Sota un plàtan

Aquest Relat, afavoreix sensibilitat observada, contemplant unes roselles. Magnífic Relat.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions molt cordials.
.................

Generalment la teva poesia és això… silenci de les paraules que fugen, emparament d’un cor generós.

Acostar-se molt a una flor és com entrar a un altre mon, veure les roselles a vista de borinot és màgic. I el teu poema m'ha fet sentir aquesta màgia. Cal aturar-se, respirar profund i observar, tant a la natura com a les persones que estimem.

Renua! Quin poema més original entre la disparitat de la rosella i el plàtan. Aquest és més fort que la rosella. Senzill i clar. Tens bona capacitat per a la metàfora.
Una abraçada.
Enhorabona, Aleix.

Gràcies per comentar-me l'últim poema meu. M'alegre que t'haja agradat.

Cordialment.
Perla de vellut.

Excel·lents vibracions les que transmet el bellíssim poema. M'ha fet pensar en aquella cançó d'en Lluís Llach "Cal que neixin flors a cada instant", i qui diu flors, diu roselles, plàtans, ... Enhorabona, Aleix, per recordar-nos que no hi ha com la comunió amb la natura per tastar la felicitat.

I potser unes llàgrimes emocionades!

Agradar-se és saludable: diuen que els personatges o coses que des robi m ens representen, per això aquests menció i exaltació de la natura més propera seria també un indicador d’auto-conformitat.

Sempre m'han captivat els plàtans..... Jo crec que em ve de quan era petit i passaven per la carretera d'Alella direcció a Sant Mateu. Arbres que l'avi al cel sia ja els havia vist plantats a la darreria del segle XIX. M'agrada del plàtan la seva monumentalitat i textura+color de la seva corfa. De les roselles m'atreu llur vistositat i alhora fragilitat a flor de "pell". Fer un poema amb aquests dos éssers vegetals banyats per la rosada del matí de manera tant poètica i romàntica, breu també...colpeix els sentits i l'ànima de tal manera que t,obliga a llegir-lo una i altra vegada, fins saciar-te de bona poesia com és la teva.

Durant l’enterrament del meu germà de 15 anys amb discapacitat intel·lectual severa, el carro fúnebre s’aturà per uns instants sota un immens plàtan. Jo que tenia 7 anyets em va impressionar aquell degoteig caient sobre aquella caixeta blanca, i amb aquell soroll somort que subtilment ressonava, vaig tenir l’angoixa de que el meu germà s’espantés... Mai he deixat de recordar aquell entorn màgic que al ulls d’un infant vaig viure aquell sol de febrer amb aquella gelada monstruosa de l’any 1956.

Aquest relat ‘Sota un plàtan m’ha activat bells records. Gràcies.

Gràcies pel seu comentari. És d’agrair, tot i que molta bona gent aquesta temàtica els incomoda una mica. En lloc d’anar endavant anem cap enrere (som al 2024). Mai havíem estat tan fotuts com ara. Feina tindrem.
El segueixo amb interès. jomagi

Una poesia preciosa, Aleix. Molt adient per aquesta entrada de tardor tan humida que estem tenint (i que, per cert, ja podia ser hora).
El plàtan és un arbre molt robust i la rosella una flor molt delicada, trobo que és una bona idea la de posar-les juntes. La rosella representa la brevetat i el plàtan la permanència, són dos extrems amb què sempre ens cal jugar, les roselles prosperen a l'ombra del plàtan.
M'agraden especialment els dos últims versos, tant pel seu magnífic ritme, com pel seu contingut:
"per la vitalitat d'unes roselles
humides sota les branques d'un plàtan.".

Quina bellesa de poema, no tinc paraules per definir-l'ho.
Simplement, un regal meravellós. Admiro aquesta capacitat i do que tens.
Una forta abraçada.
Rosa.

Em meravella el teu poder de síntesi, i com ens transmets el paisatge amb una pinzellada subtil i, com il faut! pletòric de poesia!
Descrius la senzillesa, fent un poema senzill, i alhora, complicat de dur al paper per llegir-lo, i viure'l!
Felicitats!!
Una vegada més admiro la teva poesia, Aleix.

Em sento orgullós de considerar-nos amics!

Ferran