la guillotina

Un dia la mama va començar a anomenar al papa Matilde. De fet, d'un temps ençà ja ens haviem adonat de determinats comportaments que no acabaven d'encaixar amb les soviètiques maneres de la mama. Maneres que, per cert i ja posats, han forjat en mi aquest caràcter tan dolç que em caracteritza. Potser ens ensumavem alguna cosa, petits detalls. El raspall de dents a la nevera -amb la pasta sense esvandir, evidentment-, sabatilles al damunt del piano, alguna frase més o menys desafortunada però que, al cap i a la fi, no anaven més enllà. Detalls que eren símptoma de tot menys de l'Alzheimer que li van diagnosticar, un any després, quan la varem visitar arrel del incendi de la cuina. Els meus fills se n'en reien i jo, sincerament, també. Veure el sargent tan voluble em commovia de manera tal que gairebé la llàstima es convertia en eufòria per no canalitzar-ho per altres bandes, potser no tant justificables... i encara menys cíviques. El fet és que un bon dia, la tia es desperta i el primer que fa és fer-li un petó al papa tot dient-li mi preciosa Matilde. La cara del papa mentre m'ho explicava no la puc descriure, però em puc imaginar la que va fer en aquell in situ... -suposo que la mateixa que li vaig detectar per primera vegada quan des dels meus vuit anyets li vaig comfessar la meva autoria en tot l'assumpte de les misterioses cagarades al replà-. Quan m'ho va començar a explicar, -jo sempre he estat la seva comfessora, potser per ser la petita, je ne sais pas-, vull dir, en gerundi hauria de dir, perque el papa sempre ha explicat les coses de gota en gota, cosa que provocava i provoca un feedback allargassat en el temps al qual tots hi estem acostumadíssims, quan m'ho anava explicant -ratoneta, que la mama em diu coses estranyes, al cap d'una setmana, ratoneta que la mama m'ha dit preciosa i, ratoneta, en castellà, i al cap d'un mes, ratoneta, que m'ha dit Matilde- jo la veritat és que el deixava fer. Potser tenia més clara la suposada lucidesa del caporal que la del meu pacient pare. Però va arribar un dia que la cara que va posar el papa explicant-me com l'havia abraçat mentre li besava els llavis tot anomenant-lo Matilde, una vegada més i en castellà, per fi em va posar en alerta roja.

A partir d'aquell dia límit vaig començar a observar cadascún dels seus vocables, gestos, mirades i accions. I no hi havia res d'estrany. Continuava repartint ordres com capellà repartint hòsties i tots a callà. Però la mascarada aviat va donar escletxes per on furgar i, efectivament, al cap de poc temps la mama li va començar a dir, ara ja per sistema i en públic, al papa, Matilde. En castellà. A més de donar-li les mateixes ordres de sempre, evidentment.

La veritat és que, tot i sospitant l'holocaust familiar que se'ns aproximava sota un nom encara no diagnosticat però tan silenciat com evident, em feia un no sé què la presència no tan malatissa com potser massa sincera de la tal Matilde. I vaig decidir investigar. Un dia, amb una mala hòstia impressionant -que he maleït un milió de vegades, però noi, és el que hi ha-, vaig decidir trucar a casa dels meus pares i vaig demanar per la mama amb un mitjó a la boca i el nas tapat. De parte de Matilde por favor. Assumint el risc d'un possible cobriment per part del meu pare, vaig sentir com ell, amb una gelor que espantava cridava a la mama: cuca, la Matilde i va afegir molt fluixeeet (dels collons) que per descomptat vaig sentir, i si no ho vaig sentir ho va dir segur perque el conec com si l'hagués parit.

I la mama s'hi va posar. Ai redéu. El diàleg que vàrem protagonitzar hagués inspirat a la Gertrud Stein. ¿Matilde? Sí, soy yo, *querida* (em vaig atrevir) i la mama, alliberant el sargent ¿MATILDE? Sí soy yo. ¿MATILDE? ¿Quién es MATILDE? Sí, soy Matilde, la Matilde... pero nanai ¿Qué MATILDE? vaig passar doncs al pla B te he echado mucho de menos ¿MATILDE? ¿QUÉ MATILDE? I quan ja estava a punt de penjar el telèfon per donar-me un respir i pensar en si m'havia begut l'enteniment, la tia em va escupir que era una filla de Satanàs i em va penjar.

Gairebé em vaig voler morir. En aquell moment el fuet atronador que descarregava per sistema al damunt de les nostres espatlles es va apoderar de la meva destronada consciència. Aquella mirada tan absolutament desproveïda d'ànima va acaparar del tot la poca autoestima que en aquell moment, malgrat tot, em creia conservava i es va convertir en un ésser al·liè prenyadíssim d'odi i de violència que la convertia en quelcom que em convertia a mi en un miserable insecte.

Per descomptat, aquest episodi no va en absolut impedir que la mama es continués dirigint al papa com a Matilde, en castellà. Mentrestant, jo no podia mirar-la a la cara i el meu edipisme va sofrir un rebrot tan virulent que inclús el mau marit em va preguntar si em passa quelcom. La esceneta de la cuina no es va fer esperar i aqui es va signar el punt i final de tanta pantomima. Quan per fi van tenir nom els "despistes" de la mama, la Matilde formava ja part de les nostres vides, vides que s'anaven desfilassant davant la gegantina odissea de sortejar les petites coses del dia a dia, incapaços d'assumir que el fuet havia quedat sense amo.

Pel que fa a la matilde dels collons, el papa no va trigar gaire en lligar caps. Jo encara m'estic medicant. I els meus germans, a diferència de mi, potser perque sóc la petita i la que pateix un edipisme més ulcerant, encara creuen que "lo de la Matilde" forma part de "lo de la mama" i no li donen més importancia. Però el papa i jo sabem.