Joan de Canyamars

Un relat de: Aleix de Ferrater
Aquell matí de desembre la Plaça del Rei de Barcelona era plena de gom a gom. L’audiència que el rei Ferran tenia amb representants de la cort francesa havia aixecat molta expectació. Tothom volia veure el monarca i el nombrós seguici que sempre l’acompanyava. Els soldats de la guàrdia d’honor vigilaven les portes del Palau Reial Major i la veïna capella de Santa Àgueda, on estaven reunits.
Passava un quart de migdia quan es van obrir les portes de la capella. Tothom s’hi amuntegà. Envoltat d’un gran nombre de consellers i càrrecs religiosos va aparèixer la figura del rei Ferran,. La gentada va prorrompre en aplaudiments i crits, la majoria favorables a la figura reial. Una minoria però, gairebé tota pagesa, l’escridassà.
Les ferides pel Pacte de Guadalupe, signat sis anys abans, encara coïen. Seixanta sous per mas, per tal de redimir els mals usos dels Senyors sobre els pagesos, era una quantitat massa elevada per a la gran majoria d’ells. Tants anys de guerra per acabar signant un pacte d’aquestes característiques havia crispat força els ànims dels pagesos. Es sentien traïts pel seu propi rei. El descontentament era general. En canvi, els senyors estaven encantats de continuar amb aquest antic costum, que lligava amb gran violència la servitud dels pagesos als seus senyors.
-Visca el rei Ferran! –cridà la veu aguda de’n Benet.
-Morin els mals usos! –cridà la veu rogallosa de’n Joan.
En Benet dels agullers saltava com un esperitat al costat dels seus pares. Als nou anys, la presència dels reis era tot un esdeveniment. La reina Isabel i el rei Ferran no freqüentaven massa les seves estades a Barcelona, però la visita dels representants de la cort franca així ho reclamà.
-Visca la reina Isabel! –tornà a cridar el jove Benet, castany vermellós, pigat de cara pàl•lida i abrigat amb una vella jupa de llana molt gastada.
-Visca la terra! –cridà més fort encara el vell Joan de Canyamars. Als seus seixanta anys l’energia que desprenia era força envejable. Una mal afaitada barba i una capa morada cobrien el seu cos inquiet que, a poc a poc,
s’acostava a la comitiva reial.
-Compte! –cridà un dels guàrdies d’honor.
Furiós, ulls vermells, en Joan de Canyamars tregué una espasa curta de sota la capa i atacà el coll del rei. Els crits ho van ser tot, el desconcert omplí la plaça. Ràpids i eficaços, dos membres de la guàrdia reduïren a l’instant el pagès, que cridà totalment fora de si:
-Morin els mals usos! Mori el traidor!
-Pare, què passa?
-Anem Benet, –digué l’aguller- anem!
Ferit però encara conscient, el rei Ferran fou traslladat a l’interior del Palau Reial pels seus propis consellers, que el reanimaren amb un got de vi i les primeres atencions dels metges. La reina Isabel, molt afectada i nerviosa, poc avesada a tot aquell rebombori que no acabava de comprendre, cridava:
-Marxem d’aquesta ciutat, marxem d’aquesta ciutat!
Les portes del Saló del Tinell es tancaren bruscament. A fora, la gentada seguia cridant. Els soldats s’havien emportat en Joan al calabós i en Benet i els seus pares van sortir corrent carrer Llibreteria avall.
El set de desembre de 1.492 havia passat a la història. El rei Ferran, però, es recuperava després de rebre set punts al coll, bevent un got de vi.

