Un pas endavant

Un relat trist però divertit. Un relat que fa reflexionar sobre la soledat d'aquests amigues, de la seva astúcia i, sobretot, la seva amistat.

Sí, m'ha agradat molt i he vist que tenen alguna cosa en comú amb "Diàlegs de la tercera edat". Al començament no ho he vist, però al segon paràgraf ja he intuït per on anava.
Un relat molt ben elaborat i que t'impulsa a la reflexió.

Una abraçada de tot cor i encara amb restes de grip culpable per no haver-te contestat abans. BON ANY I FORCES PER COMBATRE EL PESSIMISME I LES RETALLADES.

Materile

m'has deixat, donant-li la volta al tema d'aquesta manera tan delicada.

Gràcies com sempre per fer-me pensar, en aquest cas no m'esperava gens al final, estava tant endinsat en la tendresa i mirant els ulls de les protagonistes, tú ajudes amb les teves paraules a imaginar fàcilment, que de sobte el desenllaç m'ha sorprés. També m'has fet pensar, després de llegir-te, que es vital viure i mai sobreviure i aleshores he pensat que no cal arribar a gran per sobreviure i que escapar-se potser encara és més difícil quant ets més jove...és curiós que tota la vida estigui tant dirigida pels altres, ai, que ja he pensat massa!! i per cert, pel teu comentari gràcies i jo mai penso el que escriuré, es instint com tot el que faig a la vida, per mi viure es aixó, que guanyi l'instint!! i els sentits, per mi aixó es l'essencia, tot el demés son invdents perquè tinguem por!! gràcies per fer-me pensar, sempre es un regal de les teves paraules amb tanta imatge!!

Tot que es tracta d’unes velletes, aquest relat segueix molt bé la pauta dels relats que narren una fugida espectacular. La preparació, els subterfugis a seguir i l’alliberament que s’aconseguirà. Però són unes velletes i el relat tracta de fugir de la solitud. Té un toc d’humor, però és sobretot càlid i tendre. I dóna protagonisme a la gent gran, la qual cosa és sempre d’agrair –no n’hi ha gaires d’aquests.
Gràcies per un altre relat molt bo!
Una abraçada,
Shaudin

Redéu, és un relat duríssim, molt tendre alhora i que, com sempre després de llegir un relat teu, em quedo dos minuts pensant. Tots coneixem casos de pares o coneguts ingressats en residències; uns casos són positius i d'altres no tant. Però el que desvetlles tu és realíssim. Hi ha famílies que fan molt difícil la convivència dels seus grans. Jo també conec molt de prop el cas de la mare de la meva companya, dramàtic, violent, amb insults i amenaces constants; és inhumà i brutal. Però tu tens el do de la tendresa escrivint i de la cirereta final que et fa fer un bot. Despertar consciències de les injustícies; ho has aconseguit. Una abraçada ben carinyosa.
Aleix

Feia temps que no et llegia, de fet, feia uns mesos que només em passava pel fòrum d’RC. Avui he reservat una estona per tornar a anar llegint relats. Tinc molta feina pendent. Sort que, darrerament, molts dels relataires us heu dedicat a crear microrelats que demanen menys temps de lectura.
Un relat amb unes entranyables i entremaliades protagonistes, la Consol i la Remei. No sé per què serà, però crec que els has triat els noms amb tota la intenció, oi?
Una història divertida en què trenques uns quants esquemes socials.
Ens seguirem llegint

Núria

molt sensible. Com a relat no cal dir que m'ha agradat com tots els teus, porta el teu estil. Però com a tema és, quasi diria que conflictiu. Hi ha tantes classes de persones, de famílies i de residències! Jo he tingut els pares a casa fins el dia de la seva mort i no ha estat fàcil. També he tingut coneguts en residències, unes de terribles experiències i d'altres força bé. Ara sembla que s'actualitza una altra forma de companyia per a la gent gran, majoritàriament formada per sudamericanes... no sé, jo que també ja sóc gran ho vaig analitzat tot...

