Piles

- Ah, publicitat, molt interessant! Doncs miri, el cas és que hi ha anuncis que no els entenc, no entenc ni el que venen ni el que diuen, i això que estàs convençut que ha de ser quelcom senzill, encara que sovint pensis que realment no volen que s’entengui, o que se t’està escapant algun detall essencial, no ho sé, fins i tot, en cas de desesperació, demanaries el parer a un boig, a veure si ell en treu l’entrellat. I quan retiren l’anunci, et quedes amb un pam de nas sense resoldre l’enigma, fote’t. Per exemple, el famós anunci dels sostenidors Wonderbra, aquell en el qual una noia rossa en roba interior diu “Hola, nois!” i no queda clar si ho diu o bé ho està pensant. Mai vaig aconseguir saber a qui s’estava adreçant, qui o quina cosa són els “nois”? Estem parlant de nois de carn i óssos o bé és una metàfora? A l’anunci, la noia mira cap avall, en un angle en el que no se li veuen els ulls, tan sols les pestanyes farcides de rímel. O bé s’està mirant els pits, tan ben condicionats en el Wonderbra, sorpresa pel goig que fan, en el qual cas estem en l’opció metafòrica (aleshores, obro parèntesi, tractant-se d’una part del seu cos femení no seria més lògic que s’hi adrecés anomenant-los “Hola, noies!”? per què ha de personificar les seves tetes com a masculines? no té sentit, oi que no? tanco parèntesi), o bé realment s’està dirigint a uns nois que no es veuen en l’anunci. En aquest darrer cas, on són els nois? On té lloc l’acció? Han trucat a la porta de casa de la noia, aquesta l’ha oberta en roba interior (no oblidem que es tracta d’una dona alliberada) i els nois, davant de tanta bellesa suggeridora han caigut captivats als peus d’ella com si l’adoressin i per això no es poden veure? Ho trobo poc probable, i menys encara si tenim en compte que en aquesta posició postrada ells no podrien gaudir de la visió irresistible de la molsuda regatera. Tot plegat, un embolic, no li sembla?
Ha deixat anar el seu raonament tan de pressa que quasi es queda sense alè. Però la dona a qui havia engaltat la quasi filípica, amb cares de pomes agres, saludà algú de la sala i el deixà palplantat amb un somriure forçat. No havia tingut temps de reaccionar que se li acostà la seva dona.
- Com va? Enguany la convenció anual del club està essent un èxit d’assistència, no trobes? Has conegut algú nou? – li demana d’esma.
- No t’ho creuries mai, així que he iniciat una conversa amb una dona que se m’ha adreçat espontàniament, m’he adonat que les piles dels audiòfons estaven esgotades. He entrat en pànic perquè no entenia el que em deia, només m’ha semblat que mormolava una paraula semblant a “publicitat”, i m’he llançat a la piscina, vergonya a perdre, amb una xerrada sobre l’anunci del Wonderbra que la deu haver deixada petrificada, perquè ha marxat blanca com el paper. Això de parlar sense aturador quan em fallen els audiòfons trobo que és una excel·lent estratègia, l’interlocutor o interlocutora no s’adonen de les deficiències auditives de qui tenen davant, no ho trobes genial?
- No era pas aquella dona morena de la cantonada que està quasi recolzada a la paret, panteixant i que no para de xarrupar neguitosament un vas de brandi?
- Exacte, la coneixes? – fa ell, sorprès per la rapidesa amb què l’ha detectada.
- Amb ella has estat parlant de sostenidors Wonderbra?
- ...? – i obre els braços en senyal de no entendre res, que sovint és més fotut que no pas sentir-hi.
- Ràpid, t’acompanyo a bescanviar les piles dels audiòfons ara mateix, abans no facis més cagades monumentals. Has estat parlant de tetes amb la presidenta de la “societat” (no “publicitat”, gamarús!) per a la lluita contra el càncer de mama, a qui van haver de practicar una doble mastectomia, pobreta, i du pròtesis als sostenidors! Passa cap allà, tros de quòniam!