Et diràs... Itàlia

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Des que els hi han donat la notícia, ja fa un parell d'hores, la Lídia no ha parat de plorar. El cop ha estat fort i la barreja de sentiments tan intensa que l'ha abocat a aquest estat de perplexitat que l'acompanya des que el metge, amb el to més entranyable que li havia sentit mai, ha pronunciat les paraules: "la seva filla ha nascut amb la síndrome de Down".

A partir d'aquell moment, la seva ment s'ha negat a escoltar la resta del que li volien dir. Recorda perfectament el moviment dels llavis de la gent que l'envoltava, les carícies que provenien de la mà del Joan, el seu home, tan desconcertat com ella però encara amb prou força per transmetre-li una mica de consol. Tot just acabava de despertar de la cesària, i sap que pocs minuts abans anhelava la visita del metge perquè li confirmés que el seu fill era un infant vital i amb salut. No estava preparada per escoltar un diagnòstic com aquell. Tampoc li havia passat pel cap fer-se l'amniocentesi. Que no deien que aquesta síndrome només podia afectar a fills de mares amb edat avançada? Ella només en té 29!

Al cap d'una estona, quan sent obrir-se la porta de l'habitació, intueix que li porten la nena. Imagina que han esperat un temps prudencial perquè la ment accepti la realitat, tot i que ara per ara només és capaç de sentir-se dins un núvol d'incertesa i de dolor. I de desencís, per què no dir-ho? Sap que no ho ha de fer, però no pot evitar que el pensament se l'endugui cap a tots aquells instants somniats que avui veu lluny de fer-se realitat: no podrà ser metge, com el seu pare, ni tindrà afició a la literatura, com ella, ni anirà a l'escola que ja tenien pensada, ni haurà de restar desperta, de matinada, esperant que arribi sana i estalvi a casa...

La infermera, en silenci, li ha dipositat la criatura entre els braços. La Lídia se la mira, passant-li un dit pel voltant de la cara, resseguint dolçament els ulls, el nas, els llavis... mentre un pensament va agafant forma i sent que l'omple de coratge: recorda aquella vegada que la feina del Joan va estar a punt de fer-los traslladar a París. Els hi va costar fer-se a la idea, però de mica en mica es van anar contagiant de les meravelles que aquell país els hi brindava i van acabar acaronant aquell projecte amb il·lusió. Fins i tot ella, que no coneixia l'idioma, es va inscriure a unes classes intensives que garantien un aprenentatge òptim en un parell de mesos. Finalment, quan ja ho tenien tot a punt per marxar, els van comunicar que el destí hauria de ser un altre: Roma. De moment van rebre la notícia com si els aboquessin un gerro d'aigua freda sobre el cap. Ja no servia de rés tot el que havien investigat, après... uns altres costums, diferent paisatge, un altre idioma... Però pocs dies després, un cop acceptada la nova situació, recorda que es tornaven a il·lusionar i feien càbales sobre les magnífiques vivències que tindrien en aquell país, en el que van passar-hi tres anys i que els va oferir moments intensos de goig i records inoblidables. Admet que hi havia moments de nostàlgia quan pensaven en els Champs-Elysées, però sap que això no els minvava felicitat quan es miraven la Fontana di Trevi. I és que França pot ser bonica, però... Itàlia és Itàlia!

I el pensament s'ha difós, però abans de fer-ho li ha provocat un somriure. Besa la seva filla, estrenyent-la fortament contra el seu pit, i sent que la tendresa i l'amor són tan intensos que no hi hauria manera de separar-la d'aquest cos petit, tan seu, amb qui tindrà tantes coses per compartir i aprendre.

I de nom... per què no Itàlia?


Comentaris

  • Te l'havia llegit però hi he tornat!![Ofensiu]
    angie | 04-02-2009

    Lliguem els sentiments més forts a les persones, i perquè enganyar-nos, als fills. Però també creem lligams amb llocs especials, olors d'infantesa, tactes concrets, sabors inimitables, que confereixen la darrera capa d'un goig únic. El teu relat és això, un cúmul de sentiments i lligams fets nom. El nom més preciós del món per a una mare.

    angie

  • FELICITATS !!![Ofensiu]
    F. Arnau | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • UN RELAT PRECIÓS[Ofensiu]
    nuriagau | 01-11-2008 | Valoració: 10

    Deixa'm repetir unes paraules teves precioses i que, com a mare, m'han tocat el cor:

    "Besa la seva filla, estrenyent-la fortament contra el seu pit, i sent que la tendresa i l'amor són tan intensos que no hi hauria manera de separar-la d'aquest cos petit, tan seu, amb qui tindrà tantes coses per compartir i aprendre."

