An improvement of your visibility

Però si mires massa endintre i massa estona et tornes locu. I a banda, ser un expert en tu mateix, a que condueix? doncs a magnificar les teves- meves neures i subestimar les dels altres. Amb carinyo eh Jere. Ja saps que m'enganxo si parlem d'aquests temes. Bon dia ;-))

La ment acostuma a tenir precipicis i oceans infinitis, sí, però aventurar-se en segons quin et pot dur tota una vida de llençades al buit i immersions en aigües turbulentes... estic amb l'allan, tot i que a mida que ens fem grans, descobrim coses de nosaltres mateixos que mai haguéssim imaginat i en alguns casos, ens ajuden a passar aquest viatge.

angie

Hola angie, que bé trobar-te. Això que dius que anem descobrint coses és molt veritat, i a més jo crec que alguns aspectes nostres es van activant a certes etapes. Vull dir, igual que hi ha malalties que sembla que estan com latents a dins nostre esperant els quaranta- parlo per exemple de càncer de mama, etc,- penso que hi deu haver també algun paral.lelisme amb la manera de raonar- o desraonar, jee- que tenim, que es posen en marxa regions que abans estàven out. Vaja, no sé. En fí. Estaria bé en tot cas, si és per "millorar", almenys per no menjar-nos el cocu incansablement com quan érem més joves.

Sóc del parer de l'allan i l'angie.
Precisament per això, perquè els espais de la ment són infinits,i simplificant, us convide a capbussar-vos a l'aigua, abans que a l'interior. És més refrescant!!!
I no crea neures!!!

Salut i rebolica!

Jo, amb aquesta cita, pensava més en el procés literari que en el psicològic. Dins nostre hi ha un munt de mons que poden convertir-se en literatura. Clar que... no sé en quin sentit ho deia Habington.
Pel que fa al sentit psicològic, conèixer els propis abismes condueix (almenys a mi) cap a la humilitat i la comprensió. Si jo tinc aquests abismes, els altres també en tindran de similars, o de comparables en altres àmbits. I això m'ajuda a comprendre'ls. Les meves dificultats, són les dels altres; els meus topants, les meves pors; si no exactament les mateixes, similars. I això m'ajuda a comprendre.
També, si mirant endins de mi hi trobo llum, o connexió amb una claredat que em supera, sabré que els altres també la tenen i comprendre que són infinitament dignes. I a l'últim gosaré sospitar que els altres són "jo" en les seves circumstàncies, i que els haig d'estimar com a mi mateix. En alguns casos (pensant en els meus fills) més que a mi mateix.

Sempre que parlo amb l'Allan acabo escrivint coses que després em serviran molt... ets un pou d'inspiració!!!!

trobar dins meu aquest misticisme, Jere. Aquesta mena de llum. M'agradaria poder creure que tenim quelcom de meravella, de bondat envers el món. Però si miro massa a dins, trobo neurosis, i moltes les reconec com a heretades. Els fills...sí, suposo que s'estimen més que a res al món. Diuen que ho fem per preservar el nostre ADN que ens ha de sobreviure. És fred pensar així, però jo no vull imaginar coses només per sentir-me bé. Diga-li realisme. I "els altres...", en teoria comparteixo que estimar-los seria una solució ideal- jo t'estimo,tu m'estimes, un món guais- però no puc.
Ara, com dius sobre el procés d'escriure, fer històries sobre el que hem sentit, pensat i viscut, sempre ajuda una mica, almenys al meu cas, a aclarir conceptes, a destriar-los una mica. Però no sempre funciona positivament. Jo fa uns mesos vaig haver de deixar d'escriure sobre mi, perquè em tornava mig tarumba. Sempre m'havia anat bé, per deslligar-me d'algunes penes o obsessions, però aquesta vegada vaig veure que ficar-me massa endintre meu era un error, que no m'ajudava en res. Vaja rotllo. Disculpes;-)))

