Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Vida a la Terra
Intervenció de: manila | 23-02-2006
Artxònduxt tornava de pescar quan va veure el primer cartell anunciant la descoberta de vida en un planeta llunyà: la Terra. La notícia el va sorprendre i, alhora, meravellar. Vida a la Terra? Increïble! I, la Terra, on és?
No li va costar gaire trobar-ne la resposta: la primera plana de tots els diaris en donaven la notícia, igual que la televisió i els altres mitjans.
A l'edició de la tarda hi havia un suplement especial, ple de fotografies d'estrelles en l'immens firmament.
-Llegeix en veu alta, papa -li demanà Falstèliux, el seu fill, un nen saberut d'onze anys que estava berenant.
Artxònduxt s'escurà la gola abans de parlar:
/////A la Terra s'hi ha descobert vida, tant vegetal com animal. Entre els animals, sorprèn veure-n'hi un que camina dret, en un estat de gran desprotecció. Es desconeix si el seu cervell pot representar una arma eficaç d'adaptació per acabar sobrevivint.../////
-On és la Terra, papa?
-Mira, aquí ho diu.
/////La Terra pertany a la Via Làctia, una galàxia de cos tres vegades més petit que la nostra, a una distància de 2,25 milions d'anys llum. En dies de cel profundament fosc es pot veure a ull nu.../////
-S'assembla a Andròmeda, el nostre planeta, oi papa?
-Sí, però no ha evolucionat. Espera, mira què hi diu, aquí.
/////Els científics estan investigant la possibilitat que els móns de les trenta galàxies del Grup-Local, relacionades gravíticament i a les quals pertany tant Andròmeda com la Terra, tinguin una projecció d'empatia entre elles. Però com que la seva imatge ens arriba amb un decalatge d'un milió d'anys, el que observem ara de la Terra és la seva prehistòria; però podria ser que avui tingués una cultura com la nostra.../////
-Ostres, que interessant! -exclamà Falstèliux
-Espera, que acabo de llegir.
/////També podria passar que aquests animals drets acabessin menjats pels dinosauris i, d'aquesta manera, dibolits per sempre.../////
-Mmmm... Creus que se'n sortiran, papa?
-De cap manera. No crec que cap animal de la Terra sigui intel·ligent Això només ha passat a Andròmeda, amb nosaltres.
Falstèliux se'l mirà amb una expressió incrèdula mentre s'acabava el berenar.
Respostes
-
Estan entre nosaltres
angie | 23/02/2006 a les 12:27
Feia un any que havia deixat d'abraçar-la, de sentir la seva escalfor amarant-li el pit, de besar aquella veu dolça que el conhortava. La seva presència només la tenia en el seu regal compartit, els seus fills.
El so agut i constant emés per una màquina atemorida va endur-se-la i va esquinçar la seva vida.
*
El color d'aquell immens record que l'invaïa les darreres hores va convertir-se de sobte en un blau seré. En Jaume fugí del dolor amb un mut suspir i es separà del cos per anar a trobar-la.
I allà, enmig de la badia mancada d'onades, quan el sol de novembre petonejava com un amant apassionat el mar, allà on les roques assenyalaven l'horitzó, esperà a una barca de casc blanc, la seva Atlàntida.
Ja la veu!. I ella és a la proa!, figura de sirena brillant com estrella nova, de nuesa elegant, tota llum, tota rialla... L'angoixa havia acabat.
I com el temps ja no té cap sentit, el sol s'enfila de nou damunt la platja i la vesteix ara de groc amistat i ella baixa fent un salt d'àngel i s'atura escampant rajos d'amor al seu voltant. I embriagats de forta empatia i saturats de màxima felicitat, deixen anar llàgrimes de tendresa continguda pel temps que han estat allunyats.
I en la solitud de l'arena sense temperatura, abandonats en un món fantàstic d'eternitat, les dues ànimes es fonen en un vol de gavina i s'endinsen en un paradís des d'on la seva única tasca és esperar i preparar la benvinguda dels que a la Terra no els hem deixat mai d'estimar.
Cada cop que passejo a l'hivern, descalça entre les algues que l'aigua ha rebutjat, els sento rient i fent corredisses, ballant cançons d'enamorats...
