Jaç de records

En les profunditats d’un bosc m’he deixat caure. M'acull un jaç de records. Em pregunto si als roures els dol el comiat. La tardor és una etapa que vesteix el paisatge d’un caliu intens fins a donar pas a la nuesa de l’hivern. Les fulles no són mai les mateixes. Em pregunto si els dol cedir el pas a les que vindran. Avui he compartit moments enmig d’un bosc garrotxí que cruixia. Enmig dels seus camins de pas, petits estancs mostraven la màgia de la vida. Si contemples a través seu, la mirada es torna nítida com l’aigua. És aquí quan cel i terra no tenen principi ni final. Els que han caigut i han deixat pas segueixen entre nosaltres. Si t’atures pots escoltar-los bé. Som petits trossos, fets de carn i ossos, durant un temps incert. Ara hi som. Demà en seran un altres. Tu, jo... nosaltres... també som fulles. Caiem, cruixim i ens desfem a trossos fins a fondre’ns en aquest bosc frondós on tot és al seu lloc i on sempre hi entra la llum.  





Un text dedicat als qui avui estem i als qui ens han precedit. Les arrels segueixen nodrint la frondositat del bosc, les fulles són canviants. Respirem-nos. Recordem.

16-11-2025, La Moxina (Olot)