cinc dies després un carro es passejava pels principals carrers de la ciutat, seguint l’itinerari habitualment utilitzat per la processó del Corpus. Feia molt fred i bufava una ventada considerable. Darrere seu, una colla de joves, cada cop més nombrosa, aclamava sorollosament l’espectacle sagnant que se’ls oferia.
-Mireu pare, – exclamà en Benet dels agullers- mireu, és l’home que volia matar el rei!
Dalt del carro i lligat a un pal, en Joan de Canyamars, completament nu, mirava enlaire. Anava rebent els insults de la majoria de la gent que el vèia passar. A cada cantonada el carro s’aturava i se li arrancava un membre. Ara un ull, ara un altre, ara un puny, ara un altre. A cada amputació més cridòria i més gent darrere el carro.
En Benet saltava, cridava, embogia davant l’espectacle de sang. La gent embogia. Ho volia, ho desitjava. La sang cridava més sang.
Van sortir de la ciutat pel Portal Nou i un cop fora, la gentada, més enfollida que mai, començà a apedregar les restes del cos del condemnat. Finalment, després de ser totalment mutilat, el foc acabà amb les restes de Joan de Canyamars.
-Anem Benet. –digué el pare- Anem, que per avui ja n’hem vist prou.
Seguint les recomanacions dels consellers de la ciutat i acompanyat per la reina Isabel, el rei Ferran es recuperà ràpidament de les seves ferides després d’uns dies de repòs al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Pocs dies més tard, aclamat pel seu poble, ja cavalcava pels mateixos carrers per on havia passat la comitiva de sang del frustrat regicida.
-Pare, -preguntà el jove Benet- és cert que aquest home era boig?
-No ho sé fill, no ho sé.
Joan de Canyamars va ser acusat de traició, intent d’assassinat i bogeria, però estudis recents han demostrat que el seu estat psíquic era completament normal. Un any abans dels fets, el seu pare no havia modificat el testament, que anomenava el nostre protagonista marmesor dels bens del Mas Canyamars, a Dosrius, propietat de la família. Un home que no estigués en plenes condicions psíquiques no podia rebre aquest càrrec. La brutalitat dels fets es recordà durant molts anys, durant molts segles arreu de Catalunya.

Comentaris

  • M'ha agradat molt.[Ofensiu]
    Angelina Vilella Ros | 08-03-2013 | Valoració: 10

    Aleix, m'has recordat l'estil de jaume Cabré, has descrit l'atmósfera molt real. Al lloc on ets has de poder agafar històries bonissimes, el contacte amb la gent és el principal.
    Un dia vindré a fer-te una visita, espero trobar-ti. No se a quina hora plegues a la tarda.

  • Fem història, fem País...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 06-02-2013


    Moltíssimes gràcies pel teu comentari Aleix!

    Quan en el seu dia vaig llegir i comentar aquest relat sobre Joan de Canyamars, va quedar ben demostrat que t’agrada molt la història i com et vaig dir llavors, amb poc text, vas fer una exposició molt ampla i detallada, on també si aprenien moltes coses que vas resaltar.
    Val la pena llegir de tant en tant el que ens explica la història sobre la vida dels nostres ancestres. Tal com dius, sembla impossible que podessin controlar i conquerir tots aquells imperis, malgrat que sempre ha sigut a base de guerres i molta violència.
    Els humans no curem Aleix, llavors, organitzaven creuades impactants i avui en dia, amb eines molt diferents, som igual de bàrbars.
    Em poso a la pell de qualsevol persona que visqui al carrer, com per exemple el cas totalment verídic d’aquell noi que em va impactat tant, el que descric a ARRIBAR AL LÍMIT! I de tants altres que el seu viure és un calvari.
    Una abraçada i fins la propera lectura.

    Gemma

  • Bon relat[Ofensiu]
    brins | 29-01-2013 | Valoració: 10

    La lectura d'aquesta història ha estat un veritable gaudi, Aleix; l'has narrada amb moltíssima cura i mestria; tinc la sensació d'haver viscut durant aquell temps.

    Sempre he admirat els escriptors que goseu tocar temes històrics; considero que remembrar el passat exigeix uns coneixements previs molt considerables.

