Feta miques

Pel terra corren petites boles de porexpan. S'escolta la trencadissa de la bola de vidre esmicolada. Just un moment abans penjava d'una branca d'aquest avet envellit. Semblava que hi seria per sempre però es veu que no. Tot trontolla i les fulles d'aquest arbre dels desitjos comencen a assecar-se i a caure al buit, com la bola de cristall que embolcallava un somni fet miques.

Quants anys pot viure un avet? I un ‘potus’?

Diuen que els esqueixos, si els trasplantes, en creixen noves plantes. Ho podria provar. Dubto. No ho sé. Estic esqueixada, feta a miques. Pateixo descamació. Diuen que la pell es regenera per si sola. Dubto de si mudaré la pell o de si a partir d'ara sols m'arrossegaré com un titella de drap amb els meus ossos desolats. Quin dolor més gran. El buit que tot ho arrasa d'una revolada. Com aquesta bola de cristall. Com un estrip enrabiat. Com un cop de pedra. Com un salt d'aigua. Com l'esfondrament d'un bloc de pisos. Com el xoc de dos vehicles i un vidre esquerdat. Com la trencadissa d'un got. Com la clatellada a una galta. Com un retruny. Com la mà que t'enfonsa a sota de l'aigua o la que t'empeny la por perquè baixis pel tobogan.

Quin dolor més gran la teva absència desmesurada.

La distància s'allargassa fins a esquinçar la corda de l'espera. El silenci no sembla que vulgui deixar espai a la paraula desitjada. La nit avança i esculpeix un mur que entela el caminar de l'albada. El quadre és fosc. M'obstino a detectar qualsevol escala de grisos, la més minsa gradació decreixent. Em frego els ulls un cop i un altre. M'esgarrapo la mirada però no veig res. Tinc por. Això és un forat negre, em dic. Un formiguer on s'hi arreplega tota engruna per sobreviure una altra volta al sol. Un cau deshabitat que et corca per dins tot fent un solc immesurable.

Podries haver capturat tots els moments de llum, tornes a dir-te. Però ni barrejant aigua amb sorra fina aconsegueixes mantenir intacte aquells flamets que construïes al parc. Masses escletxes impedeixen atresorar tendresa, comprensió, bondat i amor. Tot s'escapa i no ho pots retenir. S'escola pels dits descarnats d'unes mans incapaces d'oferir caliu. Duresa en la carícia. Tacte gèlid. A cada gest es glaça el cor. Quin patiment. Massa distància. Molt cansament. Poca esperança. Minva el miracle de la sort. Lluny ben lluny sembla escoltar-se un ocell sense nom que canta el 'Cant de joia' de Joan Maragall?






Banda sonora per acompanyar aquest text, la cançó de 'El niño que miraba el mar', de Luis Eduardo Aute. Un relat gris però sempre amb una escletxa d'esperança. Diuen que el temps tot ho cura. Per a tots els que viviu i escriviu. No deixeu de fer-ho ni de lluitar pels vostres somnis, si us plau!