Ja no hi ets

Un relat de: Aleix de Ferrater
L’espai s’engrandeix per moments i escolto
la resposta sense voler escoltar-la.
Tot és blanc, tot és en blanc, miro a terra.
Sota els peus les petjades d’un trajecte,
l’esperança i el sentir de la mar
com a estança que em vulgui aixoplugar.
Les llàgrimes sense el batec ni el pols
que em retirin per a poder plorar-te.
Tu ja no ho pots fer, ni plorar ni res.
Només haig d’entendre que, simplement,
no hi ets, ni aquí ni enlloc, ho entens? Enlloc.
És massa curt el temps de raonar
i massa llarg per assumir-lo tot.
No ho puc fer, no puc, no puc, no pot ser.
A fora m’assec al sol, miro enlaire
i començo a entendre el buit de la mort.

Comentaris

  • La buidor de la mort[Ofensiu]
    Prou bé | 07-06-2021

    Què saps omplir amb paraules tan belles que comencen a consolar. Les petjades en el camí potser compartit algun cop? Això queda per poder seguir....amb total cordialitat!

  • No per sota[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 12-05-2021 | Valoració: 10

    No et puc valorar per sota de 10. Aquest escrit m'ha transportat a una pèrdua molt propera, 11 de febrer, una germana; morta i incinerada. Jo no volia que fos cendra.
    Entenc molt bé el dolor per una pèrdua tan punyent i que t'ha llençat a escriure no un poema, no una prosa: un rèquiem. Només hi hauríem hagut de posar música. Jo la sentia mentrestant llegia.

  • La mort de mon pare[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 06-05-2021 | Valoració: 10

    En morir mon pare jo tenia dèneu anys i se'm va ocórrer desenpolçar un llibre de filosofia i vaig topetar-me, sinse voler-ho amb la paradoxa de Zenó.
    En allò micro un segment és infinit i finit, com les bambolles d'estreles, hi ha un conglomerat d'estreles tancades en una bambolla de vida en mig del no-res, però infinitament hi ha més bambolles i vaig mirar alguna cosa de l'estructuralisme, si tot eren estructures, si hi havia finit i infinit és que hi havia yin i yang, coses perecederes i coses eternes i Plató em va donar la resposta amb la immortalitat de l'ànima. Ja ho voràs, la vida es com un día, despertem vivim i finalment dormim, com fent una estructura que és la vida i després de morts hem après en el somni o mort i naixquem amb més saviesa en un món millor.

    Vicent Adsuara i Rollán un germà de llengua que vol donar-te el regal de la fe, l'esperança i la caritat ja l'hauràs de posar tu.

  • Preciós[Ofensiu]
    brins | 16-04-2021 | Valoració: 10

    Que difícil és entendre el buit de la mort...Aleix, el teu poema ho reflecteix molt bé. Per més que ho intentem, mai no podrem acceptar-la, és massa dolorosa.

    Una abraçada,

    Pilar

  • Corprenedor![Ofensiu]
    Ness | 03-04-2021 | Valoració: 10

    ...L’espai s’engrandeix per moments i escolto
    la resposta sense voler escoltar-la....
    A fora m’assec al sol, miro enlaire
    i començo a entendre el buit de la mort....
    Em quedo amb els versos de l'inici i el final: resumeixen el tot de l'esbufegar de la vida. i el buit quan aquest s'apaga.
    Felicitats per aquest gran poema!

  • Jep Boix Frias | 08-03-2021 | Valoració: 10

    Estimat Aleix,
    el dia 1 de març de fa molts anys vaig perdre també una persona important.
    T'acompanyo en el dol i en la tristesa iracunda.
    Preciós poema que sap donar l'espai que el dolor reclama amb imperativa necessitat.
    Gràcies per escriure.
    Gràcies per aquests 10 anys de fidelitat i amistat, m'atreveixo a dir.
    Llegint-nos, ser-hi.