    Moltes felicitats,

    Pilar

  • La victòria de les víctimes[Ofensiu]
    franz appa | 21-01-2013

    La Història, amb majúscules, amaga tantes històries! Els petits, els que no apareixen en els llibres d'Història, i menys en els discursos de segons quina classe política, pateixen, sobreviuen i moren en la major part del temps en l'absolut silenci i anonimat. Ferran i Isabel són coneguts arreu. Joan de Canyamars, no. I bé podia haver passat a la Història, segons aquesta narració tan depurada, acurada i crua alhora. Podríem dir que no n'ha passat pel tall d'un ganivet.
    Normalment el pas a la Història d'aquest gent petita, esclafada pels grans fets de reis i poderosos, és sota la qualitat de víctimes. Per això, quan de tant en tant es revolten, encara que acabin perint en l'intent, tenen el valor de subvertir la Història.
    I encara que acabin sucumbint, a la llarga, la seva revolta està destinada al triomf. Però per això calen narradors que els rescatin de l'oblit, perquè el seu exemple romangui viu i es traspassi a generacions futures. És evident, en aquest relat, que el poble no és receptiva al significat dels fets i es deixa atrapar per la pompa reial i la truculència de la seva venjança. Però si avui es rescata la seva figura és perquè altres, minoria potser, van saber conservar una memòria més equànime dels fets.
    Gràcies per rescatar aquesta pàgina oblidada de la Història i fer-nos de la història de les víctimes una victòria.

  • Quin home tan valent[Ofensiu]
    allan lee | 13-01-2013

    i quines barbaritats li van fer. Una història tràgica molt ben narrada com ens tens acostumats i un nom sonor: Joan de Canyamans. Estimat Aleix, gràcies pels teus comentaris, te'ls agraeixo moltissim. Et felicito per aquesta narrativa històrica tan ben portada. Una abraçada molt gran

    s

  • Un relat molt expressiu[Ofensiu]
    Rafaelmolero | 03-01-2013 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest relat, és estupend, té una manera molt realista de veure
    les coses de la vida real. Explèndit. Fins a l'altra. Rafael Molero Cruz

  • Bon relat[Ofensiu]
    joanalvol | 31-12-2012 | Valoració: 10

    Admiro la teva capacitat de narrar. Saps donar el ritme adequat en cada situació i condensar, encertadament, sens minva de la qualitat narradora. Tot plegat mereix un aplaudiment. Felicitats, amic Aleix.
    Joanalvol

  • Bones festes i...[Ofensiu]
    free sound | 30-12-2012 | Valoració: 10

    un BON ANY I FELIÇ 2013.

    Una abraçada de lletres.

  • En llegir... jo també hi era[Ofensiu]
    Grocdefoc | 27-12-2012 | Valoració: 10

    Benvolgut, Primer de tot, t'agraeixo el teu comentari a "L'Ambient". Te'ns raó, la nena és una metàfora de tants detalls que tenim al nostre entorn però que, per infinites raons (tu les resumeixes en egoisme; i jo hi afegiria, pors, moltes pors...) no ens adonem o no ens en volem adonar. Però et seré sincera: el relat en va venir tot d'una, en veure per uns instants una vinyeta de la Mafalda plorant. I jo em vaig dir i preguntar: La nena plora... Què li passa a la nena?, i a partir d'aquí, ja vaig deixar-me anar cap al meu propi univers... molt lluny de la comicitat/ironia que gasta la Mafalda.
    En segon lloc, fa tant de temps que no passava per RC que m'he perdut molts relataires i molt bons relats... Acabo de llegir en Joan de Canyamars i la teva manera de narrar-lo m'ha fet viure in situ els moments viscuts al bell mig de Barcelona... i tot el que esdevingué a continuació, des dels ulls del nen, als del seu pare... i entremesclada en la gentada que, encara com avui, uns proclamen la mentida i d'altres proclamen raons ben diferents. M'has fet pensar en tanta gent que el pas del temps els ha fet anònims, greuges profunds que no tindran justícia, però que trobo molt encertat recordar-los... penso que la identitat d'un poble la va formant gent que pensa clar i que defensa la justícia en tots els seus àmbits.
    T'aniré llegint. Jo també et desitjo unes Bones Festes. M. Pilar Martínez

  • Peça històrica desenterrada[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 27-12-2012 | Valoració: 10

    M'agrada que de tant en tant es desempolseguen certs episodis històrics i isquen a la llum. És el cas d'aquest relat, on marca un incident que moltes voltes és simptomàtic del que es viu en aquella època. La imatge d'un rebel que a pesar de conéixer el seu desavantatge desafia a mode de protesta a l'autoritat màxima. No fa gaire, certa mare va llançar una carmanyola a la ex-presidenta de la Comunitat de Madrid a la porta d'un col·legi. Protestava per l'alt preu dels menjadors escolars que hi dificultava l'accés a les famílies amb la soga al coll. Si per aquesta presidenta haguera sigut, també haguera lligat la mare al carro i l'haguera anat mutilant sense clemència.

