Sopa de sobre

Un relat de: Aleix de Ferrater


El dimecres no havia anat gaire bé per la Fàtima. A més dels problemes de salut, on aquell primer refredat s’havia convertit en malestar crònic, la pluja dels darrers dies havia convertit la seva llar, un tendal de plàstic adossat a la paret de l’antiga fàbrica del carrer Veneçuela en un fangar. Aquella misèria li recordava la seva joventut a la llunyana Gàmbia, durant l’estació de les pluges. Però aquell barri abandonat de Barcelona, antic nucli de fàbriques i motor industrial, molt a prop del modern i luxós Fòrum, o 22@, districte de moderns hotels i oficines i habitatges de luxe, i escenari de nombrosos festivals de tota mena de músiques, era el seu entorn més proper, l’espai per on s’havia de moure i buscar-se la vida.
La gran lluita i el recolzament d’alguns veïns, no gaires, no havia servit de res. Després de mesos de reivindicacions de tota mena, l’ajuntament els havia fet fora de l’atrotinada fàbrica del carrer Puigcerdà i ara vagaven per on podien. Però la Fàtima no estava sola. En Mamadou, el seu company i pare dels tres fills que havien tingut a Gàmbia, el Marroc i el darrer a Barcelona, volien sopar; tan senzill com això i tan difícil d’assolir.
Ell estava jugant amb els nens i n’estava molt orgullós. Els seus companys masculins el valoraven molt positivament i era molt tingut en compte per l’Associació de Veïns i el Centre Cívic del barri, on hi col•laborava donant classes de danses africanes, a canvi de molt poc.
-Mama, tinc gana! -li digué en Jordi, el fill petit de tres anys.
-Fàtima, què hi ha per sopar? –li preguntà en Mamadou.
Hi havia dos sobres de sopa que li havien regalat els pakistanesos del carrer Josep Pla. Res més. L’aigua l’havia agafat de la font de la cantonada i s’escalfava sobre un vell fogonet de gas que el seu company havia trobat en un contenidor. Perquè ell es dedicava a recollir ferralla. Feia un any que era membre d’una cooperativa d’africans situada al carrer Zamora, a l’altra punta del barri, amb moltes promeses i bones paraules per part de l’ajuntament, però la realitat era que cada cop estaven més sols, més desprotegits i amb més competència. Aquell negoci, que havien iniciat els camerunesos i gambians del Poblenou, s’estenia ara per tota la ciutat, amb tota mena de gent que s’espavilava com podia. La competència era ferotge i la subsistència, cada cop més difícil
-Mamadou –digué la Fàtima-, he fet el que he pogut i la dedicació als nens no m’ha deixat temps per cercar més menjar.
-I no hi ha res més? –digué ell emprenyat.
-Què més vols que hi hagi? Si no tinc més temps que per a ells! Si els portéssim a l’escola del barri, tots en sortiríem guanyant.
-No els cal cap escola. Jo els educaré i tu els donaràs de menjar! Quan tornem a Gàmbia, ja en parlarem.
-I quan creus que tornarem, Mamadou? Fa cinc anys que dius el mateix i mira on som!
dos-cents metres més enllà, a la cantonada del carrer Cristóbal de Moura, al quart pis del Tip Condal Mar Hotel Barcelona, un hotel de luxe de cinc estrelles encarat al Fòrum, la Judy i en Charles, discutien pel què farien amb els nens aquell vespre. Ell volia que se’n fes càrrec ella; havia quedat amb en John i en Boris per anar a veure un partit al Nou Camp, entre el Barça i el seu estimat Manchester City.
-Els nanos són cosa teva –digué en Charles enfurismat i el futbol no t’agrada gens. Què vols, que me’n faci càrrec jo?
-I per què no? –respongué ella, cada cop més irritada-. Tu sempre parles d’ells als teus amics, et valoren per això sense conèixer la realitat, et fas el modern, que te’n fas càrrec, que els reculls a l’escola, que els portes al parc, que això i allò. Però ara, mira-te’l, el nen vol anar a veure futbol i la nena és qui s’ha de cuidar dels nanos, oi? Un altre cop jo, oi? Sempre jo, oi? Bla, bla, bla, però a l’hora de la veritat, la dona, que es faci càrrec dels fills. Fa cent anys que dius el mateix i mil anys que passa el mateix!
Van trucar a la recepció, per veure si tenien algú o algun servei que se’n pogués fer càrrec.
-Si senyor –respongué el recepcionista-. Tenim contacte amb una família del barri, molt ben situada que se’n farà càrrec. No es preocupin. Ara mateix aviso al marit, que la senyora deu estar fent el sopar.
Una hora més tard, els dos fills de la Judy i en Charles jugaven amb els tres fills de la Fàtima i en Mamadou per les naus abandonades de l’antiga fàbrica. En Charles, en John, en Boris i en Mamadou, a qui havien convidat, cridaven com a bojos al Nou Camp. La Fàtima vigilava els nens i la Judy, sola, plorava.


Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-05-2017 | Valoració: 10

    He tornat a llegir el teu relat i el trobo boníssim.

  • Punyent[Ofensiu]
    brins | 06-08-2016 | Valoració: 10

    Un relat precís i minuciós com tots els teus, Aleix, un relat que deixa ben palesa la teva sensibilitat vers la dissortada vida dels immigrants. Les teves paraules no contenen tan sols literatura, contenen també, un toc d'atenció que s'hauria de tenir molt en compte.

    Rep una afectuosa abraçada,

    Pilar

  • Un final de joia[Ofensiu]
    Bonhomia | 04-08-2016 | Valoració: 10

    M'agrada com m'has comentat el relat.
    El teu relat, si m'ho permets, el trobo una mica estrambòtic al final, però lluminós. Pel que fa a la resta, m'ha semblat molt i molt realista.


    Sergi : )

  • La Fàtima vigilava els nens i la Judy, sola, plorava[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 29-07-2016 | Valoració: 10

    Mentre anava llegint-te el relat: en el poema «La Llosa» fas referència a tres xemeneies que enforquillen el cel i aquesta imatge se'm va quedar, bellíssima. No sé si la fàbrica abandonada del carrer Veneçuela i l'altra que cites, i alguna més seran les propietàries de la forquilla del poema. També em va cridar l'atenció la referència als 22@ de «L'aire que no caldria»... en la ciutat dels 22@: no sabia que s'anomena així la zona del Fòrum. El batalló de recollidors de ferralla que cada dia, de forma intermitent, van passant pels contenidors del meu barri de València. Es tracta d'un grup molt heterogeni, on, a més d'immigrants, també s'hi afegeix població autòctona, i així per tota la ciutat, tal i com ocorre a Barcelona.
    Dos-cens metres separen dos mons que no tenen res a veure, o sí… Perquè aquest relat tan detallista i realista té, al final, un contrapunt meravellós i trencador que m'ha colpit, per la manera com l'has fet servir: la ràpida solució que proposa el Recepcionista de l'hotel i que has inserit d'una manera tan natural que, fins i tot, he tornat a llegir-ho per assegurar-me que és veritat: a l'hotel de luxe tenen la família perfecta que es farà càrrec dels xiquets del cinc estrelles dins d'un tendal enfangat per les últimes pluges i, fins i tot i amb un poc de sort, menjaran un poquet de sopa de sobre. Aquesta intervenció surrealista propicia el desenllaç que busques i, per descomptat, la considere totalment lícita, molt escaient.
    Quina integració tan i tan poc fiable si només tenim bones paraules i la voluntat; quina igualtat entre sexes, si aquesta només és fingida, o si no s'educa: Mamadou no vol escolaritzar els seus fills; m'agrada com has dibuixat el paisatge i les persones, en especial Fàtima; i es podria parlar molt d'aquesta mena de complexes pretensiosos i multifuncionals, que desvirtuen el caràcter de carrers i barriades, deixant-los morir mentre el monstre devora. Dos homes orgullosos, feliços en un camp de futbol. Dues dones sense tant de protagonisme, distintes; una compren però la seua educació l'ha fet submisa; l'altra té, sens dubte, més poder, les seues llàgrimes no les veu ningú. Immigrants que no s'integren, paisatges que es van perdent, prepotència, vides falses i còmodes i vides deixades de la mà de Déu. Un relat que dona per molt i que m'ha fet pensar i sentir. Una forta abraçada.

  • Tothom es queixa[Ofensiu]
    Biel Kramt | 27-07-2016

    Tothom es queixa en el seu redol i no ens adonam que de vegades amb les nostres queixes hi hauria persones que viurien com a reis.

    Un amic meu sempre diu: ja m,agradaria plorar amb els teus ulls...

