Nua, entre el foc i tu

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Recordo que aquell dia vas venir-me a recollir a la feina. La tempesta, anunciada des de primeres hores del matí, havia esclatat feia poca estona i les agegantades gotes d'aigua m'havien amarat roba i cabells en el petit trajecte fins arribar al teu cotxe.

Estaves demacrat. En el teu rostre s'hi reflectia la preocupació i l'angoixa de mesos passats: discussions, nits en blanc, carrerons sense sortida... En els ulls, cansats, s'hi detectaven senyals inequívoques de llàgrimes que vessaven per dins. Et senties un home poderós que ho tenia tot i, de sobte, el destí t'exigia que triessis. Sé que els meus ulls et fugien, i recordo el pànic que sentia de que fossis capaç de llegir-hi el que les meves paraules no et volien dir. El viatge fins a destí va transcórrer en absolut silenci.

En arribar a la casa, em vaig sentir reconfortada per l'escalfor que emanava de la llar de foc, i m'hi vaig acostar, tremolant pel fred i per aquella humitat neguitosa que s'havia endinsat més enllà de la meva pell. Tu em contemplaves, silenciós, en la penombra d'aquella sala decorada amb quadres i tapissos, pintats per artistes italians de ves a saber quin segle.

- Despulla't -vaig sentir que deies, en veu baixa-

Podies haver-ho dit de forma innocent, preocupat al veure'm la roba mullada, però et coneixia prou bé per saber que era el desig contingut qui dictava aquella paraula.
El meu no calia pronunciar-lo. Sorgia inevitablement d'aquella tremolor compulsiva que només minvaria quan el teu cos es fongués amb el meu. Prou que ho sabies.

Em vas fer l'amor amb desesperació, com si et calgués reafirmar que era allò el que volies.
Jo et vaig acollir, ferament, jurant-me entre llàgrimes que era l'últim cop que em tindries.

Amb només una paraula ho hauries pogut canviar tot...
Sabia de la teva por i la comprenia.
No em podies demanar, també, que acceptés la teva covardia.

Comentaris

  • Viure la dualitat[Ofensiu]
    nuriagau | 08-03-2009 | Valoració: 10

    Entre la pluja i el foc, entre les llàgrimes i la passió, entre la raó i el desig, entre... Aquesta és la dualitat que viuen els dos protagonistes d'aquest breu i poètic relat.

    No sé si paga la pena transcriure't les frases que més m'han colpit. Després de llegir els comentaris he pogut comprovar que no sóc l'única que les cito. Les tornaré a copiar per tal que tinguis la certesa que són un encert:

    ·recordo el pànic que sentia de que fossis capaç de llegir-hi el que les meves paraules no et volien dir

    ·Sabia de la teva por i la comprenia.
    No em podies demanar, també, que acceptés la teva covardia.


    Felicitats per aquest relat!

    Cal anar llegint les teves obres antigues, són tan magnífiques com l'últim relat que has publicat!

    Núria

  • Passions,[Ofensiu]
    ESTEL | 30-09-2008 | Valoració: 10

    sentiments que deixem fluir, i que creixen més i més. I què els gaudim, els fem realitat.
    Però un bon dia hem de decidir.........per què?
    perquè és així, la vida ens dóna ens treu....
    deixem perdre el millor? per covardia?
    El cas és què és així. Un dia no podem més i hem de decidir , continuar, trencar.
    Moltes vegades he pensat que els amors com aquest potser perduren perquè queden en el record de la memòria, en el cor

    Moltes gràcies per les teves paraules sempre tendres i encisadores

    un petó gran




  • Per què serà... [Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 01-09-2008 | Valoració: 10

    ... que a mi, que m'agraden les narracions de primera lectura -no ho sé dir d'altra manera-, amb tu, generalment, no em passa.
    La primera vegada que he llegit aquest relat m'ha agradat… i no sé perquè. El rellegeixo i quedo atrapat de les teves paraules.
    Gràcies per escriure!
    Joan

  • La covardia...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 03-05-2008 | Valoració: 10

    ...és una de les coses que més castren als homes i a les dones, fins fer-los perdre el que ja tenien. En aquest relat molt sensual i amarat d'un problema que exposes sense dir-ho, una elecció que ha de fer el protagonista, però la covardia li diu que ha de endarrerir la solució, la protagonista femenina diu que es va jurar malgrat el desig que l'envaïa que aquesta seria la darrera vegada.
    L'amor, les coses de l'amor i el problema de posposar els problemes. Molt bo, vinga Gessamí et deixe un petó d'amic.

  • uf!...[Ofensiu]
    Clar de lluna | 26-03-2008 | Valoració: 10

    ...que dur quan s'arriba en aquest punt, quan les coses acaben, quan no saps com fer-ho, quan tu has estat en part la conseqüència de l'altre... que dur i ben redactat.

    Una abraçada!