  • Ets un pou de sorpreses[Ofensiu]
    Atlantis | 26-12-2012

    i escrius amb prosa amb vers i dels mes diversos temes. La veritat és que jo de història en sé molt poc, per aixó m'agrada llegir coses que m'expliquen ,potser des de l'anèctode, el que ha anat passant.

    Com et diu algú, em sembla que et dec un munt de comentaris perquè sempre et trobo comentant els meus relats. I t'ho agraeixo molt.

    També et vull desitjar uns Nadals plens de Pau, Amor i Esperança.

  • Bon relat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 25-12-2012

    De ben segur que en el nostre estimat país han existit personatges com el que tan bé ens descrius. Homes valents amb els ideals clars que acaben deixant la pell, com és el cas d'en Joan de Canyamars, per lluitar contra les injustícies.
    M'ha agradat molt, Aleix, per tant, la meva enhorabona.
    Aprofito per desitjar-te un Bon Nadal, que ja hi som de ple, i que el celebris el màxim de bé al costat de l'Olga, amb qui vaig tenir una xerrada ben agradable en la darrera trobada de poetes a Sants.
    Una forta abraçada, company!

    Mercè

  • Genial[Ofensiu]
    Naiade | 18-12-2012 | Valoració: 10

    Enhorabona Aleix has escrit un relat magistral. M’ha agradat molt llegir-lo. Fidel a l’historia i molt ben novel•lat. Penso que d’aquí en podria sortir una bona novel•la.
    Una forta abraçada

  • La història...[Ofensiu]
    AVERROIS | 09-12-2012 | Valoració: 10

    ...sempre ens marca qui és el que mana. La "pela" i el poder passaran al davant de la justícia i la lògica. En fi, hi ha molts referents a Catalunya d'homes que han sofert la mort per defensar els ideals. Encara que les ideologies poden ser el camí per llibertats, sempre al darrera hi hagut un poder que en el moment oportú l'hi ha convingut que es tires endavant.
    Un relat molt ben escrit, com sempre, i que ens ha donat una mica de llum d'aquesta època poc coneguda.
    Una abraçada.

  • Molt real[Ofensiu]
    brins | 08-12-2012 | Valoració: 10

    Que bé que has explicat tots aquests fets, Aleix...mentre llegia el relat, he tingut la sensació que el que tenia a davant no eren paraules escrites, sinó imatges reals. Moltes felicitats, amic!
    Una forta abraçada,

    Pilar

  • no coneixia aquests fets aleix ...[Ofensiu]
    joandemataro | 03-12-2012 | Valoració: 10

    i m'ha agradat molt el teu relat, com sempre escrit a consciència en els detalls i en la forma

    és un plaer llegir-te i tenir-te com a company aquí a relats

    una abraçada per tu i per la teva dona !

    joan

  • Això de trobar qui pagui la festa[Ofensiu]
    T. Cargol | 02-12-2012

    sembla, doncs, que ja és una fórmula antiga i no se l'han inventat els bancs! Però cal recordar, també, que la paraula jubileu es feia servir a l'antiguitat per a quan, els deutes -ja impossibles de tornar - es perdonaven. La diferència és que avuí, tan si com no!,volen que es paguin i ho posen fins i tot a la constitució.

  • Fem història, fem País...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 30-11-2012 | Valoració: 10

    He entrat a llegir el teu relat encuriosida per veure com havies enfocat aquest tema històric.

    Certament m'ha agradat molt. Amb un argument senzill i ben trobat, has anat lligant un cúmul de fets, amb una narrativa curta.

    Com sempre, molt bé Aleix, ha valgut la pena llegir-ho!

    Una abraçada.

    Gemma

  • Historic si , historic no.[Ofensiu]
    Annalls | 30-11-2012

    No se si cercar a internet si el fet es real, o fa referencia a algun d'històric.
    Llastima que els comentaris no funcionin com en un xat !!!
    Bé , ma agradat, bon relat tan si es" fictici"com no, perquè a bon segur, la realitat no va molt lluny del que has explicat.
    I...ENHORABONA...he llegit en un lloc que ara no recordo...que t'havies casat.!
    Anna

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

120 Relats

2340 Comentaris

161671 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.