La bola

Un relat que és, bàsicament, una reflexió. Ens fas pensar, i escrius des de la tendresa. Molt bonic, Montseblanc.

No és més ric qui més té sinó qui més dona. Però sovint la joia de donar té el sabor amarg de la incertesa i la renúncia

pel teu relat, tan emotiu, tan ben explicat, tan tendre. De vegades, he pensat com hauria acceptar jo un fill amb alguna deficiència. I em penso que, tot i fer de mare coratge, hagués patit molt, no per mi sinó per ell. Però, en llegir el teu relat i veure aquest xicot que gaudeix com un nen pujant a una bola de pedra, me n'adono que ells són feliços malgrat tot. I que els pares potser també ho són.

Hola, Montse. M'agrada com enfoques la teva visió sobre el tema del relat que m'has comentat. El que passa és que ( no per criticar perquè sí ), jo ho sóc molt, d'ecologista. Pensa que aquest tipus d'inversions i experiments són fets a partir d'uns mitjans molt corrosius per al planeta on vivim. Són d'un standing desmesurat. Si haig de criticar, seguiré criticant. Però cadascú té la seva opinió, així mateix com la teva, és clar. I és molt benvinguda.


Sergi : )

És un relat escrit amb una causa importantíssima i d'allò més sentimental. M'ha agradat molt això de "nosaltres també volíem i no ens vam atrevir". Reflecteix una qualitat molt pura en el fill de quaranta anys.


Sergi : )

Hi ha aquella anècdota d'un homenet menut menut remenut que va veure una baleta i s'hi va enfilar i va exclamar el que et poso al títol del comentari.

Al meu poble hi havia, a la girada de dos carrers estrets que fan pujada, en un angle, una -o eren dues?- d'aquestes boles de ciment. El meu aleshores 'nen' petit s'hi enfilava corrent abans no ho fes jo, instigat per mi. Per dir aquells mots.

Van reformar aquella via i ja no hi són.

Però per a tots els que enfilem boles (no cal que siguin materials) així...sí, el món, un món especial, potser un pèl naïf -però necessari- és nostre. I que continuï.

Busquem més boles d'aquestes i fem una cursa on tots guanyem. Com el pare que va besar el fill 'gran' petit, com el fill que, alegre, va fer el cim.

Petons!!!!!

Quin relat tan emotiu i tan real, Montseblanc! Jo també he observat molts cops situacions semblants a la que tu descrius, i cada vegada se m'estremeix el cor per dues raons, perquè percebo una abnegació immensa per part dels familiars, i perquè m'emociona veure com saben estimar les persones amb dificultats . Les abraçades i els petons que fan als seus cuidadors són entranyables i sincers.

El gran problema és el que tu exposes... Què passarà el dia de demà?

Pilar

Jo tinc els mateixos pensaments quan veig aquests angelets sense ales. Josep Maria Espinàs, pare d'un d'ells, els retrata molt bé en el seu llibre: El teu nóm és Olga. Jo he treballats amb ells en un hort urbà i la veritat és que, com tu dius, deu ésser molt dur per a un pare haver d'anar-se'n al altre món hi deixar-hi un fill amb aquesta tara de per vida. Docs jo no sé pas si hagués pujat en aquell moment damunt la bola. Ara bé, t'asseguro que ho provaria de fer un altre dia. Això si, si no tens vertigen. Un relat molt emotiu i narrat de forma planera. Nil