  • Molt Romàntica[Ofensiu]
    marisanicollet | 21-02-2008 | Valoració: 10

    Hola Gessamí blau, em sembla que som dues Romàntiques empedreïdes.
    Jo també de sobte vaig tenir aquesta necessitat de deixar constància dels meus pensaments.
    Per això vaig fer un blog. "MomentsNostalgics".
    Jo també agraeixo, a tota la gent que passa per el meu espai i per a tu estimada un 10.
    No canviïs mai.
    Espero que els nostres relats sian el principi d'una llarga amistat.
    MARISA. 21/2/08

  • genial[Ofensiu]
    ANEROL | 24-09-2007 | Valoració: 10

    forta i honesta amb ella mateixa

  • Fascinant[Ofensiu]
    Dolça | 24-09-2007 | Valoració: 10

    Realment fascinant. Uau! No tinc prou paraules, és un escrit excel·lent!!

  • Moltes coses em deixo perdre, jo[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 03-09-2007 | Valoració: 10

    entrant tan poc com faig ara a RC! Coses tan -de debó t'ho dic, amb la mà al cor- sensacionals i ben elaborades com aquest Nua, entre el foc i tu. D'entrada, el títol ja resulta d'allò més atractiu. Crida l'atenció, és incisiu, intens, profund i dóna una mostra perfecta del relat que segueix a continuació.

    Tot ell farcit de magnífiques expressions, imatges i metàfores, em permeto la llicència de ressaltar-ne algunes. Es tracta de petites joies literàries que m'impulsen a demanar-te: per quant, la primera novel·la?

    "En els ulls, cansats, s'hi detectaven senyals inequívoques de llàgrimes que vessaven per dins".

    "Sé que els meus ulls et fugien, i recordo el pànic que sentia de que fossis capaç de llegir-hi el que les meves paraules no et volien dir."

    El final és demolidor: tota una obra mestra d'intriga, de suspens. Deixes als lectors i lectores amb la boca oberta, amb ganes d'una segona part.

    "Amb només una paraula ho hauries pogut canviar tot...
    Sabia de la teva por i la comprenia.
    No em podies demanar, també, que acceptés la teva covardia."

    A quina covardia fas referència? Què amaga, en realitat, en el fons del fons, aquell personatge? I ella? Tan aviat personifica la iniciativa com es deixa portar pel que li diu l'amant. Moltes pregunes, l'inici de moltes reflexions, és el que queda en ment després d'haver-lo llegit.

    Quin tacte, quina cura dels detalls! No puc parlar-te ni d'estil, ni d'ortografia, ni de "mancaria una altra revisió perquè fos definitivament bo". És bo tal com és. I jo em plantejaria de picar a la porta d'alguns concursos. És una decisió teva, per descomptat, i els concursos... bé, són els concursos, però amb un relat així, guanyis o no, el jurat ha de quedar satisfet i agraït tal i com jo, des del punt de vista d'un simple lector, estic ara.

    Gràcies, finalment, per comentar-me la Segona carta de l'autor. Va passar una mica desapercebut, però per a mi va ser un moment especial.

    Una forta abraçada d'un lector profundament agraït,

    V.

  • Totalment cert[Ofensiu]
    pitusa63_61 | 07-04-2007 | Valoració: 9

    Que dificil es de vegades tenir q triar entre el q sent el cor o be la raó. Es trist, pero de vegades necsesari trencar amb allo q sabem q no tenim ni solucio ni futur. Lo facil es pensar-ho, pero dir-ho, no ho es tan. M'he sentit identificada amb alguns dels teus escrits. M'agradat molt. Un peto

  • es un adeu desseperat [Ofensiu]
    Avet_blau | 26-03-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat el relat :
    transpua passió,
    melancolia i tristessa.
    Es un adeu dels cossos
    pero no de las ments,
    es un renunciar ,
    apretant fort al que marxa,
    sabent que no el retindrà....

    es un adeu desseperat

    Avet_blau

  • quanta tristor...[Ofensiu]
    MarBlava | 28-02-2007 | Valoració: 10

    hi ha a aquest relat!
    He viatjat amb tu dins d'aquell cotxe i he sentit l'escalfor la la llar de foc...També el desesper de sentir-se lligat a algú que realment no val la pena estimar, perque et fa mal.
    Jo també he viscut moment a la vida com aquest...sap el que no et convé però no pots evitar seguir endavant. És més fàcil veure-ho amb perspectia que quan t'hi trobes, et sents com en un carrer sense sortida.
    M'ha agradat molt com descrius els sentiments ocults dins l'ànima.
    Una abracçada que et reconforti i t'escalfi el cor.

  • Entre silencis i paraules[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-02-2007 | Valoració: 10

    Un relat com un bagul que s'obre: Records, evocacions, remembrances... tempesta, temporal, oratge... trajecte, recorregut, avenç... preocupacions, angoixes, cansament... destí, pànic, silenci i en mig d'ell, una sola paraula que no és la que es desitja sentir.