-
dos accents girats!
angie | 23/02/2006 a les 12:34
dues paraules amb l'accent girat, ho sento, no tinc corrector i me les gira pel morro :
serè i emès
-
no facis cas dels dos anteriors... te'l penjo de nou!
angie | 23/02/2006 a les 12:41
Feia un any que havia deixat d'abraçar-la, de sentir la seva escalfor amarant-li el pit, de besar aquella veu dolça que el conhortava. La seva presència només la tenia en el seu regal compartit, els seus fills.
El so agut i constant emès per una màquina atemorida va endur-se-la i va esquinçar la seva vida.
*
El color d'aquell immens record que l'envaïa les darreres hores va convertir-se de sobte en un blau serè. En Jaume fugí del dolor amb un mut suspir i es separà del cos per anar a trobar-la.
I allà, enmig de la badia mancada d'onades, quan el sol de novembre petonejava com un amant apassionat el mar, allà on les roques assenyalaven l'horitzó, esperà a una barca de casc blanc, la seva Atlàntida.
Ja la veu!. I ella és a la proa!, figura de sirena brillant com estrella nova, de nuesa elegant, tota llum, tota rialla... L'angoixa havia acabat.
I com el temps ja no té cap sentit, el sol s'enfila de nou damunt la platja i la vesteix ara de groc amistat i ella baixa fent un salt d'àngel i s'atura escampant rajos d'amor al seu voltant. I embriagats de forta empatia i saturats de màxima felicitat, deixen anar llàgrimes de tendresa continguda pel temps que han estat allunyats.
I en la solitud de l'arena sense temperatura, abandonats en un món fantàstic d'eternitat, les dues ànimes es fonen en un vol de gavina i s'endinsen en un paradís des d'on la seva única tasca és esperar i preparar la benvinguda dels que a la Terra no els hem deixat mai d'estimar.
Cada cop que passejo a l'hivern, descalça entre les algues que l'aigua ha rebutjat, els sento rient i fent corredisses, ballant cançons d'enamorats...
-
En nom de Déu
pivotatomic | 23/02/2006 a les 16:02
L'home vestit de porpra i blanc llegeix les darreres línees del dossier i el tanca amb un cop sec. El deixa damunt la seva immensa taula de despatx i, en un moviment reflex, es duu la mà esquerra a la cara, agafant-se el pont del nas amb el polze i l'índex.
Resta així una llarguíssima estona.
Les connotacions del que acaba de llegir són tals que amb prou feina se'n sap avenir. El seu cos, gastat per molts anys de vida, s'estremeix només de pensar-les. I, malgrat tot, ha de prendre una decisió. I l'ha de prendre ara.
Del que decideixi, n'és conscient, depèn en bona mesura com serà el futur de la humanitat.
Bàsicament, el que acaba de llegir l'informa que el radiotelescopi de l'IAR a Buenos Aires ha rebut una transmissió intel·ligent procedent d'un planeta situat prop de l'estrella Betelgeuse, a la constel·lació d'Orion. El missatge ha estat interceptat pel director del centre que, conscient de les seves repercussions i guiat abans per la fe que pel seu deure, l'ha fet arribar al Vaticà, tot sol·licitant instruccions sobre com procedir.
L'home que seu a la Cadira de Pere dubta.
D'una banda, es demana quin dret té a negar als seus semblants una informació com aquella. D'altra, es pregunta quin serà el futur de l'Esglesia en un món on cada vegada queden menys preguntes sense resposta. On l'home desvela misteris i travessa fronteres cada vegada més llunyanes, cada cop més de pressa.
El bisbe de Roma fa un exercici d'empatia i el que n'obté no li agrada gens. La notícia que no estem sols pot ser el cop de gràcia no només per a la seva religió, sinó per totes. La informació que la humanitat obtingui d'un contacte amb una civilització més avençada pot demolir els fonaments de la fe. I ell ha dedicat la vida sencera a la seva fe. Creu en Déu amb tota la força de la seva ànima i tota la capacitat del seu intel·lecte.
Però, pot arriscar-se?
Lentament, dona instruccions per silenciar per sempre aquell informe.
"Ho faig en nom de Déu", es disculpa.
