El nen que encara mira el mar

Els seus ulls eren el mar. Tenia la mirada ancorada en aquella fotografia, el seu far. Al seu costat, sentia el respirar compassat i tranquil del seu pare. Era ell qui guardava amb cura aquell cúmul de fotografies de moments viscuts en família. Quan arriben les festes sembla que la llum brilla més i s'escapa de qualsevol escletxa. Sovint ens sembla que impera la foscor, que falten ponts per construir i que hi ha massa murs que frenen. Però cada any, quan travessem el solstici d'hivern, l'aire fa olor d'esperança i traspua puresa per la pell de persones vestides de gebre.

Va onejar la mirada per guaitar-lo de prop. El pas del temps se li marcava en el rostre. Havia estat un home prudent i savi, pensava. Notava els ulls humitejats i olorava el seu mar.

—Gràcies, pare.

Els seus dits subjectaven aquella cara de pa de ral en blanc i negre que havia estat feia més de mig segle. Notava com creuava aquella línia fina i s'endinsava a l'altra banda de la fotografia. Era tan real. Podia notar la porositat i suavitat en aquella mirada innocent. Com si es despertés d'un captiveri, va sentir que tornava a viure aquell instant perdut feia tan de temps. Assegut a la sorra d'aquell tros de platja, fitava l'horitzó d'aquell mar que li feia senyals i li enviava missatges a través de les onades que li rosaven els peus descalços i bellugadissos. Aquell nen que mirava el mar i si llançava de cap buscant tresors perduts i assedegat per descobrir nous horitzons. Surant al mar i amb els ulls banyats de sal, capturava pedres precioses i flirtejava amb els peixos que el sorprenien per sota l'aigua. Buscava la sort, surfejava la vida. Era un pirata atrevit i amb set de grandeses. Amb una mà subjectava aquella petita xarxa amb la que escorria les hores dels dies d'estiu enjogassat en aquell mar que llavors li semblava tan segur.

—Com passen els anys, pare.
—Doncs sí, fill. La vida és plena de moments oblidats i som pescadors de records.

Va tombar aquells ulls tan xics cap al seu fill mentre amb una mà li picava lleugerament l'espatlla i li continuava parlant.

—El pas de les hores, sovint silents en la infantesa, ens parlen quan ens fem grans.

I es van mirar. Aquell instant era una autèntica perla. Ara i aquí, pare i fill, viatjant en el temps a través d'aquella fotografia d'un àlbum nàufrag durant tot l'any en un armari del menjador de la casa pairal. Les festes de Nadal eren lluerna, tenien un punt de llum inexplicable i sempre hi havia un moment per rescatar la capsa màgica de moments viscuts.

—Que per molts anys puguem compartir més moments com aquest, fill.

I es van fondre en una abraçada que valia tot l'or del món. I aquell infant de la fotografia que es subjectava ell mateix amb les mans, va guaitar-se i va sentir que després de totes les aventures de la vida havia anat recollint els bocins en forma d'instants viscuts. Ben endins va notar espurnejar de nou aquell nen que en alguns moments s'havia perdut. I va pensar que és ben cert, que malgrat la foscor, sempre hi ha alguna escletxa que deixa entreveure un bri de llum per aferrar-se i seguir cavalcant pels teus somnis.







Un relat dedicat a tots els qui potser han perdut el nen que porten dins i als qui el noten encara espurnejar. Per a uns i altres, amb el cor a la mà i acompanyat d'una banda sonora de l'àlbum de Luis Eduardo Aute, "El niño que miraba el mar".
Bones màgiques festes.
També el podeu escoltar llegit en veu alta al poadcast 'Cuinant relats sentits' (Spotify).