El preu de volar molt alt

Molt reixit, aquest relat en què deixes caure la notícia de la mort a Nova York d'aquesta família catalana de cinc membres, en estavellar-se l'helicòpter turístic on viatjaven, com qui no vol la cosa, entre consideracions poètiques sobre el vol dels ocells a gran altura i la descripció de teva quotidianitat en aquest poblet osonenc que llinda amb el Moianès. Era difícil assolir un equilibri entre les tres narracions i ho has aconseguit. Però m'interessa més fer una precisió sobre la valoració humana de la notícia.

Tant el teu relat com alguns dels comentaris precedents posen l'accent, implícitament, sobre la tràgica circumstància afegida que cinc des sis morts —el sisè era el pilot de l'helicòpter— fossin els membres d'una família: un matrimoni i els tres fills. I potser sí que una resposta reflexa ens du a considerar aquesta circumstància com un plus de malaurança de l'accident. Però si provem de distanciar-nos emocionalment de la notícia i intentem comparar-la amb situacions semblants, per afinar l'avaluació, la conclusió serà justament la contraria: si, en lloc de tractar-se dels membres d'una família, els cinc passatgers morts no haguessin tingut cap vincle afectiu entre ells, la desgràcia hauria estat encaara pitjor des d'un punt de vista humà. Per què? Doncs perquè a la coincidència objectiva de dades —el mateix nombre de víctimes— hauríem hagut d'afegir el dolor que provocaria cadascuna de les morts a pares, germans i fills supervivents. Dolor que, en el cas de pares que perden els fills, arriba al límit d'allò suportable: en paraules del citat Francesc Torralba, a qui, com ens recordava SrGarcia, se li va morir un fill, "La mort d'un fill no se supera mai, a tot estirar la pots assumir".

I, com que ara mateix se m'han encès unes llumetes que em permetran ampliar el present comentari, em permetràs, Nua Dedins, que el segueixi en un relat que titularé "Comptant morts".

Hola, bona vesprada, Nua Dedins: Gràcies per la teva amabilitat de llegir-me i comentar-me el meu poema "Amb els meus records", on em dius que està molt presentat.
Que passes un bon cap de setmana.
Una abraçada...

Buscant en els teus relats he vist que ja t'havia llegit i comentat! No ets tan nova a RC i la pausa que he fet jo m'ha generat desmemòria.
Amb total cordialitat

Quan vaig escoltar, de matinada, la notícia a la ràdio vaig pensar en... L'engrescament carregat d'il·lusió amb què havien pujat a fer el vol i en l'esmicolament i destrucció del somni.
És, el teu, un relat magnífic que ens fa reflexionar en la terrenalitat de l'ésser humà, però i si mai s'hagués somiat en ser ocells? No hi hauria avions, ni paracaigudes, ni parapents, ni helicòpters. Tots aquests avenços a més a més de perillosos han estat útils, oi?
Amb total cordialitat

Un relat que obri el cor de bat a bat, per una tragèdia que passa factura per a tots els familiars. M'ha impressionat com el redactes des del principi al final.
Tens raó "no hi ha paraules", quan moren els familiars.
M'ha agradat moltíssim com has redactat totes les accions. Realment molt sentit.
Que passes una bona setmana, Nua de Dedins.
Si et ve de gust, ja em diràs alguna cosa sobre l'últim poema meu. Gràcies.


Cordialment.

He gaudit molt llegint el teu relat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu relat.
Bon diumenge de Rams i salutacions molt cordials.

És corrent que l'expressió "Volar alt" es faci servir en sentit figurat. Aquí l'agafes en sentit literal, tot i que el seu significat més corrent segueix sonant.

En sentit literal, jo he anat una vegada en helicòpter: sobre les cataractes Victòria. Ja no hi aniré més, especialment perquè la meva dona així ho ha decidit i sempre s'ha de fer cas al que diu la dona.

Ja veig que t'ha impressionat molt l'accident al riu Hudson, amb raó, la mort d'una família sencera sempre és lamentable. Descrius l'accident i la impressió que t'ha produït amb tons realment elegíacs. Molt ben trobada la cita d'en Francesc Torralba, un home també marcat per la tragèdia de la mort d'un fill, sap molt bé de què parla.

Desitjo que puguis mantenir les discussions amb el teu fill per molts anys. Som molt febles, mai sabem quan aquesta feblesa es pot manifestar de forma catastròfica.

Una elegia impressionant i molt justa.

En la teu relat m'ha fet reflexionar moltíssim sobre la vida i la mort i com som de vulnerables. Un relat molt ben enllaçat amb el tràfic accidents que m'ha fet encongir el cor i retenir el plor. Tota una família ha pujat al cel coincidint amb la data de la celebració del natalici d'un dels fills de la família dissortada i passatger del jove pilot. Que passa quan moren tots els membres d'una sola família i els parents més pròxims entren a casa dels morts accidentats i la troben tal com la van deixar...
Deu ésser terrible!, esfereïdor....

Des de que es saber la notícia de l'helicopter caigut, a tots ens han vingut al cap moltes de les coses que tu saps descriure d'una maner emotiva i reflexiva.
Un relat molt sentit.
Gràcies per compartir-lo.

Cada paraula, cada frase que dius tenen un gran valor emotiu. La vida és una capsa de sorpreses, que sovint no podem controlar, i toquem fons. La teva solidaritat, tendresa, estima, i gran sensibilitat, ho reflecteixen en cada escrit que fas. En una tragèdia inesperada i colpidora com aquesta, no hi ha paraules, que puguin donar consol. Somiar i volar alt, també forma part de les nostres il·lusions, però viure l'instant i valorar el que tenim és de vital importància. Admiro profundament les teves reflexions, la teva generositat i consideració. Una forta abraçada i bon cap de setmana Nua Dedins.

Rosa.

sempre he pensat que el moment més bonic d’un viatge és quan arribes a casa. I veus la casa de lluny apropan-te. Mai se sap si tornaràs. No ha estat així.. Però que seria de la vida en una bombolla sempiterna?? Fins i tot una malaurada menga ens fineix en un instant entrant en dissipacions difuses