Ja no hi ets

Què saps omplir amb paraules tan belles que comencen a consolar. Les petjades en el camí potser compartit algun cop? Això queda per poder seguir....amb total cordialitat!

En morir mon pare jo tenia dèneu anys i se'm va ocórrer desenpolçar un llibre de filosofia i vaig topetar-me, sinse voler-ho amb la paradoxa de Zenó.
En allò micro un segment és infinit i finit, com les bambolles d'estreles, hi ha un conglomerat d'estreles tancades en una bambolla de vida en mig del no-res, però infinitament hi ha més bambolles i vaig mirar alguna cosa de l'estructuralisme, si tot eren estructures, si hi havia finit i infinit és que hi havia yin i yang, coses perecederes i coses eternes i Plató em va donar la resposta amb la immortalitat de l'ànima. Ja ho voràs, la vida es com un día, despertem vivim i finalment dormim, com fent una estructura que és la vida i després de morts hem après en el somni o mort i naixquem amb més saviesa en un món millor.

Vicent Adsuara i Rollán un germà de llengua que vol donar-te el regal de la fe, l'esperança i la caritat ja l'hauràs de posar tu.

Que difícil és entendre el buit de la mort...Aleix, el teu poema ho reflecteix molt bé. Per més que ho intentem, mai no podrem acceptar-la, és massa dolorosa.

Una abraçada,

Pilar

...L’espai s’engrandeix per moments i escolto
la resposta sense voler escoltar-la....
A fora m’assec al sol, miro enlaire
i començo a entendre el buit de la mort....
Em quedo amb els versos de l'inici i el final: resumeixen el tot de l'esbufegar de la vida. i el buit quan aquest s'apaga.
Felicitats per aquest gran poema!

És evident que la bogeria és necessària, sí; si fóssim sempre precabuts, ens tornaríem bojos al màxim doncs per entendre el món s'ha d'exercir de foll. De fet podem estar tranquils: totes i tots tenim quelcom d'aquesta follia necessària.
Pel que fa al teu relat, és colpidor, i m'entusiasma descriptivament el final: 'el buit de la mort'.


Sergi

És un poema trist. El buit, la foscor, la mort l’anomenes de color blanc...Així curiosament també vaig descriure el blanc en un poema meu.” El mai més” és la pregunta que em ressonava com una veueta constantment davant de la primera mort molt propera que vaig tenir d’algú molt estimat.
Així, que ja veus, aquest poema em parla molt a la vora.

Aquest vers “No ho puc fer, no puc, no puc, no pot ser.”...ho resumeix tot.
Mirar enlaire és un bon assaig per deixar-te acaronar pel sol.

Mai saps si el que un escriu és alguna cosa recent o són unes paraules que evoques d’algun altre moment. Sigui com sigui una abraçada forta.

Aquest darrer vers conté una espurna d'esperança després de tot un poema on la dessolació plana arreu. Perquè si entenem, d'alguna manera ens consolem.
A mesura que vas llegint, el desànim i la depressió anímica sembla que guanyin la partida, fins que el darrer vers obre una esquerda de llum a tanta foscor. És un efecte difícil d'explicar, però que m'ha sobtat per la profunditat de tot plegat. Enhorabona, Aleix, ets un tros de poeta!

Aquest ritme lent i solemne, aquestes repeticions... Tota la poesia té alguna cosa que em fa pensar en T.S. Eliot.
M'agrada molt el penúltim vers on la repetició dóna tot l'efecte del màxim desconsol.

Una gran elegia, Aleix.

M’assec al sol, miro enlaire i començo a entendre el buit de la mort. Paraules concloents. Començar a entendre la mort és comprendre qui som. Pel que fa al meu cas, cada d’any em contemplo al mirall de la mort el vint-i-u de febrer i l’onze de novembre tot recordant, enyorant i revifant les imatges i les vivències dels meus pares. Ho necessito, certament, la meva sensibilitat ho necessita. La darrera vegada fins i tot he recriminat a la làpida el seu agosarament per recordar-m’ho.
Em quedo amb algunes expressions del teu poema: escolto la resposta sense voler escoltar-la; sota els peus les petjades i el sentir de la mar com a estança que em vulgui aixoplugar; és massa curt el temps de raonar i massa llarg per assumir-lo tot.
Gràcies, Aleix, als teus escrits sempre trobo respostes adients.

Un poema molt profund on vigiles l'espai que hi ha entre tu i la mort, perquè passa el temps i no hi ets, enlloc, però al final està... la mort. Molt bé puntualitzat... Aleix.
Enhorabona.

Gràcies per la teua visita i el teu amable comentari al meu relat "Primavera de llum".
Barrege el passat amb el present, com m'has dit.

Salutacions i fins a l'altra.
PERLA DE VELLUT