L'estiu no és per portar serrell

Un relat de: Montseblanc
La Neus seu a un dels bancs de l'andana de l'estació de tren del poble. Són poc més de les deu del matí i se'n va a Barcelona a fer un vol. Bé, això és el que li ha dit al seu home, que ja té vacances i s'ha quedat al llit mandrejant. De fet, cada dotze de juliol des de fa vint-i-un anys, la Neus va a Barcelona a passar el dia. Somriu sota la mascareta mentre recorda el dia que la seva mare li va dir que anar massa sovint a Barcelona no estava ben vist, insinuant, com ja havia explicat alguna vegada, que les dones del poble que anaven a Barcelona soles era per prostituir-se o per trobar-se amb un amant. Les dues coses acabaven a la mateixa casella del joc de les tronades coses d'abans, la casella de la pepa, oh sí “una pepa de deu”.
La Neus té cinquanta-dos anys i és modista, una altra casella del mateix joc de les coses tronades, en aquest cas un ofici. Però mira, té prou feina i guanya bons calers.
El tren, com sempre, ve amb retard, el sol ja comença a escalfar de valent i la suor li fa pessigolles allà on la mascareta se li arrapa a la pell. La majoria de la gent no en porta i només són obligatòries dins del tren, però ella ja se l'ha posat per por d'oblidar-se'n. El serrell se li enganxa a la pell del front i els cabells, que ella ha estirat amb l’assecador, es comencen a ondular i a fer-li pessigolles a les temples. Si ja ho diu la seva germana, que portar serrell a l’estiu és una ximpleria. La Blanca té dos anys menys que la Neus i viu a Llafranc, on el seu marit té una botiga de queviures.
A baix a les vies, quatre herbes escarransides s’arrosseguen mig seques sobre la graveta. També hi veu un paquet de tabac arrugat, un parell de mocadors que de lluny li semblen dos clavells blancs i un got de plàstic trencat.
S'ha posat un sostenidors nous i no ha mirat si els tirants estaven a la mida, ara el tirant dret li masega la clavícula, l'aparta ficant un dit per sota el coll de la camisa, la pell li cou.
Per megafonia anuncien que ja ve el tren, se sent com udola de lluny, no fa gaire hi va haver un atropellament a l'estació del poble del costat, un suïcida, encara que per megafonia deien que una persona havia caigut accidentalment a les vies. La Neus pensa que deuen dir això perquè més gent no s’animi a fer-ho, o potser per no entristir als que encara tenen ganes de viure. Ella mateixa és conscient de que la segona opció és inversemblant, però li agrada mantenir la mínima possibilitat de que algú es preocupi del benestar dels demés, encara que siguin desconeguts.
Puja al tren i intenta trobar un seient en que no tingui ningú al davant de cara. Mai ha pogut aguantar la mirada de qui té al davant, llavors comença a mirar a terra, als costats de la persona, per sobre del seu cap. Ella creu que als ulls li veuen la vida tota. I pot ser que sí, ves a saber...
Però ha de seure davant d'un home que, per sort, va mirant el mòbil. Entre les mascaretes i els mòbils, els viatges en tren se li fan molt més fàcils en els darrers anys.
Recorda aquella vegada, vint-i-un anys enrere, avui fa anys, en que ella anava a Barcelona a comprar roba per fer vestits. Només pujar i asseure's, davant d'ella, un noi preciós, li va somriure i li va dir bon dia, ella va contestar, enrojolada, tenia llavors trenta-un anys i era maca, encara ho és. Després del bon dia ella es va asseure amb la mirada clavada al terra, a les seves pròpies sandàlies, fins que al seu camp de visió i va aparèixer una sabata de pell marró que li va tocar la punta dels dits del peu dret suaument. Ella va aixecar el cap sorpresa i de nou el noi li va regalar un altre somriure. La Neus va pensar que quina barra que tenia el paio, que potser s'havia d'aixecar i buscar un altre lloc. Però aquell somriure era dolç, càlid, la feia sentir bé. Tan diferent del seu home, que cridava i sempre tenia un motiu per estar amargat i per donar-li les culpes a ella.
