Quan la transparència és camí

"Esperar la salvación de otra persona que no sea uno mismo es el medio más seguro de precipitarse a perderla", Simone de Beauvoir (La plenitud de la vida)



El vent ho remou tot i té la capacitat de fer-ho sense ser descobert. És juganer com l'infant que s'amaga darrera les cortines o a sota la taula pensant-se que ningú el veu. La transparència és tant màgica. No la podem palpar però és tant valuosa. Els peus avancen rítmicament per un dels camins que hi ha al voral de casa. Està traçat per la mà de l'home però en són tants que no es perceben i s'hi pot caminar? Un llapis pot convertir-se en pont per fer palpable una emoció però el dia és ple moments viscuts on sentim el gaudi, la por, el desig o la tristesa i esdevé imperceptible pels qui tenim a prop si no ho esbossem amb una mirada, amb un gest o amb una paraula.

El transparent no es veu però deixa passar la llum.

És doncs camí?

Els camins del cel també són invisibles per a nosaltres però qui pot dir que no existeixen? Aquest tarda les cigonyes sabien quina ruta prendre per apropar-se a terres més càlides. Saben per on sobrevolar sense cap traç, sense senyals que indiquin la direcció, sense ciment que aplani el sender. Creuen fronteres inexistents. La màgia de la nuesa. No cal mostrar-la, sols sentir-la al teu dedins. El camí és dins nostre, el que sigui, encara que no sigui evident. Sense fites visibles pels altres. Aquesta és l'autèntica llibertat. Respirar-se. Saber-se. Estimar-se. Viure's.

I quan palpes la teva pròpia nuesa, és aquí.
Aferra't.
És a dins teu.
La teva essència.
El teu jo.
La teva vida.