-
L'estàtua oblidada
Biel Martí | 23/02/2006 a les 16:53
La sonda sortí del ventre de la nau mare, detectada pel telescopi de la NASA “Spitzer” feia dos dies, i rodejà la lluna agafant embranzida fins l’òrbita terrestre. La comunitat científica en cos, polítics, militars i tècnics no entenien perquè la nau gran no havia respost als missatges de ràdio i llum emesos. Però ara enviava una senyal.
Es muntà un dispositiu immens, que abraçava quasi bé tots els àmbits tecnològics del planeta, just al lloc on, si els càlculs no fallaven, cauria la petita sonda, al bell mig del desert Coahuila, prop de Cepeda, Mèxic. La premsa internacional era allí i també milers de curiosos, entre porucs que esperaven una invasió i il•luminats que confiaven en una nova vida intel•ligent, plena d’amor i empatia per les desgràcies humanes. L’exèrcit també estava preparat.
La sonda caigué on era previst i quedà mig soterrada per la sorra càlida i seca. Durant cinc hores tothom esperà, però no s’obrí cap porta, no va passar res. La petita nau es mantenia quieta com una estàtua oblidada. El material amb que estava feta impedia que els detectors de moviment, so i calor hi penetressin. Per televisions i ràdios i a peu de carrer tothom debatia i als laboratoris s’investigava de quina estrella deuria venir la nau mare, que seguia fosca i callada donant voltes sobre Mart, com un satèl•lit artificial.
Al segon dia d’espera es va fer evacuar la gent per si tanta expectació espantava els nouvinguts. Va restar només una cua de l’exèrcit i dels periodistes i científics. Al tercer dia es va enviar un robot teledirigit, que inspeccionà tot allò que pogué. La sonda no tenia portes, ni finestres, ni senyals, ni dibuixos... Era ovoide i blanca i començava a confondre’s amb la sorra del desert.
Al quart dia, tècnics escoltats per soldats s’hi acostaren. Utilitzaren tota mena d’instruments per obrir-la i no van poder, van intentar perforar, esquerdar, manipular... res.
Amb el temps la gent hi va perdre l’interès. Encara avui hi ha estudiosos destinats a la zona, però la petita sonda reposa ara al desert mexicà, com una estàtua oblidada.
-
Vida terrestre
Filalici | 23/02/2006 a les 18:15
Cap a l'extrem d'aquesta branca de l'espiral de la galàxia, el tercer de l'estrella 4YWN58 és un altre planeta exhuberant de vida. Tot i que la diversitat d'espècies que s'hi pot trobar és immensa, n'hi ha una que és clarament la dominant. Es tracta d'uns individus bípedes i no gaire grans, amb un cos que no arriba gairebé mai als dos metres. S'anomenen a ells mateixos "humans" i actualment estan donant els primers passos cap a una tecnologia que els podria acabar integrant en la Comunitat Galàctica.
Com ja sabeu, aquesta etapa del procés evolutiu normalment és molt perillosa, perquè els subjectes implicats es troben amb unes capacitats molt superiors a la responsabilitat que la seva maduresa els hi permet d'assumir. Els humans no són una excepció. La "Terra" (com anomenen ells al seu planeta) és presonera de les ambicions dels exemplars més poderosos, éssers amb capacitat d'empatia limitada exclusivament a la necessitat de satisfer les seves pròpies ambicions. Això fa, obviament, que visquin entre enormes turbulències, fins al punt de que la seva pròpia supervivència, en un termini no gaire llarg, no està garantida. Si podran assolir un grau superior de saviesa i superar la crisi actual encara és, ara mateix, una incògnita.
Us recordo que el protocol és molt clar quan assenyala que establir relacions amb espècies d'aquestes característiques està completament prohibit. Per tant, eviteu anar-hi mentre no sigui imprescindible, i quan, com a guardians de la salut de la galàxia que sereu, les vostres missions d'exploració us obliguin a acostar-vos a investigar l'estat de les coses per aquella zona, recordeu que ho heu de fer amb la més exquisida de les discrecions i que, en aquest sentit, totes les precaucions sempre són poques. Cada sistema ha de seguir la seva pròpia evolució i, en l'estadi en què es troben actualment els terrestres, interferir-hi és, generalment, contraproduent.
