Mare de cristall

Era una dona senzilla. Transparent. L'embolcallava sempre un jersei de punt, blanc immaculat, amb els botons ben cordats. A les orelles, dues perles blanques que com gotes de pluja també li embolcallaven el coll. Ser presumida no es contradeia amb aquella llum i servitud envers els altres que sempre desprenia.

Entre setmana cuidava del negoci familiar. Coberts, cafeteres, porrons, gerres, setrills, olles, paelles, gots, plats, tasses, copes... una botiga amb una cristalleria ben completa que servia a particulars però que s'alimentava del món de la restauració. Darrere el vidre, amb parsimònia i calma, procurava que tot estigués sempre ben disposat als prestatges i amb cura, dedicava molts moments del dia a treure pacientment la pols de tota aquella gamma de productes. Un a un, prestatge a prestatge, tot estava al seu lloc, net i disposat a prendre vida per servir als altres.

Quan arribava el diumenge, dia festiu, i després d'haver regat les flors i havent pregat per tots els qui estimava des del banc de l'església de la Divina Pastora, enfilava el carrer Nou d'aquella ciutat que l'havia vist créixer per visitar a la seva tieta.

Durant uns anys, es va asseure al voltant de la taula del menjador per compartir el dinar amb ella i amb la seva família. Pacient a la cadira que la recollia durant aquella estona de repòs setmanal, regalava un somriure educat als qui l'escoltaven mentre explicava com havia ocupat les hores d'aquella darrera setmana.

Diligent i meticulosa, li vessava l'afecte de les mans. De la boca li regalimaven mots per recordar als seus. Sempre hi havia espai per al seu home que fugaçment se l'havia endut la mort. També per compartir les aventures i desventures d'aquells fills que malgrat ja tenien edat per fer la seva i transitar sols per la vida els vetllava les passes des del racó més proper que li deixaven. Mirava de ser útil però de no fer nosa. La missa anava per dins. No era de menjar massa, però tenia set de saber d'ells i d'assaborir-los per poques que fossin les cullerades de conversa que li oferissin. La dolçor estava servida quan parlava dels més menuts. 'Meleta de romer' la visita que li poguessin fer entre setmana a casa seva, per molt fugaç que fos, mentre els tenia al voltant de la taula amb un plat de caldo o de macarrons ben calents. La pulcritud en la disposició dels records penjats al llarg del passadís d'aquell pis que tanta vida li donaven. S'hi passejava per davant de camí al balcó on hi tenia el seu jardí de flors i la blancor del seu gest prenia llum amb els colors de les petúnies i geranis que cuidava amb el cor. De cada petita acció en feia un relat apassionant. Jo, l'escoltava i pensava que era una dona feliç amb les petites coses.

Els darrers temps l'edat anava deixant calç damunt d'aquesta dona de cristall. Els vidres volen que se'ls tregui la pols, que se'ls mimi, tenir-ne cura, acariciar-los sovint per evitar que s'emboirin massa. I quan ens fem grans perdem l'empenta i la diligència. Ens cal dels altres per cuidar la nostra essència. I poc a poc, aquella brillantor es dilueix i s'apaga. Ens emboirem i ens perdem cap a un món interior que ens porta a un altre lloc del que ben poc en sabem. El trencadís és evident i qui sap què en resta de cada tros d'aquesta dona de cristall que senzillament i com si res va ser capaç de servir entre cristalls als qui tenia a prop, sense trencar-ne cap.







Un relat dedicat a totes les persones que amb cura, cuiden del negoci familiar i de la família. I molt especialment a la Dolors, la neboda de la meva àvia a qui vaig viure i veure acompanyar-la amb el cor molts diumenges de la meva adolescència.
Aquest relat el podeu escoltar al poadcast 'Cuinant relats sentits' (Spotify).