M’ha agradat força. Encara que tenint en compta, que sóc un lector... diguem extremadament simple, primitiu, de primera lectura, no sé pas si és gaire afalagador.
Ha estat una lectura àgil, una lectura que m’ha portat ben enganyat fins al final.
Una abraçada, Maite, que feia temps que no ho feia [deia]
—Joan—

Jo he estat tres anys de la meva curta vida vivint en una residència de salut mental al costat d'una residència d'avis i sé que és dificilíssim.


Sergi

Les persones oblidades... Els ancians, els malalts, els més necessitats... Per molt que ens els estimem, per molt forts que siguin els lligams amb aquesta gent es fa molt difícil haver de conviure-hi i tenir-ne cura dia a dia, i finalment s'arriba a tractar a aquestes persones com un pes, potser un "vegetal" al que donar llit i menjar i tenir oblidat durant hores i hores... Una situació molt trista, que he viscut molt a prop durant molts d'anys i de la que ara, passat el temps, me n'adon, per una banda, de la força d'aquells que passaven tot el dia amb el familiar, i per una altra, de la irremeiable solitud de la vellesa lligada amb la malaltia...

Tanmateix, aquest és un relat positiu, on l'enginy i l'esperança han de servir per a aconseguir poder viure, més que sobreviure.

Una abraçada molt gran!

Enhorabona pel relat... L'he trobat boníssim... Una crítica social amb un bon missatge vital, tractat d'una manera excel·lent... Per acabar d'arrodonir-lo li dónes un gir final que capgira tot el que el lector s'havia imaginat fins el moment...
Felicitats per aquest fantàstic relat!!

M'agrada molt el "s'ha de viure, no només sobreviure".
Doncs tens molta raó, el temps s'escola...
I encara més fer-ho amb qui t'estima, qui et cuida...
Bona manera de veure i viure la vida.
Una abraçada avançada, pel teu cant per seguir endavant.
Moltes felicitats!!!

M’agrada, m’agrada especialment el gir final inesperat.
El relat, molt engrescador, va teixint dins nostre una petita i senzilla història.
Les amigues, prenen un protagonisme molt significatiu, tothom sabem que cal cultivar bones amistats.
El retrat de la família, que queda en segon terme, és per desgràcia, força encertat , però cal també entendre que les situacions econòmiques o els lligams del treball comporten situacions extremes.
A més, avui en dia hi ha residències fantàstiques, jo ja me les vaig mirant! Ah, però amb les amigues!

Un relat que fa obrir una mica els ulls pensant en el nostre futur.

Felicitats Maite!
Una abraçada
Núria

Aquests Relats animen i obren horitzonts. Felicitats de cor a cor.
Deixem el sobreviure per altres situacions mñes greus. Com tu molt bé dius... cal viure amb ganes. Tant de bo hagin botigues de VENDRE GANES DE VIURE.
Enhorabona !

Per fer un pas endavant sempre s'han de deixar coses enrere. Em sembla molt positiva l'actitud d'aquesta gent gran que li planta cara a la vellesa i mira de gaudir els últims anys de la vida encara que no sigui a la casa on van viure amb les seves famílies: pares, parelles, fills... Aquest podia ser un relat trist i nostàlgic i, en canvi, el vesteixes d'optimisme i d'esperança. Quan algú estima sempre vol el millor per als éssers estimats, com la Consol o la Remei, que són bones amigues dels seus amics. Per cert, els noms estan molt ben triats. En resum, un relat amb una estructura sòlida, molt agradable de passar i amb un bon missatge. Una abraçada.

...o hi ha una dosi extra de genialitat en el teu relat. Quan l´he començat a llegir pensava que la protagonista ja estava en una residència. Imagina´t la sorpresa final. Revisant els comentaris he de dir que: jo vaig tenir la meva mare en una residència. Familiars meus em van retirar la paraula. He vist les "mares" d´aquests familiars tractades verbalment com jo no tractaria mai una animal. La meva mare, no solsament no va rebre ni un sol crit en tota la seva vellesa, sino que va ser tractada com una nina de porcellana fins al darrer dia de la seva vida.
Una abraçada
Jaume

En primer lloc, vull donar-te les gràcies per les teves paraules d'ànim durant el temps en què he estat empiocada; agraeixo molt el teu interès i el teu suport.