-
Vida a la Terra
manila | 23/02/2006 a les 20:12
Artxònduxt tornava de pescar quan va veure el primer cartell anunciant la descoberta de vida en un planeta llunyà: la Terra. La notícia el va sorprendre i, alhora, meravellar. Vida a la Terra? Increïble! I, la Terra, on és?
No li va costar gaire trobar-ne la resposta: la primera plana de tots els diaris en donaven la notícia, igual que la televisió i els altres mitjans.
A l'edició de la tarda hi havia un suplement especial, ple de fotografies d'estrelles en l'immens firmament.
-Llegeix en veu alta, papa -li demanà Falstèliux, el seu fill, un nen saberut d'onze anys que estava berenant.
Artxònduxt s'escurà la gola abans de parlar:
/////A la Terra s'hi ha descobert vida, tant vegetal com animal. Entre els animals, sorprèn veure-n'hi un que camina dret, en un estat de gran desprotecció. Es desconeix si el seu cervell pot representar una arma eficaç d'adaptació per acabar sobrevivint.../////
-On és la Terra, papa?
-Mira, aquí ho diu.
/////La Terra pertany a la Via Làctia, una galàxia de cos tres vegades més petit que la nostra, a una distància de 2,25 milions d'anys llum. En dies de cel profundament fosc es pot veure a ull nu.../////
-S'assembla a Andròmeda, el nostre planeta, oi papa?
-Sí, però no ha evolucionat. Espera, mira què hi diu, aquí.
/////Els científics estan investigant la possibilitat que els móns de les trenta galàxies del Grup-Local, relacionades gravíticament i a les quals pertany tant Andròmeda com la Terra, tinguin una projecció d'empatia entre elles. Però com que la seva imatge ens arriba amb un decalatge d'un milió d'anys, el que observem ara de la Terra és la seva prehistòria; però podria ser que avui tingués una cultura com la nostra.../////
-Ostres, que interessant! -exclamà Falstèliux
-Espera, que acabo de llegir.
/////També podria passar que aquests animals drets acabessin menjats pels dinosauris i, d'aquesta manera, dibolits per sempre.../////
-Mmmm... Creus que se'n sortiran, papa?
-De cap manera. No crec que cap animal de la Terra sigui intel·ligent Això només ha passat a Andròmeda, amb nosaltres.
Falstèliux se'l mirà amb una expressió incrèdula mentre s'acabava el berenar.
-
RE: REPTE XCVIII (98): "Vida extraterrestre?"
Sol_ixent | 23/02/2006 a les 20:26
Necessitava evadir-me i tranquil·litzar-me després d'un terrorífic dia a la oficina, un dia en què sembla que el món estigui contra tu i en què penses que no has nascut precisament estrellat. Un dia d'aquells en què et preguntes el perquè de la teva existència i el perquè de tot plegat en general.
És en aquestes situacions, en què decideixo posar en pràctica una de les meves activitats preferides: anar a passejar de nit per la platja. No sabeu com em relaxa i em calma.
D'entre les meves nombroses sortides, n'he vist de tots colors: parelles cercant intimitat per a reconstruir-se en el seu petit niu d'amor, gossos abandonats cercant l'escalfor i tranquil·litat de les onades a última hora del dia, estrangers i adolescents dormint en estat més que etílic a la sorra, solitaris com jo... però aquell dia em va passar quelcom sorprenent. Quelcom del qual encara ara no m'he sabut fer-me a la idea malgrat els anys que han transcorregut.
Un estrany cos de color indeterminat i de mida immensa jeia a la superfície de l'aigua, totalment inert. Vaig provar d'acostar'm-hi, amb tota la por i respecte del món, perquè jo precisament no tinc empatia vers els objectes no identificats.
Hi vaig anar i vaig provar de palpar-lo. Tenia un tacte rugós i poc agradable, i suposo que devia fer un tipus de fortor estranya, però tot i quedava tot dissimulat entre la olor de sal. De sobte, un calfred va recórrer el meu cos de dalt a baix, i em van venir unes ganes immenses de marxar.
L'endemà la notícia es va escampar com la pólvora i els diaris duien en primera plana la nova: "Cos sense vida del que sembla un extraterrestre trobat a la platja de Vilanova". I jo sense saber-ho vaig estar el primer en descobrir-ho.
