És fantàstica aquesta poesia. Però no és el temps, a voltes, el que va matant l'infant. Hi ha canalla que ja està morta d'il·lusions i de màgia, perquè ja ha estat engolida per la grisor. Aquest matí he vist una velleta molt velleta que donava la mà a una nena petita i tote dues saltaven entre els coloms de la plaça i els cantaven cançons i els enviaven paraules. Per altra banda, pot ser que una criatura sigui infant perquè ho és i ja est``a; però el miracle, que hauríem d'aconseguir els qui encara hi som a temps, seria que, a mida que ens fem grans, tiguem la capacitat de guipar les coses tal com són -que no ens ensarronin!- i saber fer créixer l'infant de dintre, però un infant cada vegada més lluminós, més abraçat a les sorpreses de la màgia quotidiana. Quin futur més digne Girasol, poder respondre amb tota la dignitat del món davant del nostre entorn i, a la vegada, donar ales a l'infant: vetllar-lo, alimentar-lo. Per a mi és un repte i un camí. Amic/amiga, sóc dels teus. M'ho prenc com una revolució pròpia: dignitat i màgia.

El poema és ple de força profunda i tristesa, m'ha impresionat perquè arribes fins el fons, però dels moments que toquem fons en surt el millor: és un adob a la terra i les ales del girasol seran més vibrants i sabran com moure's per trobar el teu sol. Força i endavant que necessitem la sal de les teves pipes!

"Les pestanyes cauen i et despullen la mirada"... és la tardor. Altra volta nous enllaços: les estacions i la cara de la persona que estimes. Tot l'univers es combina en els teus poemes, Girasol!

Has trenat música amb poesia, has encadenat gramàtica amb sentiment, has congriatsentiments profunds amb vivor de colors i màgia. És un poema immens perquè fa olor d'ulls, contempla la mirada dels petons i sent la veu dels núvols. Enhorabona Girasol, no t'aturis!