Bé, en aquells temps, sí que hi havia un motiu ben gros per estar amargats, no podien tenir fills. La Neus no quedava embarassada i dins del petit món en que es movia -la seva mare, el seu home, els sogres- tots la culpaven a ella, com si el seu home fos perfecte. Així que ella es va començar a fer proves. Hi anava sola. A la seva mare li feia cosa anar a Barcelona, el seu home treballava i deia que era una qüestió d'ella, la seva germana ja vivia a Llafranc... El seu home només feia que repetir que si no tenien fills es separaria i buscaria una altra dona, que ell, tota la vida, havia somiat tenir fills, jugar amb ells, portar-los d'excursió, ajudar-los amb els deures...
Així que la Neus va anar a tres clíniques diferents, quatre metges, i tots li van dir que ella estava perfectament i que podia concebre sense problemes.
En tot això pensava, fa vint-i-un anys, en un tren com aquest d'avui, no han canviat gaire, només que en aquell hi anava el noi del somriure encantador.
"Em dic Enric, tinc vint-i-vuit anys, visc a Barcelona i soc dentista". Va dir ell d'una tirada. Portava una aliança al dit anular de la ma esquerra, com la Neus.
Ella somriu encara ara al recordar-ho. El veu, com si fos avui, amb les galtes vermelles, mirant-la amb aquells ulls espurnejants de vida, de desig, de ganes de tot. L'home que tenia assegut al costat, se'l va mirar de cantó i va tornar al diari. I ella, primer va empassar saliva, després va dir "Em dic Neus, tinc trenta-un anys, visc a Creu del Ter i soc modista".
Per les finestretes, el paisatge del juliol, penetra dins el tren. L’escalfor dels camps secs, alguns de segats, altres llaurats, d’altres abandonats, s'enganxa als vidres exteriors, com si busqués una escletxa per on entrar i desfer la fredor artificial que acull als passatgers. Els ocres, marrons, grocs i sèpies, fan una barreja càlida que la Neus veu de cua d'ull, sota un cel enterbolit.
Li sona el mòbil, contesta, són les seves filles, com cada dia a aquesta hora, els hi diu que va a Barcelona, a comprar fils. Elles li diuen que hagués pogut anar amb el pare, com una cita romàntica, dinar per allà... I ella replica que avui el dia és per a ella i que si el seu pare vol, ja hi tornaran un altre dia. Cosa que sap que no serà perquè el seu home pensa de Barcelona el mateix que la seva mare. Mentre les seves filles li expliquen els plans que tenen per avui, ella pensa que sí que és ben antic l'home que va triar per casar-se. Bé, el va triar? No, no t'enganyis Neus...
El tren arriba a l'estació de Plaça Catalunya i ella baixa alleujada, quan arriba a dalt es treu la mascareta. L'aire fa olor de mar, és fresc allà on té la pell suada, algunes fulles seques dels plataners ballen sobre les voreres i fan un soroll com d’insectes corrent.
Comença a baixar les Rambles, gaudint del passeig, observant els turistes, les mil maneres en que van vestits, molt pocs d'ells obtenen l'aprovat de la modista, ella somriu interiorment i pensa que tothom faci el que vulgui i vagi vestit com vulgui. A cada passa se sent més feliç, més plena de vida. Les dues parades de flors estan curulles de colors i formes. S'atura un moment, les observa, fins que la venedora se la mira i ella torna a caminar, cap el mar.
Al final de les Rambles, a la dreta, tocant l'Avinguda de les Drassanes, hi ha dues plantes d'hibiscus esplèndidament florides ara al juliol, la Neus s'hi acosta, observa el vermell roent de les flors, el groc viu del pistil, es pregunta si fan olor, mai les ha ensumat, acosta el nas a una de les flors.
"Són boniques, però tu ho ets molt més", diu l'Enric al seu costat.
S'asseuen a un banc, fins a les dotze no quedarà disponible “la seva” habitació. Ella li mostra al mòbil fotos de les noies a la platja de Llafranc, ell les mira emocionat i diu que s'assemblen molt al Roger i la Norma, els seus fills.

