Mare de gelatina

La cafetera fa xup-xup. Oloro un pessic de temps. Respiro a fons. Estic asseguda a la taula que m'acull el meu somni. Tinc ganes de capturar amb les mans alguns moments. M'agrada fer bafs d'aquests instants d'escriptura que destapen qualsevol congestió emocional que puguis tenir. La nostàlgia sempre vol treure el cap. M'agrada notar-la, acariciar-la, mimar-la, sentir-la i reviure-la.

A taula hi han les restes del pastís d'aniversari. Tretze voltes al sol. N'ha quedat poc i la veritat és que se l'ha cruspit d'una revolada. Me la mirava de reüll. Sempre que hi posa de la seva part tot va millor. Ha parat la taula, ha col·locat curosament els plats i els tovallons de paper blau que va triar-se ahir al supermercat. Estava il·lusionada i jo també de notar-li les ganes.

Avui han vingut una colla d'amigues a casa. Les he ben escoltat mentre dinaven. La taula és un bon lloc per compartir i per descobrir. He parlat poc i he observat molt. Aquesta escena no passa sovint i m'agrada obrir les portes de casa per conèixer el seu món que em queda tant lluny. Era un xivarri mesurat ple de converses desmesurades. Totes tan diferents i amb una realitat familiar ben diversa. Però eren allà, assegudes a la mateixa taula i compartint un moment ben especial per a ella.

Noto com camino per un tram d'arenes movedisses on no hi ha cap senyal de quilometratge ni indicacions que m'ajudin a calcular el tros que queda d'aquest recorregut incert. La veritat és que hi ha moments que em sento perduda i em fa por no ser una bona xerpa. Preparar el camí és important, anar ben equipat, portar els aliments necessaris, calcular les distàncies, preveure possibles imprevistos, mesurar les forces, marcar el ritme i que la vella xiruca vagi deixant petja.

Hi ha moments que penso que m'han donat superpoders i que tinc la invisibilitat d'una fulla de gelatina banyant-se a dins d'un plat ple d'aigua o desfent-se en un bol de llet calenta. No em veu. Ep! Però no us penseu que m'amago, eh? Malgrat pugui sentir-me ignorada o notar-me perduda. Tampoc estic absent, hi soc patint en silenci. No passo d'ella, no. Però no em veu. Tanco els ulls i els apreto fort. A veure si així premso el desig i en surt un regalim de realitat. Potser incapaç de fer-me prou visible però sí prou gelatinosa com per evitar que s'escapin aquests moments de les mans. Encara que tot tremoli, em sé present. Diria que ella no em veu. No ho puc saber del cert. Mentrestant, estampo aquests mots damunt d'una llibreta plena de làmines gelatinoses. Que passen. Que giren. Que avancen. I el temps donarà una perspectiva que ara també és invisible, com jo.

De moment, segueixo aquí i assaboreixo el cafè amb llet que fa una estona m'he preparat. Tot es refreda amb el temps, i alhora, tot arriba.





Un relat dedicat a les mares que malgrat sentir-se invisibles, com la gelatina, segueixen posant-hi el cor, i a totes les filles i fills en etapa preadolescent i adolescent. Cada dia és un nou aprenentatge!