    Moltes gràcies i una abraçada.
    Mercès per la teva tinta.
    Jo m'emprenyo com una abella, ho esborro tot. Si torno és pel far de tota llum que aporteu persones nobles com tu.

    Salut i força

  • Merci, Aleix.[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 06-03-2021 | Valoració: 10

    És evident que la bogeria és necessària, sí; si fóssim sempre precabuts, ens tornaríem bojos al màxim doncs per entendre el món s'ha d'exercir de foll. De fet podem estar tranquils: totes i tots tenim quelcom d'aquesta follia necessària.
    Pel que fa al teu relat, és colpidor, i m'entusiasma descriptivament el final: 'el buit de la mort'.


    Sergi

  • ll'absència, la mort...de color blanc. [Ofensiu]
    Atlantis | 03-03-2021

    És un poema trist. El buit, la foscor, la mort l’anomenes de color blanc...Així curiosament també vaig descriure el blanc en un poema meu.” El mai més” és la pregunta que em ressonava com una veueta constantment davant de la primera mort molt propera que vaig tenir d’algú molt estimat.
    Així, que ja veus, aquest poema em parla molt a la vora.

    Aquest vers “No ho puc fer, no puc, no puc, no pot ser.”...ho resumeix tot.
    Mirar enlaire és un bon assaig per deixar-te acaronar pel sol.

    Mai saps si el que un escriu és alguna cosa recent o són unes paraules que evoques d’algun altre moment. Sigui com sigui una abraçada forta.

  • i començo a entendre el buit de la mort[Ofensiu]
    llpages | 03-03-2021 | Valoració: 10

    Aquest darrer vers conté una espurna d'esperança després de tot un poema on la dessolació plana arreu. Perquè si entenem, d'alguna manera ens consolem.
    A mesura que vas llegint, el desànim i la depressió anímica sembla que guanyin la partida, fins que el darrer vers obre una esquerda de llum a tanta foscor. És un efecte difícil d'explicar, però que m'ha sobtat per la profunditat de tot plegat. Enhorabona, Aleix, ets un tros de poeta!

  • Repeticions.[Ofensiu]
    SrGarcia | 02-03-2021

    Aquest ritme lent i solemne, aquestes repeticions... Tota la poesia té alguna cosa que em fa pensar en T.S. Eliot.
    M'agrada molt el penúltim vers on la repetició dóna tot l'efecte del màxim desconsol.

    Una gran elegia, Aleix.

  • ... i Tànatos (fill de la Nit i germà bessó del Son)[Ofensiu]
    rautortor | 02-03-2021


    M’assec al sol, miro enlaire i començo a entendre el buit de la mort. Paraules concloents. Començar a entendre la mort és comprendre qui som. Pel que fa al meu cas, cada d’any em contemplo al mirall de la mort el vint-i-u de febrer i l’onze de novembre tot recordant, enyorant i revifant les imatges i les vivències dels meus pares. Ho necessito, certament, la meva sensibilitat ho necessita. La darrera vegada fins i tot he recriminat a la làpida el seu agosarament per recordar-m’ho.
    Em quedo amb algunes expressions del teu poema: escolto la resposta sense voler escoltar-la; sota els peus les petjades i el sentir de la mar com a estança que em vulgui aixoplugar; és massa curt el temps de raonar i massa llarg per assumir-lo tot.
    Gràcies, Aleix, als teus escrits sempre trobo respostes adients.

  • Els passos fins a la mort. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-03-2021 | Valoració: 10

    Un poema molt profund on vigiles l'espai que hi ha entre tu i la mort, perquè passa el temps i no hi ets, enlloc, però al final està... la mort. Molt bé puntualitzat... Aleix.
    Enhorabona.

    Gràcies per la teua visita i el teu amable comentari al meu relat "Primavera de llum".
    Barrege el passat amb el present, com m'has dit.

    Salutacions i fins a l'altra.
    PERLA DE VELLUT

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

120 Relats

2332 Comentaris

157109 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.