    No puc afegir res més.

    Núria Gausachs i Cucala

  • Per què no?[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 13-10-2008 | Valoració: 10

    És veritat, per què no Itàlia!
    Els records bons, els agradosos, sempre ens fan somriure, sempre ens donen moments de felicitat.
    Descrius una mare valenta, sense fer servir floritures ni exageracions. Senzillament amb una exposició de fets i la seva acceptació.
    Ja saps, que m'agrada com escrius!
    -Joan-

  • preciós...[Ofensiu]
    evivol | 12-10-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. M'ha semblat molt tendre i molt ben escrit.
    He llegit més escrits teus i m'han semblat molt bons.
    Seguiré llegint les teves obres. Endavant!

  • una història...[Ofensiu]
    Lior | 06-10-2008

    ... molt tendra i commovedora.
    M'agrada molt el canvi d'actitud que mostra la mare. Primer, com és normal en rebre una notícia com aquesta, no s'ho pot acabar de creure, se sent confosa. Però després es demostra que és una dona forta i que té moltes il·lusions i somnis per complir.
    Felicitats, Gessamí_blau, per aquest relat tan colpidor.

    Fins aviat.

  • Simplement[Ofensiu]
    micanmica | 22-08-2008

    m'he quedat sense paraules. Has aconseguit crear una història molt commovedora, que arriba al cor dels lectors i els fa sentir moltes coses. A mi, particularment, m'ha encantat, i m'ha transmès tota mena de sensacions: primer, he copsat tot d'una la incredulitat i la "galleda d'aigua freda" que ha suposat la notícia de tenir una nena amb aquesta malaltia per la mare. Després, en la fase de l'acceptació, trobo que la comparació d'un desengany passat ajuda molt a connectar les idees i dotar-les de realitat. I finalment, la tria del nom... m'ha semblat un instant preciós, i l'acceptació de la mare, un amor immens cap a la seva filla, sense límits, com el de qualsevol mare. Moltes felicitats!

  • Un relat[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 13-06-2008 | Valoració: 10

    àgil, amè. L'he trobat curt.
    Has dibuixat una dona humana,valenta, positiva,tendra, entranyable, que sap agafar-se les malifetes de la vida amb optimisme.
    M'ha encantat. Et felicito mil vegades.
    Un petó.
    Nonna_Carme

  • Un naixement,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 22-05-2008 | Valoració: 10

    una nova vida que comença a bategar, una nova aventura tant per la mare com per la filla. Aquesta nova aventura sorgeix amb un regust amarg, fins i tot una certa sensació de desengany. Però és literalment meravellós. La incertesa hi és. Acompanyarà molt de temps a la mare. I no obstant això, en tenir la critatura als braços, pensa en el millor que mai li hagi passat. Hi pensa perquè associa els bons moments que ha viscut, la bellesa d'una incomparabla Itàlia, a la sensació, sens dubte meravellosa, de tenir la pròpia filla per primera vegada entre els braços.

    Gràcies per aquesta demostració no només de literatura, sinó també de tendresa i veritable amor.

    Una abraçada molt forta, Gessamí_blau, i gràcies a tu per tots els teus comentaris!

    Vicenç

  • quin relat[Ofensiu]
    perunforat | 25-04-2008

    tan tendre i fantàstic, justament ara li estava fent cinc cèntims a la meva companya de feina!El títol m'ha cridat molt l'antenció i et puc assegurar que l'últim paràgraf m'ha estarrufat!
    Un plaer llegir-te companya!

    Arrevreure!

  • Flagells de la vida[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 15-04-2008 | Valoració: 10

    El que descrius en el teu relat és un d´aquells cops que et poden marcar de per vida. En canvi has tingut la delicadesa de donar-li la volta. Has estat molt ferma, positiva i a la vegada l´has embolcallat d´una tendresa que m´ha emocionat moltíssim.
    He llegit altres relats teus i t´he de dir que he fet una descoberta literària molt interessant.
    Et felicito Gessamí-blau i t´agraeixo el teu comentari.
    Una abraçada.
    Mercè

  • Has escrit una historia [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 16-02-2008 | Valoració: 10

    que m'ha semblat dal tot real. Com de colpidor deu ser trobar-se inesperadament... segur que la reacció dels pares no pot ser altre, un silenci, unes mirades, unes carícies, uns records, unes llàgrimes, uns plans desmuntats i que s'han de reconduir. Has sabut modelar els sentiments mes profunds tendres i bells de la maternitat i la paternitat en situacions adverses i ho has fet amb elegància i un gust exquisit. Es un relat meravellós.

