Els noms de les cases, els noms de les coses

El meu avi recorda l’època en què la casa de les acaballes del poble era cal Carboner i anava a aquell carrer, encara de terra, a cridar al seu amic que el saludava des de la finestra abans de baixar a jugar amb ell al tros veí. Quan hi van posar les llambordes ja li deien cal Traïdor, i l’avi no s’hi podia apropar. Primer en desconeixia el motiu, però amb el temps va descobrir perquè el seu tiet, i altres homes de la vila, no van tornar en acabar la guerra. Llavors va canviar l’hora de les visites a la nit i, amb més nois com ell, tiraven pedres intentant arribar als vidres de l’habitatge. La família de cal Traïdor va marxar a ciutat degut l’ambient irrespirable tot i tenir les autoritats del seu costat.

Ara, quan fa dècades que les llambordes van donar pas a un carrer asfaltat, ens va sobtar trobar la casa abandonada en obres. Imaginàvem que algú hauria comprat la propietat. Fins que la vigília de la Diada, passejant pel davant, vam veure un vailet al renovat balcó. L’avi va deixar anar un improperi majúscul afegint al final: “Té les mateixes orelles i nas que el seu besavi!”. I li vaig endevinar la intenció de llençar el bastó per agafar una pedra com un acte reflex, rememorant èpoques antigues. El vaig aturar:
– Iaio! Han passat molts anys! Què en sabem d’aquesta gent?
Tot seguit va sortir al balcó el pare de la criatura i hi va penjar l’estelada. L’avi, sorprès, es va asserenar:
–Tens raó, Biel. No era pas aquesta la bandera que posava el seu avantpassat. Entenc que els nets i besnets no tenen per què arrossegar les accions de la família.
I, després d’una bona estona rumiant, afegí:
–Potser va sent hora de tornar a dir-ne cal Carboner.