Fulla caduca i incert destí

Al primer paràgraf, una sorpresa: pensava que parlaves d'una persona, dius que el cotxe l'esclafa com si no passés res, això ja és molt indicador.

L’ús de la fulla com a metàfora del temps i del destí és molt evocador. Sembla que hi hagi una simpatia especial cap a totes les coses vives, com una identificació amb la fulla que cau de l'arbre: " ¿Serà llegit això que escric? ¿Serà escoltat per algú? ¿Caurà en l’oblit?"

És molt bonica aquesta empatia amb les coses vives, amb els ritmes de la naturalesa. Més que un assaig és una poesia que celebra la vida en tots els seus aspectes.
Molt bonic el ritme, la cadència, l'ús de preguntes retòriques. És important el ritme, tota la vida natural és sotmesa a ell.

"Senzillament, viuen. Com tu i com jo. Un dia hi son i un altre dia se’n van." Els humans i les fulles dels arbres, doncs sí que hi podem trobar similtuds, però agafades molt per la punta. El que pot arribar a donar una persona durant la seva vida, per curta que sigui, jo diria que la fulla no ho farà mai: aquesta és incapaç d'estimar, d'escriure, d'ajudar, de plorar, d'abraçar, del que vulguis! Però, ultra les consideracions de filòsof de peu de marge, haig de dir que m'ha agradat llegir-te perquè l'he trobat original i ben escrit. Seguiré llegint-te, Nua Dedins!

Sí, hi ha arbres que tenen fulles caduques. Una prosa poètica preciosa, que m'ha agradat molt per la sensació que té.
Sense arbres no hi hauria oxigen.
Realment molt original.
Gràcies per comentar-me el meu relat "Temps de similitud".

Una abraçada.

Ara que hi penso, la fulla del plataner podria formar part de l'escut de la ciutat de Barcelona. -seria bonic, no? Sigui com sigui, m'ha agradat molt aquest original relat, amb la fulla dels plataners com a protagonista. Aquests dies de fred i pluja i vent han sigut les estrelles de la ciutat! Una forta abraçada, tot esperant que tinguis una bona entrada d'any!

Aleix

L’encert principal és la cohesió temàtica al voltant de la fulla com a símbol efímer i resilient. La progressió narrativa —de l’observació distant a la parada d’autobús, passant per l’acte d’escriure, fins al gest íntim de recollir una fulla al parc— crea un arc emotiu subtil però efectiu.
Les imatges sensorials són vives i precises: el “cruixir” de les fulles sota els peus, el “to marronós de la pell” seca, el tacte infantil de saltar sobre catifes de fullaraca. Aquestes evocacions tactils i auditives generen una nostàlgia autèntica, especialment en el record de la infantesa, que aporta caliu emocional sense caure en l’excés.
L’analogia entre la fulla i l’acte creatiu (els pensaments que “es desprenen de mi, cauen al buit per convertir-se en un mar de paraules”) és delicada i ben teixida, evitant el didactisme directe.
El llenguatge és natural, col·loquial i ric en imatges poètiques (“bressolant el temps”, “espurneja el record”), amb un ritme que imita el moviment lent de les fulles gràcies a frases curtes i interrogacions retòriques. L’ús de repeticions (“¿Quants destins pot tenir...?”) reforça el to meditatiu.
Hi ha, tanmateix, alguna incorrecció: “des de que es desprèn” (hauria de ser “des que”). Pel meu gust, potser guanyaria intensitat amb una major contenció estilística i menys repetició, per evitar que la metàfora central es dilueixi. Com a text per llegir en veu alta o acompanyat de la música suggerida, té un encant indiscutible que evoca la fragilitat bella de la tardor.

Curiós relat al voltant de la fulla. Interessant.
Agraeixo el teu comentari al meu darrer relat.
Salutacions molt cordials.