És cert que no pas a tothom li va bé mirar endins; hi ha maneres de ser que fan precisament aconsellable el contrari; maneres de ser, moments de la vida, circumstàncies... Sovint cal mirar enfora. Tot depèn del moment i de la persona. Però si es pot, la meva opinió és que conèixer-se (sempre que sigui objectivament) és el millor per a comprendre's i acceptar-se. El problema és fer-ho objectivament. I aquí arribo a l'ADN del que parles i en el qual poso tota la meva "fe", com tu. Estem d'acord en què som com som, des del punt de vista físic i mental, a causa de l'ADN i de la interacció dels fenotips que produeix amb l'entorn. I a partir d'aquí, si ho veiem clar, podem caminar vers el coneixement objectiu d'un mateix, sense caure en les fantasies: pecat, culpa, infern, cel, dimoni... Per un personatge medieval integrament religiós capbussar-se dins d'ell mateix havia de ser una bogeria; qualsevol pulsió violenta, sexual... era interpretada com un signe de temptació infernal i com una causa d'un profund complex d'inferioritat i de culpa. Per algú que desconegui l'efecte de l'ADN damunt del nostre comportament, aprofundir dins d'un mateix pot significar enfonsar-se en la culpa i en el dolor. Conèixer els fonaments científics de la ment humana és alliberador i tranquilitzador perquè sabem perquè som com som i sabem que no en som responsables del tot. Aquesta autocomprensió és la que ens pot permetre un autoconeixement objectiu i asserenat. Per això sóc dels que atorgarien al coneixement científic un paper decisiu dins l'argumentació intel·lectual i filosòfica, que sovint menyprea i culpabilitza la ciència com si fos contraria a la humanitat, a la poesia i a la trascendència.
Cadascú és com és... jo, per sort o per desgràcia, he estat a Shangrilà, i em costa viure sense intentar de tornar-hi algun dia... De vegades penso que no he tornat. Ai... ara semblo el meu amic, en Robert Conway...

Quina enveja, jo mai he estat a ShangriLa, només m’he posat a fer excursionetes i he tornat. Seria bo això, que la manera científica fos una base per llençar-nos a la literatura i a la vida. Però després de molt rumiar sobre això penso que la gent refusem la mirada científica perquè ayunilla el misteri. Naturalment sempre n’hi haurà de misteri per nosaltres- hi ha massa coses que no podem saber- però crec que fem aquest raonament: si la ciència va desvetllant les coses a base de causa i efecte, o sigui seguint una lògica on no hi cal la fe ni la Caritat, llavors, no serà que, en el fons de veritat, tots els “misteris” ( ànima, cel, dèu, amor i més) tenen una “explicación” que els convertiria en “no misteris”? És a dir, no serà que ens hem imaginat contes bonics ( religió, vida espiritual, etc) tan sols per suportar aquest passi per la vida curta que tenim? I no volem saber res d’això, no volem pensar que ens enganyem per consolar-nos. Volem meravelles, contes de bellesa, amor i tot això. ;-))

Per a mi (opinió personal) allò que la ciència em va, molt a poc a poc, revelant, és ple de bellesa, de poesia, de misteri... mai no hi ha una explicació científica que no desperti noves preguntes i molta admiració vers l'univers. La caritat és una flor de les lleis de l'univers. No hi veig cap bellesa en les explicacions religioses carregades de culpa/càstig i d'un pobre concepte de l'ésser humà (de natura caiguda, diuen); i a més de no veure-hi bellesa, no hi veig versemblança ni lògica. En déu hi crec, no sé per què, però el màxim que puc comprendre i conèixer de déu és l'ésser humà. La matèria que contemplo, posats a filar prim, no existeix tal com la contemplo; l'univers que veig, les coses que m'envolten, són la sensació produida a la meva consciència d'un ordre exterior en interaccionar amb els meus sentits. La meva ment crea la forma que veig que té la matèria per ajudar-me a que la comprengui; però la realitat no té forma, només és ordre. Per tant, del que veig al que és real hi ha un bon tros. Només copso una petita part de la realitat. Sé molt poques coses, molt poques, i de segures encara menys. Crec en l'amor, com a absolut, ni que sigui un fenotip causat per l'ADN. Quin paio més ben parit l'ADN! Crec la bondat de l'existència, ni que tot tingui una causa explicable. Rere cada explicació neix un misteri nou i una nova raó per admirar.

sí, ho expresses tan bé que no puc fer altra cosa que estar-hi d'acord. Però quan penso en tant dolor arreu del món, em fa l'efecte que no puc ser feliç mai. Deu ser empatia de mena sinistre. m'agrada xerrar amb tu- i amb tots els que expressen la seva opinió, m'enriqueixo molt, no sé exactament en quin sentit, però m'agrada. Un petó.