Comentaris

  • Molt bonica[Ofensiu]
    Atlantis | 18-08-2022

    Què bonica i ben explicada aquesta història...tret dels fills, m’ha recordat una pel·lícula (no recordo el nom) de dos persones que s’enamoren a l‘andana del tren i que mantenen cites durant molts anys... M’ha agradat molt la història i com està escrita. Quants secrets i ha guardats!!!

  • ENVEJA[Ofensiu]
    Ravegal | 13-08-2022

    M'ha agradat, com tots els teus, i he tingut l'impuls de fer un comentari, però abans m'he llegit els que ja hi ha. He pensat: per què? Què puc dir jo si el que et diria ja t'ho han dit amb unes altres paraules.
    Ah! Això no t'ho han dit, al menys ara, t'envejo. Envejo l'habilitat que tens per trobar temes, aparentment sense recorregut, i la prosa amb que els desenvolupes.
    Que et puguem llegir per molts anys.

  • Viure per a gaudir. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 11-08-2022 | Valoració: 10

    Molt interessant el teu relat. Acaba amb molt bona acció. Així és com m'he quedat bocabadat amb el serrell. Ho descrius molt bé.
    Enhorabona, Montseblanc.
    Cordialment.

  • Aire a la Creu de Ter[Ofensiu]
    aleshores | 10-08-2022

    És ben bé que estem fets de secrets i que al mateix temps som un llibre obert. La il·lusió i la soledat es combinen i ens acompanyen sempre. Com la pena i la tendresa del relat. A la Creu de Ter, sembla faltar-hi l’aire, necessari, per dur-hi aquesta creu. En indrets (em fa L’efecte!) imaginaris també.

  • Reader's Digest[Ofensiu]
    llpages | 09-08-2022 | Valoració: 10

    El títol d'aquest comentari és el d'una revista americana que abreujava novel•les per a què els lectors no se les haguéssin d'empassar senceres. Sí, cal una mentalitat recargolada per entendre-ho, però aquest excel·lent relat m'hi ha fet pensar. Que potser l'hauria fet més llarg? Ara semblarà que em contradic, però no, no el faria més llarg. Hi ha quelcom especial en la tècnica narrativa de Montseblanc: ho explica tot i a la vegada deixa espai per a què el lector ompli els forats com vulgui. Vull dir que si un fragment el trobes incomplet, cap problema, tu t'imagines el que pot haver passat i això no va en detriment del relat, ans al contrari, l'enriqueix. Si, sembla una mica paradoxal però, fet i fotut, el que compta és que sempre és una delícia llegir-lo!

  • Prou bé | 09-08-2022

    M'has enganyat amb el títol. El vaig veure i vaig pensar una altra història amb la calorada de protagonista... I quina sorpresa!

    El detall del serrell, com d'altres detalls del relat... encantador!

    La història preciosa!

    Saber mantenir la il·lusió i l'emoció del retrobament durant tants anys... Molta sort. (No pas com els protagonistes dels "ponts de Madison " que van haver de conformar-se amb algun escrit...)

    Molt ben escrit i descrit. Gràcies
    Amb total cordialitat

  • És així..[Ofensiu]
    kefas | 08-08-2022

    ..els que voldríem portar serrell a l’estiu, no podem i els que podeu, us fa nosa.

    Un altre magnífic relat que capbussa el lector en les emocions de les dones que han de superar els entrebancs propis de l’espècie als que s’hi afegeixen els del gènere. Segrestat per l’estil detallista, he comprovat que m’hagués posat bé els sostenidors.

  • Una modista.[Ofensiu]

    Una història que en certa manera m'ha fet pensar en mí, quants anys enrrere, al començament de la meva vida sexual, baixar a Barcelona era com entrar dins una altra dimensió on jo podia desfogar-me i experimentar totes les meves fantasies. La Neus se m'ha fet propera, entranyable i fins i tot enamoradissa, quina finesa!, quina discreció, quin "Savoir faire", per a ésser una sencilla modista de poble. Una dona que ha fet feliç dos homes alhora! Deia la meva tia àvia que "Pecat amagat és mig perdonat". Enhorabona per la teva esquiada i minuciosa manera d'escriure...Ni tan sols passés per alt un paperet embrutin l'andana, ni les flors d'Hibiscus del final de la rambla. Per cert, tinc un poema que es diu Flor d'Hibiscus" i també descriu una seqüència on dins el vagó hi ha aquesta proximat de cos a cos que descrius tan intriganment al relat. Bé, reposa...perquè imagino que has esmercat temps, Déu i ajuda per aconseguir aquesta petita obra d'art. Salut! Nil.

  • Una modista.[Ofensiu]

    Una història que en certa manera m'ha fet pensar en mí, quants anys enrrere, al començament de la meva vida sexual, baixar a Barcelona era com entrar dins una altra dimensió on jo podia desfogar-me i experimentar totes les meves fantasies. La Neus se m'ha fet propera, entranyable i fins i tot enamoradissa, quina finesa!, quina discreció, quin "Savoir faire", per a ésser una sencilla modista de poble. Una dona que ha fet feliç dos homes alhora! Deia la meva tia àvia que "Pecat amagat és mig perdonat". Enhorabona per la teva esquiada i minuciosa manera d'escriure...Ni tan sols passés per alt un paperet embrutin l'andana, ni les flors d'Hibiscus del final de la rambla. Per cert, tinc un poema que es diu Flor d'Hibiscus" i també descriu una seqüència on dins el vagó hi ha aquesta proximat de cos a cos que descrius tan intriganment al relat. Bé, reposa...perquè imagino que has esmercat temps, Déu i ajuda per aconseguir aquesta petita obra d'art. Salut! Nil.