova.

No. De sobte tot es va capgirar i capgirar i capgirar i de sobte tot era d'un altre color i, de sobte, no podies tornar enrere, i de sobte, no sabies què havia passat, què havia passat que no podies comptar res del que tenies perque no tenies res, ni tan sols podies recordar còm perquè i quan havia començat tot a acabar-se.

en el futur no hi penses. en el passat de vegades. en el present intentes no fer-ho. et limites a caçar les restes del súper i intentar que no et cacin a tu.

a les mirades de fàstic ja et dic jo que t'hi acostumes. al que no t'acostumes mai és a ser conscient de que ja no formes part de res. l'únic consol és saber-te més enllà de qualsevol tipus de pressió social. prova superada. la teva vida té el just sentit que tu t'has imposat: et menteixes. i t'adorms.