Ingènua esperança

Vols dir que vas intentar curar velles ferides amb algú? Le llegit varis cops i me'l enduc a preferits, necessito llegir-lo de nou, té un no se que... les paraules, el ritme, l'harmonia, no se dir-t'ho d'un altre manera, m'encanta, em sedueix... Enhorabona, es d'aquells que no s'obliden.
Anna

He perdut el compte de quants cops he llegit i rellegit aquest poema cercant algunes paraules per deixar-te com a comentari. Ara tampoc sé ben bé què dir-te però voldria deixar el testimoniatge que aquest poema no m'ha deixat indiferent.

Suposo que defenses que, malgrat tot ens sembli indicar el contrari, cal mantenir l'esperança amb aquella ingenuïtat que tant caracteritza els infants. Només d'aquesta manera, un se sent capaç de tirar endavant.

Enhorabona, Gessami_blau!

Núria

PS: Lamento si no he sabut copsar el missatge que pretenies expressar.

Bon diumenge i feliç aniversari!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

m'agrada el teu inici Potser tota esperança té un xic d'ingenuïtat.

(m'agrada l'esperança, i sovint és ingenu pensar-hi).


La pell mai cicatritza del tot. Ben cert, sovint necessitem trobar aquell espai de silenci per fer les ferides més petites, però sempre en resta alguna engruna. Tenim la sort però, que el mateix passa amb els bons moments i records!


Gràcies per la contradicció de l'altre dia, no sempre el més senzill ha de ser poc especial.
Pocs dies després, els versos sembla que em retrobaven de nou! ;)

que passis bones festes i una bona entrada d'any!

petons,
kispareta

Blau de mar, blau de núvols, blau d'aigua, blau de cel.
El teu estil especial d'escriure amb metàfores reeixides dóna a la teva poesia un toc que dolcesa, tot i tractar temes, de vegades, durs.
M'encanta com ho fas, jo ja voldria imitar-te però no em surt.
Molts petons, guapetona

Tendre i amable. El teu talent desborda, Gessamí.

I saps? Jo també sóc acuari.

Una forta aferrada per ses coll i mil i un somriures!

És un bell poema que esgarrapa l'ànima i aviva el record.
Omplint els buits, ens adonem de la seva fondària, els emmascarem amb l'esperança, ingènua, inconsistent, ambígua, efímera... Però hi ha silencis que criden més que qualsevol esperança, ferides que no curen, i que es comparteixen amb les paraules.
Això és el que he sentit (que potser no és el que has escrit), gràcies per aquest pessic, per les paraules amb forma de sentiment.

Una abraçada.

En l'absència
ens queda
el cos
del record.

Quan la veu
de les paraules
emmudeix queda
el seu eco.

La sang sempre
és onatge de
vida i de naufragi...

Ni que la pell
no cicatritzi
cal no deixar
que se'ns faci
una durícia tosca.

Salut Gessamí.
onatge

...però res no queda estancat,
del bassal atapeït, resorgeix,
murmura i s'evapora,
o llisca ardent,
viu encara
esgarrapant la superfície fràgil...

m'ha vingut açò després de llegir-lo, també un estremiment.

Paraules mudes, desig lacònic, abisme de silencis eixuts: invoques el silenci, però són les paraules les que uses per tal de fer-ho. Això, amb saviesa continguda.
Un poema que diu molt amb poc, que anhela i emprèn vol amb sobrietat i -potser per això, en part- sap espargir moltes emocions (aquest teixit tan fràgil que, con la pell, pot esquinçar-se i, a diferència de la pell, costa tant de reparar)
Una abraçada,
franz

per a tancar els ulls i sentir aquesta poesia dintre, Així és com ho he sentit llegint-la.
Ingènua esperança, per un amor que no tornarà..... qui ho sap. Hem de creure en l´evidència?, de vegades fem coses que no sentim i situacions que ens encantaria fer mai les fem. Ingènua esperança?, pot ser sí, però quan hi ha esperança és perquè encara hi ha un bri d´espurna


un petó molt gran per tu

Aquest batec extrany
que busca el buit del vent,
ferides sempre obertes,
que no volen tancar;
desitjos no complerts,
per paraules que rssonen,
en una solitud profanada.

avet

has escrit un poema clafit de sentiments esperançadors. Una poesia meravellosa que traspua la tendresa i l'amor profund amb una encertada elegància.

J. Lluís

...no et manca la raó pel títol: per creure a l'esperança cal ser ingenu...fins i tot innocent, diria.
I ens ho dius en renblons amarats de mots colpidors, de frases sortides de l'ànima. Amb metàfores complides i jocs d'idees 'esgarrapant la pell' -i el cervell- amb onades d'escuma -per què no?- un xic esperançada.
Salut i rebolica!

Bonic, profund, elegant.
El teu vers es fa proper, amb una sensualitat màgica i una bonica musicalitat, amb regust de pavana i olor de gessamí.
T'agraeixo els teus comentaris.
Felicitats i t'aniré llegint !.
Ramon

molt encertades per a cada un dels sentiments que descrius. Et felicito

No sé pas com t'ho fas per esmicolar els teus sentiments fins a fer-los brollar en paraules concretes i sentides. No sé com t'ho fas per a trobar aquestes metàfores que insinuen i amaguen, que es mostren i es retiren. Molts petons

Esperança és esperar... i cansa.
Ingènua és netedat... i allibera.
La paraula cicatritzar, per mi, dona joc....

el que desprenen els teus versos que penetren en l'ànima del lector.
Sempre em remous els sentiments amb la tria de les teves paraules. No sé com t'ho fas, veïna!
Crec que la resposta la tens en el títol, sens dubte.
Molts petons.
Mercè

Quin goig retrobar la teva poesia!

Aquesta esperança teva, franca i oberta, és com una ferida que ressalta l'elegància del membre que l'ostenta, la fermesa de la pell que la pateix, la constància del record que la drena, la suavitat del moviment que la conté.

Contemplant-la amb mirada atenta, s'escolen les emocions discretament, mentre les imatges suggerides proposen turments d'infern interior i neus eternes en les altures de l'experiència, mentre esgarrapes vers a vers la sensibilitat de qui et llegeix.

Fins que no l'he llegida, no he recordat quan l'enyorava!

T'envio una abraçada plena d'esperança,
Unaquimera