Relat cuinat amb poetes

"Estimo el xiprer que, estèril, sever,
amunt pel cel, enlluernat, s'enlaira,
i dret i sol, sap menysprear l'esquer
de tots els besos perfumats de l'aire.
Però estimo també el salze, lleuger,
de brancs vençuts sense resistir gaire,
que es gronxa, viciós i juganer,
als braços d'un oreig fantasiaire.", Màrius Torres


Era una tarda d'hivern i a fora el pati plorava el salze. A recer en el seu racó de la cuina, rellegia el seu llibre. S’havien creuat en una trobada poètica a un poble de la Catalunya Central i uns mesos més tard l’havia anat a escoltar en una presentació a la biblioteca del barri a on vivia. El dia que va llegir el seu nom al cartell publicat per Instagram se li accelerà el cor. Era incontrolable, com el va i el ve de les ones que es bressolen després de bolcar-se a un tros de continent i fluctuen amb el seu frec espumós que deixa al qui espera un regust de sal. No va tardar ni un dia a obrir la porta de la seva llibreria preferida per comprar-se el llibre. Amb una setmana se l’havia cruspit. Havia quedat xarbotada després de la lectura. Un llançar-se de cap vers la personalitat de l’autor. Més de cent pàgines amb referències als seus clàssics i cites de poetes i escriptors que havien forjat la seva pel·lícula de pensaments. Mentre llegia, anava subratllant i classificant la informació segons eren referències musicals, poètiques o filosòfiques. Certament, era un llibre forjat amb molta paciència i durant gairebé quinze anys, segons afirmava el mateix autor en una entrevista que li havia fet un crític literari d’un setmanari cultural.

S’havia fet esperar però havia arribat el dia. Faltaven pocs minuts per les 7 del vespre quan va travessar les portes automàtiques que l’endinsaven en aquell univers ple de coneixement. Si pogués s’hi refugiaria durant una bona temporada. Si convingués dormiria allí mateix, damunt d’aquells sofàs acolorits que hi havia instal·lat feia una temps. La xerrada la feien al pis de baix i va accelerar el ritme per no arribar massa tard. No li agradava fer-se veure. Hi havia una desena de persones assegudes a les cadires que estaven disposades en rotllana. S’hi va acostar i ell la va saludar atentament amb un somriure que li va pessigollejar la pell. L’amabilitat és sedosa i quan la perceps et pot remoure les aigües de l’ànima.

—Gràcies per venir a la presentació i interessar-te pel llibre. A qui el dedico?
—A mi. Posa ‘Àngels’.

Va notar com se li enrogia la cara i se li trencava la veu quan va respondre. Mentre li dedicava el llibre li mirava les mans de reüll. Eren fines i ben cuidades. Vestia una americana blava que li recordava les bates dels obrers que van mantenir vius barris humils de Barcelona fent bategar fàbriques tèxtils com la de can Ricart del Poble Nou.

Fruit d’aquella nova trobada a la biblioteca van començar a escriure’s. Primer van ser breus converses per Instagram. Un temps després es van intercanviar els números de mòbil i va ser així que van fixar una data per prendre un cafè. El primer.

—Quedem un dia per parlar, si vols. Com ho tens dilluns vinent a les cinc? —li va dir ell.
—Em sembla genial! —va respondre-li.

Així va començar tot. Caldria veure si l’imprevisible alteraria el fil argumental aristotèlic i el destí els seria el més propici possible. El que si us puc dir és que d’aquella primera trobada en van ploure les que serien les primeres pàgines d’un recull de contes de l’Àngels que seria un èxit de vendes —i de lectures—. Tenia quaranta set anys i somniava fer realitat el seu somni com a escriptora. Aquell vespre quan va arribar a casa va obrir amb cura el bloc de notes que li havia regalat ell i que tant l’havia emocionat a l’obrir-lo. Hi va abocar les primeres paraules i una cita seva: “el cert és que vaig adquirint consciència dels meus límits, escric sobre allò que em preocupa i obsessiona, escric sobre les arenes del desert”. Qui li havia de dir que aquella pluja de mots desembocaria en una publicació que acabaria guanyant el premi de contes del certamen literari més important de Catalunya? Però això ja és teca per a un altre capítol.






Un relat dedicat a escriptores i escriptors que inspiren amb les seves publicacions.

En aquest relat hi apareixen referències als llibres: ‘L’aspersor de Feynmann’ de Jordi Valls Pozo i del 'Poemari de Màrius Torres' (amb una cita del poema ‘El salze i el xiprer’), a cura de Margarida Prats Ripoll.