Els sons de l’arxiu

Rere aquell forat s'hi amagaven moltes veus, moltes històries viscudes de persones per a tu i per a mi ben anònimes.

Estava acostumada a ser refugi de totes elles. Cada veu és única, irrepetible i vibra d'una manera inimitable. L'ànima de cada persona és la que des del dedins més profund la balanceja, la belluga, la commou i li dona moviment. Els anys m'han ensenyat que amb el pas del temps, les veus que ressonen pel meu voltant s’afebleixen, obren parèntesis de silenci cada cop més llargs fins que s'apaguen del tot i deixen de parlar als qui encara estan vius. És llavors que travessen aquest misteriós forat negre de l'existència humana i passen a acompanyar aquestes veus de la memòria, sovint caigudes en l'oblit. A mi m'agrada embolcallar-les, tractar-les amb cura, regalar-los les millors camises i donar-los refugi. La vida és plena de moments, i cada dia hi passen infinitud de coses per aquí a fora. A dins meu potser tot està més reposat i més tranquil, però hi ha moments que són màgics i noto com m'acaricien mans curoses que busquen donar veu al que fa temps que protegeixo i conservo amb l'esperança que això tingui sentit.

Avui és el dia de santa Cecília, la patrona dels músics! La música és per tot arreu. Com l'aire, que no es veu i s'escola per sota les portes i s'esmuny a dins de les nostres butxaques tot traspassant els teixits que ens abriguen el cos, mentre la música ens embolcalla l'ànima.

Els arxius són silenciosos, però plens de sons que sovint passen inadvertits. Una clau pessigolleja el pany de la porta. Poc a poc, passa una mica d'aire corrent mentre el frec d'uns peus s'acosten al passadís on reposo. Una mà gira curosament el volant de l'armari compacte, s’eixampla l'escletxa de llum que dona pas a la filera plena de capses que esperem el nostre moment. Somric i obro els braços. Unes mans delicades subjecten una de les camises plenes de documentació que expliquen la història d'un músic xilè que ho va donar tot pels infants que no tenien recursos per aprendre a tocar un instrument. Amb delicadesa, desplega les ales de la camisa i comença a llegir-ne en veu alta els mots que hi he guardat tant de temps escrits. S'emociona i em regala un lleuger somriure abans de tornar a tancar la porta d'aquest refugi que em sé i que soc. Sé que tornarà. L'esperaré. Pacient.

No sé si son imaginacions meves o no, però fa uns dies que des d'aquest petit forat hi veig la seva llum. El silenci del dipòsit de l'arxiu dansa amb el so d'un arquet que frega les cordes d'una viola de gamba, qui sap si un dels instruments que va servir a molts d'aquells infants xilens que van salvar-se seguint les passes del seu mestre, un autèntic cor salvatge capaç de jugar-s'hi fins i tot la vida!






Avui (22/11) és santa Cecília, la patrona dels músics. Aquest relat el dedico a totes les persones que estimen la música, i especialment, als músics que des del cor, ensenyen als més menuts a estimar-la. Com ho va fer el músic xilè Jorge Peña Hen (https://uchile.cl/noticias/212994/jorge-pena-hen-el-maestro-que-democratizo-la-musica-docta-en-el-pais), a qui vaig descobrir no fa massa entre les parets d'un arxiu universitari i gràcies a una xilena amb cor salvatge!
Aquest relat també el podeu escoltar al poadcast 'Cuinant relats sentits'.