  • Dos mons que discorren en paral·lel[Ofensiu]
    aleshores | 26-07-2016

    ben a la vora l'un de l'altre però que inevitablement estan destinats a trobar-se, sigui de la manera que tu dius o sigui de manera més conflictiva.La capacitat d'autoregular-se el sistema ja s'ha vist que no era sinó una maniobra barroera, disfressada de cientifisme dels Hayek i Ayn Rand i salamartins diversos,...no ens acostem tant al precipici que hi podem caure...tots!

  • El teu relat m'ha abrigat l'ànima[Ofensiu]
    Olga Cervantes | 24-07-2016 | Valoració: 10

    Recordo que un dia escanejant fotografies en blanc i negre, la meva mare m’explicava com jugava de petita amb els nens de la casa on la meva àvia anava a planxar i repassar la roba.
    Li van explicar que la mestressa en conèixer la meva mare va dir que una nena tan rossa i tan maca no podia ser filla de pobres.
    I no s’equivocava la senyora; la meva mare era bonica, però l’àvia no era pobre sinó una treballadora.

    Molts petons de la Pinya de rosa


  • Molt aconseguit[Ofensiu]
    Naiade | 22-07-2016 | Valoració: 10

    Un relat que esborrona de tan real. Quin mon tan injust, uns tant i altres tan poc...La sort d'uns però no els fa més feliços. La misèria d'altres fa que valorin més els petits moments.
    Et desitjo bon estiu i que segueixi la inspiració
    Una forta abraçada

  • Els nanos són cosa teva[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 22-07-2016 | Valoració: 10

    Si no sempre sentim aquesta frase, perquè és socialment incorrecta, quantes vegades no hem vist actituds i comportaments que reflecteixen el que diu en Mamadou! En tots els entorns i a tots els països. El repartiment establert dels roles dins de la família, des de que el món és món, és tan fort que, malgrat la fina capa de pretesa bona voluntat que tots plegats portem a sobre, encara passaran segles abans no s'abandonin certes actituds.

    M'ha cridat l'atenció el coneixement que tens de la vida que porten els emigrants a la ciutat de Barcelona. Això mostra la teva sensibilitat envers la pobresa a la que es veuen sotmesos les persones que venen de fora. És un problema molt gran i que creix dia a dia sense que ningú vulgui o sàpiga com solucionar-lo.

    Molt bon relat, Aleix! Bon estiu!

  • Has marcat molts gols[Ofensiu]
    tapisser | 20-07-2016 | Valoració: 10

    I les dones moren a mans de marits així, blancs, negres, xinesos, jugadors de futbol...


    M'ha agradat molt l'historia i demostres tenir un bon coneixement dels migrants que, per un motiu o l'altre tenim vivint entre nosaltres.


    Fins a sempre.
    Albert.

  • Dues vides,[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-07-2016

    dues dones de molt diferent posició social però amb quasi els mateixos problemes.
    Molt bon relat, amic Aleix.
    Una abraçada per a tu i per a l'Olga.
    BON ESTIU!!!

  • Els assumptes de l’ànima…[Ofensiu]
    llpages | 16-07-2016 | Valoració: 10

    (entenem-hi els que afecten a prendre decisions, comportaments afectius, baralles, entre d’altres) no tenen res a veure amb la butxaca. Que, de pobres d’esperit, n’hi ha de rics i de pidolaires. Els qui llegeixen aquestes línies trobaran de calaix aquesta breu reflexió, però calen relats com els de l’Aleix per adonar-nos que és veritablement així.
    A mi m’ha sorprès una mica la resposta de la recepció de l’hotel a la demanda de mainadera, que no crec que ni en Charles ni la Judy haguessin acceptat la tutela dels seus fills sota la responsabilitat d’en Mamadou, al meu entendre és un punt feble de la història. Però el retrat que es dibuixa en el text és tan potent, es tracta d’un mirall social tan actual i ben descrit, que la resta queda com quelcom anecdòtic.
    Felicitats, Aleix, per aquesta anàlisi profunda de la condició humana, que traspassa el món dels diners i ens assenyala a tots com a actors principals d’una convivència que té més punts de contacte que divergències.

    Seguim llegint-nos!

  • genial[Ofensiu]
    ales de foc | 14-07-2016 | Valoració: 10

    Simplement genial. Dos cultures, dues dones. Dues vides. Però els mateixos problemes i conflictes amb fills i marits. Dues societats. Un únic problema
    M'encanta com has descrit la quotidianitat dels nostres móns.

    Una abraçada Aleix.

  • precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 14-07-2016 | Valoració: 10

    Un relat que pot ser ben real. M´agrada molt

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

190361 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).