Repte 609 (DCIX): Una història verídica... (comentaris i veredicte)

Abans que res, el que us diré ja sembla un déjà vu. Perquè la darrera vegada que va haver-hi dos reptes presentats en una convocatòria meva vau ser vosaltres dues. I tots dos relats van ser sensibles i de gran qualitat. Com en aquesta ocasió.

El relat de la Mena Guiga és tan trist com llegir la notícia de la vida i de la mort de la Marcy Borders. Ens adonem que, realment, molt sovint, no som res per a ningú més que per a la família i amics i nosaltres mateixos. Perquè per a la societat (tan mediàtica) o per al Govern del país que sigui (tan interessat) som cinc minuts de glòria televisiva/rotativa o l'homenatge efímer i amnèsic.

El relat de la brins és un fet de qualsevol dia a qualsevol llogarret, poble, vila, ciutat... Sigui un parc o un carrer solitari, vora mar o enmig de la muntanya. És la melangia d'una pèrdua (en aquest cas és tan plena de poesia que és bella però trista, com si es tractés de Yasunari Kawabata). Les papallones són importants per avançar en la vida, i no cal que es tracti d'amor. Tan sols de la joia de viure, entusiasta. La nota esclaridora de la brins justifica el que hem llegit. I jo li diria que no hagués calgut...

Ara, com cada convocatòria, cal emetre un veredicte. Em decanto per l'alternança perquè la qualitat és tan igualada... I no és piloteig.

El Repte següent tocarà a la brins, per la seva Amèlia anònima però (re)coneguda. Per molts anys a les dues, Mena i brins, sincerament.


d.