-
Correció de l'anterior: "Vida extraterrestre?"
Sol_ixent | 23/02/2006 a les 20:29
Necessitava evadir-me i tranquil·litzar-me després d'un terrorífic dia a la oficina, un dia en què sembla que el món estigui contra tu i en què penses que no has nascut precisament estrellat. Un dia d'aquells en què et preguntes el perquè de la teva existència i el perquè de tot plegat en general.
És en aquestes situacions, en què decideixo posar en pràctica una de les meves activitats preferides: anar a passejar de nit per la platja. No sabeu com em relaxa i em calma.
D'entre les meves nombroses sortides, n'he vist de tots colors: parelles cercant intimitat per a reconstruir-se en el seu petit niu d'amor, gossos abandonats cercant l'escalfor i tranquil·litat de les onades a última hora del dia, estrangers i adolescents dormint en estat més que etílic a la sorra, solitaris com jo... però aquell dia em va passar quelcom sorprenent. Quelcom del qual encara ara no m'he sabut fer-me a la idea malgrat els anys que han transcorregut.
Un estrany cos de color indeterminat i de mida immensa jeia a la superfície de l'aigua, totalment inert. Vaig provar d'acostar'm-hi, amb tota la por i respecte del món, perquè jo precisament no tinc empatia vers els objectes no identificats.
Hi vaig anar i vaig provar de palpar-lo. Tenia un tacte rugós i poc agradable, i suposo que devia fer un tipus de fortor estranya, però tot quedava dissimulat entre la olor de sal. De sobte, un calfred va recórrer el meu cos de dalt a baix, i em van venir unes ganes immenses de marxar.
L'endemà la notícia es va escampar com la pólvora i els diaris duien en primera plana la nova: "Cos sense vida del que sembla un extraterrestre trobat a la platja de Vilanova". I jo sense saber-ho vaig estar el primer en descobrir-ho.
-
Jo sóc Plutó
c | 23/02/2006 a les 21:11
La vida és exactament com un univers. És immens, amb milers de planetes. Planetes que giren entorn una estrella Entorn un objectiu no definit
Jo, sóc Plutó. Allunyada i petita... Allunyada però amb companyia. Amb un petit cercle...
Sóc la més misteriosa dels planetes del Sistema Solar (el meu món conegut, però ni han molts més fora l'immens univers), i la qual ningú sap de què està feta, ni tan sols els seus companys, Caront i altres. Gasos, líquids, sòlids? Què hi ha al seu interior? Sentiments ocultats per una capa de gel i roques. Els altres només poden, per empatia, saber alguns dels seus components externs... Que és una màscara fidel als seus sentiments, però només els espontanis i insignificants. Costa saber d'aquest planeta... no es deixa obrir.
Altres vegades, se'm creuen a la meva orbita planetes i cometes que no són cap dels meus dos companys. Astres que són intrusos, o amics que encara no sé si ens ajuntarem.
A vegades observo al lluny cossos que s'apaguen, per raons diverses. Com avui. Són astres que no conec, persones que no conec, però si per altres persones, i per això, els hi guardem un minut de silenci, que és el que vull fer avui. Per ella i els seus satèl·lits, ara sols per la seva presència i amb sentiments de culpa.
Però altres vegades el que passa és que un encontre fortuït entre dos astres creen accidents i morts...
Malgrat tantes penes, puc observar des del meu petit món alegries impensables, úniques i insubstituïbles: la pluja d'estels, que porten nombroses alegries....
En fi, l'univers és una manera de vida... com qualsevol altre... i jo sóc Plutó.
-
ah! el fe d'errates!
c | 23/02/2006 a les 21:46
el ni de "però ni han molts més fora l'immens univers" és un n'hi
-
RE: REPTE XCVIII (98): El segon viatge
angladacrem | 23/02/2006 a les 21:17
La nostra estrella era jove, lluïa un 30% menys que ara, les condicions a Venus eren idònies.
