el silenci

Aixequem la mirada del plat, furtivament. La sopa adquireix regust de cadàver i les culleres es desplomen pesadament fent xisclar també a la ceràmica. No ens atrevim a dir res. Tots sabem perfectament. És insuportable. Algú s'aixeca i tanca la finestra i les cortines i es tapa els ulls amb les dues mans per poder acabar de tancar-ho tot, els crits. Pero se sent igualment. Sentim finestres veïnes tancar-se amb estrèpit irritades... però ningú no es belluga. Més finestres. Més udols. Cada vegada més dèbils. Cada vegada més espaiats. És infinit. Cada lament està convençut d'ésser el darrer però de manera increïble encara n'hi ha un altre, cada vegada menys desesperat, crits ja no d'auxili, de dolor en estat pur. Quan me n'adono, tots estem escoltant en silenci amb el cap baix i, un segon abans que jo m'aixequi per encendre una televisió que no sé que collons feia apagada justament ara, algú fa el comentari que ningú no gosava ni dir ni haver de respondre. Si, iaia, si. Estan matant un altre gos, pensem, pero ningú no ho diu.