    J. Lluís Cusidó

  • felicitats[Ofensiu]
    Thyst | 16-02-2008 | Valoració: 10

    per la descripció del moment, se de què parlo quan dic que es molt real.

    A risc de semblar una insensible o alguna cosa pitjor diré que m'ha semblat maquíssim.

    Molta força per la Lidia :)

    un petó!

  • Res de dramatisme.[Ofensiu]
    rnbonet | 14-02-2008

    No deixar-se anar. Poca solta no convé, en aquestes ciscumstàncies; tampoc, però, amargura. Potser, deixar fer, deixar anar. I molt, amor de mare, comprensió de dona... sense esperar miracles.
    És bo, concís i valuós el relat.
    'Tutxons'... i salut i rebolica!

  • Algú va dir...[Ofensiu]
    fènix | 13-02-2008 | Valoració: 10

    que és més important el "com" s'explica una història que la narració en sí mateixa. En aquest cas crec que s'ajunten ambues coses i, a més, ho fas amb una tendresa exquisida.
    Moltes gràcies pel comentari.

  • Anagnost | 12-02-2008 | Valoració: 10

    Amb quina tendres i amb uin bon gust has descrit una situació que convida a un dramatisme que seria ben lògic. En canvi tu ens deixes aquesta meravella de relat en què, amb un nus a lo gola, acompanyam aquesta dolça mare en una metamorfosi positiva i encoratjadora. És una delícia de narrració.

  • Una molt bona manera[Ofensiu]
    ciosauri | 12-02-2008 | Valoració: 10

    la que té aquesta mare d'explicar-se i explicar-nos el que viu. La millor.

  • Una dolça esgarrapada[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-02-2008 | Valoració: 10

    Realment, aquest és un relat molt especial, tant pel què narra com per com ho fa.
    Sense recórrer al dramatisme, has descrit una situació d'aquelles que esgarrapen ràpidament les capes d'indiferència que el dia a dia ens deixa caure damunt la sensibilitat i ens excita l'empatia bàsica.

    Fas esment a les projeccions que qualsevol fa davant el fet de ser pare/mare... Fas referència a la capacitat d' il·lusió que les persones podem desplegar davant dels canvis... Fas una aturada sobre la tendresa que inspira una criatura entre els braços... Fas tot un joc simbòlic a partir de noms i esperances, esperit de lluita i amor que s'enfronta al desengany...
    Qualsevol d'aquests temes donaria per més d'un relat!
    I tu els ofereixes aquí plegats, un darrere l'altre, sense empènyer, sense amoïnar, desfilant suau, amb naturalitat...
    M'alegro d'haver vingut a llegir-te!

    Ah! Gràcies per la felicitació, tan puntual, oportuna i càlida!

    T'envio una abraçada intensa, ben viva,
    Unaquimera

  • gypsy | 12-02-2008 | Valoració: 10

    sí, per què no?, aquest nom especial com l'ésser especial que ha tingut aquesta mare. L'amor supera tots els obstacles.
    I entre una mare i un fill, sigui com sigui, hi ha un amor indestructible.

    Un relat amb molta tendresa, la comparança amb noves ciutats és com obrir la ment a noves situacions, al que vingui, tant se val!

    :)

    gypsy

  • La vida, plena de incògnites[Ofensiu]
    Avet_blau | 12-02-2008 | Valoració: 10

    la vida , plena de incògnites, i sorpreses
    imprevisible, i traidora.
    relat dur i tan real alhora,
    la ciencia avança , pero sempre queda
    un recó per lo improvable,
    malgrat tot, sempre l' amor,
    acaba donant vida a la tristor.

    Avet

  • jos monts | 11-02-2008 | Valoració: 10

    M'agrada com escrius, et continuaré lleguin!. "Ets sensible"
    Els teus relats tenen contingut... i per més.

    Vagi bé.
    !M'has donat una idea?.

  • Un nom molt ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-02-2008 | Valoració: 10

    ... bonic i un país i una nena molt meravelloses, la síndrome de Down no ha de ser cap entrebanc, que jo ho sé que ho és, però malgrat el teu relat que m'ha semblat d'una humanitat entranyable, la síndrome de Down no fa xiquets mancats d'intel·ligència, els hi ha que poden amb uns bons estudis fer carreres d'un alt nivell i malgrat que siguen una mica més lents que els altres xiquets no són uns babaus. M'ha agradat molt el teu relat i espere que seguisques escrivint i llegint-nos tots dos, petons de Vicent.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

101690 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.