    Ah, el poder d'un mot! La potència d'uns sons articulats en un instant fa caure barreres, murs, muntanyes de por, distància o circumstàncies; també aixeca onades d'odi, d'amor, de desamor, de passió, de desig o de desconfiança, suficients per fer naufragar el vaixell més curosament construït; és capaç de construir lligams d'aquells que salven abismes i serveixen de pont o de destruir aproximacions i coincidències com si fossin invisibles.

    L'absència d'aquests sons té tant de poder com la seva presència! Terrible el poder de les paraules...

    Com de costum, tu les has sabut col·locar al pentagrama del relat de tal manera que cap d'elles grinyoli i entre mot i mot deixes anar, tal com et vaig comentar, un bon grapat de sensacions i sentiments sempre fermats per un cap que impedeix al cor deixar-los anar desbocats...

    T'envio una abraçada silenciosa que és ben plena de paraules callades,
    Unaquimera

  • retalls de vida[Ofensiu]
    gypsy | 09-02-2007 | Valoració: 10

    de sensacions, de desitjos, de passions que ens esclavitzen fins que ens fan dir prou, no vull viure emmanillada. Costa prendre aquestes decisions i tu ho fas notar, com si fóssim ells. Ell i ella, cadascú amb les seves circumstàncies intentant sobreviure a la pròpia solitud.

    Un títol preciós i una prosa forta i decidida que sap allà on vol arribar.

    petons!!

    gypsy

  • Sol_ixent | 09-02-2007

    vaig llegir-te fa temps, tot i que no recordava massa bé els teus escrits...

    aquest, en concret m'ha agradat molt, la història d'un amor que s'intueix que s'escapa dels dits, simplement per covardia... és molt trist i molt lamentable, però les coses a vegades s'escapen dels dits sense que res poguem fer-hi...

    una abraçada, i et continuaré llegint!

  • llàgrimes endins[Ofensiu]
    glauca | 09-02-2007 | Valoració: 10

    Gràcies per el teu comentari, de debò. En aquesta cadena d'atzars i troballes i recomanacions i ... he anat al peu dels teus relats. M'agrada com expliques de manera senzilla i amb estil directa tot un desenllaç i el dolor i impotència que genera. No hi ha paraules grandiloqüents - casi mai apareixen en la realitat - potser per això resulta tan versemblant. Hi ha un anar desgranant moments i actituds i cabdellant silencis i complicitats que roden cap a una fi dolorosa. A mi m'agrada especialment la frase amb que tanques el relat: "No em podies demanar, també, que acceptés la teva covardia" Trobo que ho fas de manera contundent y amb molt poques paraules ens apropes a una manera de sentir amb profunditat allò que viu el personatge.
    Gràcies, un altre cop i fins aviat.
    Una abraçada,Gessamí

  • estimar...[Ofensiu]
    manel | 08-02-2007

    Estimar no és fàcil. La vida tot sovint és complicada i necessitem d'una valentia que potser no disposem per aconseguir-ho. Però, ser covards vol dir que no sabem estimar? En podriem parlar una bona estona.
    En poques paraules transmets una realitat complexa, que tots hem viscut alguna vegada, en la pròpia pell o en la d'algú proper (massa proper?).
    Jo em quedo amb una frase: "Sé que els meus ulls et fugien, i recordo el pànic que sentia de que fossis capaç de llegir-hi el que les meves paraules no et volien dir".
    Preciosa!

    Uns petons!
    manel

  • que difícil[Ofensiu]
    aiguasalada | 07-02-2007 | Valoració: 10

    i com ens costa dir el que s'ha de dir i trobar el moment i la valentia de fer el que s'hagi de fer.
    Patim molt per saber el que volem i en l'instant que ho sabem, ens torna a costar molt el saber-ho dir, saber-ho transmetre a la persona que esta al nostre costat i també saber-li dir quins són els nostres pensaments. Tenim una por un tant irracional d'afrontar aquest pas.
    En tota relació, i com més temps fa que dura encara més, hi ha muntanyes de coses que afecten a la vida diària de la parella. El que passa en cada cas difícilment afecta o és interpretat de la mateixa manera per tots dos. Els problemes, els seus efectes i les seves conseqüències molts cops no acabem de sortir a la llum i cada membre d'aquesta parella ho guarda, ho pateix i ho porta de forma diferent. Arribat el punt de parlar, de comentar, de discutir... potser tots som una mica covards.
    Ha estat un plaer llegir i reflexionar al voltant del teu relat.
    Espero que ens retrobem aviat. Una abraçada.
    aiguasalada

  • Lilith | 05-02-2007 | Valoració: 10

    Que difícil és a vegades fer cas a la ment quan el cor o el desig demanen el contrari. És dolorosa tota pèrdua encara que el què estigui en joc sigui la nostra pròpia dignitat.
    Tens una prosa clara i neta, saps transportar a qui llegeix al teu món emocional. M'ha agradat molt la mirada que has utilitzat per tractar el tema. Continuaré llegint-te. Una abraçada.

Valoració mitja: 9.95

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

100993 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.