aquesta gent el que demana són fets, i mentre ens arrauxem amb escrits i cap fet, ells aniran fent la viu viu.


Però bé, ara com ara, una bona dosi de poesia ben estructurada, com de costum.

Ferran

en vols un comentari tècnic?

;-))

visca la imaginació farcida de mots entrelligats en renglons curts, sensuals i atapeïts l'un sobre de l'altra.

Gran poema angie!

Ferran

aquest poema bé directa i planant d'un moment de mala llet i moral baixa. Cal seguir en la lluita, i si no ho fas tant bé com volen els altres fes-ho tant bé com tu creguis que pots, i als voltors els deixarem que ens segueixin envejant de dalt dels roquers apartats, que és on viuen a la fi, apartats de la realitat i flairant la sang dels altres.

Bona nit company de lletres i renglons curts.

Ferran

a dir prou del tot, i ara que els tenim a tots ben reunits... millor fem poesia?


Bon acròstic Free.

Ferran

o potser sí, però seria engrandir més el cabreig i la moral baixa del moment. No puc expressar per escric el que em passa pel cap, o acabaria a la presó o encara pitjor, i ab truc a mitja nit a la porta de casa, amb allò del què volen aquesta gent? ara han tornat i més forts, més feliços, democràticament més feliços.

Mira que en som de burros, (renec)!!!

humit i en silenci m'he quedat, estava escoltant música suau, lenta, trista fins i tot, però agradable a l'oïda, i les teves paraules tan plenes d'antigor de fresca i humida sensació que ens mullen fins al moll dels ossos... m'han emocionat.

Evoques un trasbals un pas més enllà del final dels finals.
L'he llegit diversos cops, i no me'n canso.

Dir que és un molt bon poema és dir poc.

Ferran

aquest és el sentiment que has aconseguit treure'm. Molt ben enfocat i molt ben portat.

Felicitats!

Ferran (el fosc)

He lliscat complagut en la lectura d'aquest relat fantàstic, amb una prosa tan acurada i amb el teu estil tan personal. Sembla sorgir del desig trapella d'una persona que sap que aquestes coses haurien de no ser possibles, però que per dissort hi ha gent com aquest dr. que las fan ser més reals.
Bona venjança la del cuiner, malgrat ser també d'un desig trapella que difícilment pot esdevenir real... però per això estem els escriptors, per fer real allò que costa tant de fer a la vida que ens diuen que és la veritable, la de anar aguantant tan xoriço no ecològic.

Bon relat allan,

Ferran

un gran, i molt bo, microrelat.

Sempre hi ha qui no té altres referents i pensa que ell/a en té tota la culpa de tot allò dolent o rar que li pot passar. M'has fet passar una estona d'angoixa veient per on volies anar i per on has acabat tirant, tot i que comences amb una "coïssor poc suportable" i sembla que no ha de ser tant, però com de costum, aquí no se salva ni déu. Pobre xiqueta!

Molt ben narrat deo.


Ferran

Fa pocs dies vaig publicar aquest relat a la nostra web.
En T.Cargol em va fer un comentari que em va fer pensar un nou final, i ara em faria gràcia que els comparéssiu, si ho voleu, està clar!

Si ho voleu tornar a llegir, seguiu aquest enllaç sobre la
nova visió final del pont i el riu.

Espero que us agradi.

Ara no em venia al cap ningun estri de música portàtil com els dels dos comentaris anteriors...

Bé, bromes a banda, amb aquest relat teu, molt ben narrat i ple de nostàlgia, m'has fet recordar aquella màquina que tenia oblidada, els jukebox, que en deien els americans, oi? quina andròmina aquella cafetera, més que no pas nevera, ens va fer passar molt bones estones. Jo retinc una anècdota, en el bar del poble, un cop que es va espatllar i varen escoltar unes vint vegades la mateixa cançó, fins que l'amo se'n cansar i la va desendollar, Quieres que bailemos un vals?, encara retinc el títol!

una abraçada!

Ferran

veiem coses que de més joves ignorem, l'experiència ens fa mirar allí on abans passàvem sense fer-ne cas. No sempre cal mirar amb els ulls, la felicitat pot venir per motius diversos i sentir-se ple per un detall que altres ignorarien.
Molt bon poema Aleix.

I aprofito per dir-te que has vist tu més coses en el meu relat que molts altres. El del pont que avui m'has comentat vull dir. També diria que has captat amb molt bona intenció la metàfora del relat, el riu, un amor, un paper que vola, un poema escrit, París i una excusa juvenil.
A mi també m'atrauen els ponts i aquest de fusta que porta al Louvre, amb les seves faroles, és especialment encantador i senzill.

Una abraçada i gràcies per saber mirar amb el cor.

Ferran

de casos com aquest que ens expliques amb tanta nitidesa i asèpsia. Has remogut coses dins del record i això vol dir que has utilitzat un mode literari força encertat i ben portat. Moure sentiments és allò que més costa fer en escriure, no tothom pot encertar el to i crec que aquest relat ho fa.

Bon relat!

Ferran.

jo el veig genial aquest poema, i si va guanyar quelcom i si està en alguna antologia, per alguna cosa o altra serà, no?
És senzill i amb la claredat de mots que sols la joventut pot albirar, per què, per molt agosarats que fóssim, no hi ha res com ser jove i poc expert en la vida.

Ferran