Ara que torno a llegir-me'l m'ha deixat una profunda sensació de silenci. Però no buit, simplement silenci, d'aquest d'estar-se assegut i recordar, no sense tristesa, però tampoc amb buidor.

M'encanta! D'on treus totes aquestes bogeries...bé, no cal que responguis, m'imagino d'on.... La cosa és que tu saps fer-les sortir i fer que tinguin... lògica? Bé, tant se val. m'encanta!!!

Suposo que ja saps que aquest poema m'encanta, de fet, és el que més m'agrada dels teus, encara que tu diguis que no és dels millors.
Tot i que és trist, segueix sent maco ^^. Una abraçada.