He llegit amb molta atenció aquest relat, boníssim relat, i puc dir-te que l'he trobat trist i encoratjador alhora. Trist perquè descrius una situació que per desgràcia és massa quotidiana, la infelicitat d'una persona gran que tot i vivint amb la família està desprovista d'afecte, i encoratjadora perquè les teves paraules deixen entreveure que sempre es poden trobar brins d'esperança.

No voldria fer més extens aquest comentari expressant la meva opinió sobre les residències de gent gran, però sí que vull explicar que jo vaig tenir la meva mare a casa fins que va morir amb noranta-cinc anys, i no me'n penediré mai; sempre serà un record que farà una mica més lleu el dolor de la seva absència. Tot i això, respecto totalment d'altres criteris; cada casa és un món amb circumstàncies diferents.

Un gran relat, Maite. Felicitats!

Una abraçada de retrobament,

Pilar

M'agrada molt la estructura dels teus relats, sempre mostren una certesa ben col.locada i expresada.
Gràcies pels comentaris i segueix així, no et deixaré de lleguir :D

Celebro sempre la intel·ligència de la construcció dels teus relats, aquesta mecànica de precisió que et deia en un comentari recent. Una factura reconeixible que sempre deixa entreveure el que no és, o que , per dir-ho millor, finalment resulta no ser.
En aquest breu conte, però, tot i que coincideix amb aquesta estructura, jo endevino un subtext, alguna cosa amagada que no se'ns desvetlla en la revelació final, una revelació que sí que aclareix el context -físic i humà- de la destinatària de la convincent i convençuda disertació proselitista, però que amaga alguns elements que -i aquest és l'avantatge- sí pot completar la ment del lector. El context més íntim, un contetx d'amor implacable que de vegades és un xantatge contra el merescut descans.
Una abraçada,
franz

SOLUCIÓ DRÀSTICA

Com sempre, has descrit una situació actual i punyent amb una netedat extraordinària i amb molta gràcia. És un relat molt imaginatiu, que es llegeix amb interès des del principi fins al final.
Tanmateix, en el que es refereix al tema, tinc sentiments oposats en aquest aspecte. Com a persona que té cura de dues iaies (la mare i una tia soltera que està en una residència), em trobo una mica en la situació dels parents. Però no podria, de cap de les maneres, portar la mare a una residència, no solament per mi, sinó molt especialment per ella. És una opinió molt personal i ho dic amb tot el respecte per a tothom, però em semblaria una traïció. També s’ha de dir que jo tinc temps lliure per a tenir-ne cura i encara que, de vegades, he de deixar de fer coses que m’agradarien, ho faig amb molt de gust i penso que li dono tot l’afecte del món.

Ara bé, jo ja em vaig preparant mentalment per a fer cap a una d’aquestes institucions tan necessàries. Jo sé que els meus fills no podran fer-se càrrec de mi i que, algun dia, ni jo mateixa podré. Per tant, no sé si començar a reservar plaça, atès lo sol•licitades que estan. No em faria res compartir residència amb uns quants relataires, ens ho passaríem pipa…

com li dónes sempre la volta a les coses, molt bon relat que a més dóna molt per a la reflexió
un petonàs
joan

Un relat que té de tot: crítica social- familiars que atenen els avis sense afecte-, el valor de l'amistat i de l'amor en majúscula. Tot plegat molt ben presentat, embolcallat d'una astúcia, d'una picaresca molt fina i divertida que aconsegueix desdramatitzar allò que d'entrada resulta penós: una situació familiar que, malauradament, es troba en moltes llars.
És d'esperar que les amigues vegin ben aviat ocupada la plaça lliure del geriàtric. I, mentrestant, que vagi sonant el despertador! Boníssim el secret!
T'envio una abraçada més desperta que mai, Unaquimera!

Mercè