Una molècula d'ARN formada a l'atzar va esdevenir autocatalítica, l'evolució química, en un món inert ple de substàncies orgàniques, va ser ràpida i còpies modificades de l'original van omplir l'oceà. Algunes variants presentaven afinitat per aminoàcids específics. Els nous complexos també presentaven propietats autocatlítiques però eren ràpidament degradats, llevat dels que es refugiaven dins d'una bombolla lipídica.
Milions d'anys més tard, en algunes d'aquelles bombolles d'ambient reductor, l'ARN produïa ADN, molt més estable. Algunes configuracions particulars van esdevenir una mica més probables i finalment van excloure la resta.
Era vida, però semblava condemnada.
Les forces de marea del Sol frenaven la rotació. Finalment el dia va esdevenir tan llarg que l'oceà començà a bullir malgrat l'elevada pressió atmosfèrica. Semblava el final.
Però a l'altra banda de sistema solar, Saturn era accelerat per encontres propers amb cossos del cinturó de Kuiper. Fins que el seu any va coincidir exactament amb el doble del de Júpiter. Una ressonància, com una mena d'empatia entre els dos planetes gegants que actuava com una fona gravitatòria, intercanviant les posicions d'Urà i Neptú, i enviant milers d'asteroides a impactar a l'interior del sistema solar.
Les seves marques les veiem a la Lluna: tots els grans "maria" tenen la mateixa edat; a la Terra, la tectònica ha esborrat totalment les immenses conques d'impacte.
I Venus?
Ara sabem que roques rebotades d'un gran impacte poden ser expulsades del planeta sense arribar a altes temperatures. També, per l'accident de Columbia, que bacteris poden resistir una entrada a la Terra des de l'espai.
El sol ja brillava més, l'atmosfera de metà feia efecte hivernacle i l'oceà primitiu de la Terra s'havia descongelat. Seria la nova llar d'aquella vida.
Com una pedra a un estany, la sonda va fregar l'atmosfera amb núvols de gotes d'àcid sulfúric de Venus, abans de rebotar a l'espai. El sulfur d'hidrogen no hauria de poder existir allí.
Llevat que fos el metabòlit d'una vida quasi inextingible, que estava a punt de fer el seu segon viatge a la Terra.
-
El segon viatge: Bibliografia
angladacrem | 23/02/2006 a les 21:18
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- EL NÚVOL NEGRE, JO I L’ALTRE (1 comentaris)
- QUI DIU...? (10 comentaris)
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (3 comentaris)
- ULLS DE NINA (2 comentaris)
- QUEDA-TE'L (15 comentaris)
- El conte de la lluna creixent (10 comentaris)
- Nocturn Op. 15, núm. 2 en Fa-Sostingut Major (1 comentaris)
- que recordo durant la nit (4 comentaris)
- l' amor esta dins el nostre cor (3 comentaris)
- els records tornen (2 comentaris)
Nous més llegits
- FRICANDÓ (23077 lectures)
- Ànimes I coses (22292 lectures)
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (3201 lectures)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (629 lectures)
- CARLES 33. SEGONA CITA: SET MINUTS. (556 lectures)
- ASCENSORS PER A GENT GRAN (528 lectures)
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (328 lectures)
- EFECTES SECUNDARIS (299 lectures)
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts] (228 lectures)
- La paraula Gràcies. (203 lectures)
Nous més comentats
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (10 comentaris)
- QUI DIU...? (10 comentaris)
- EFECTES SECUNDARIS (9 comentaris)
- Ànimes I coses (8 comentaris)
- Passeig (8 comentaris)
- NOTÍCIES D'ÚLTIMA HORA (8 comentaris)
- Una cicatriu ben profunda (8 comentaris)
- Monstres (8 comentaris)
- FRICANDÓ (7 comentaris)
- Retornar (6 comentaris)
Nous més votats
- La dels sobrenoms (Agrada a 4 relataires)
- Eureka (Agrada a 4 relataires)
- Som miratges (Agrada a 3 relataires)
- Gavardina i pijama de cotó (Agrada a 3 relataires)
- FRICANDÓ (Agrada a 3 relataires)
- Àngels (Agrada a 3 relataires)
- QUI DIU...? (Agrada a 3 relataires)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (Agrada a 2 relataires)
- Ells (Agrada a 2 relataires)
- Jocs de nenes (Agrada a 2 relataires)