Erupció

La meva mare ja m'ho deia quan jo encara era una nena: "Rosa, és que no tens sang, que sembles de gel!". I a mi em ferien aquestes paraules, perquè potser sí que una mica de raó tenia, però el foc també hi era, més amagat, com el magma d'un volcà que està sota terra fins que tot rebenta.
En general, la vida m'havia tractat bé. Als setze anys vaig conèixer l'Alfons, que era company de classe a Formació Professional, tots dos estudiant per ser administratius, com es deia en aquells temps. Després va venir un nuviatge llarg, el casament, els dos fills... La vida que corre i nosaltres que no l'atrapem, sempre al darrera amb la llengua a fora.
Vivia tranquil·la. Una bona casa, l'apartament a l'Escala, el Pau i la María a la universitat, l'Alfons amb una feina molt ben pagada i jo amb la meva mitja jornada a l'ajuntament, guanyant un bon sou.
Aquell migdia de divendres, quan vaig tornar a casa més d'hora, perquè no em trobava bé, coses de la menopausa, no esperava trobar ningú a casa. Els fills ja havien marxat amb els amics de cap de setmana llarg i el meu home treballava de set del matí a tres de la tarda. Així que quan vaig anar per obrir la porta i vaig trobar que estava tancada amb clau per dins em vaig sorprendre. Vaig entrar pel garatge amb el comandament i des d'allà vaig pujar l'escala fins el passadís, on em van rebre uns gemecs que em van arrossegar cap el nostre dormitori. Eren panteixos trenats, d'home i de dona. Del meu Alfons, segur, els coneixia, i d'una dona. Van ser dos segons, els que vaig trigar a caminar del passadís fins a la porta mig oberta de la nostra cambra. Dos segons en que la Rosa que no s'immuta va fer i desfer mil teories per tal de no acceptar l'única que podia ser. Em vaig aturar i molt a poc a poc vaig avançar el cap per salvar l'obstacle de la porta. M'estava aguantant la respiració, cosa que en realitat no calia, perquè aquell parell i el matalàs interpretaven tot un concert. L'Alfons, nu, d'esquena a mi, damunt una meuca prima i rossa, espatarrada al màxim, ell manxant i ella movent els malucs expertament. Que no era la seva secretària aquella? Mare meva, què típic. I quin mal. Ni una llàgrima. El magma a dins, bullint.
Vaig tornar a sortir al carrer i no vaig anar cap a casa fins l'hora que em tocava. Ja no hi havia ningú i al dormitori semblava que no hi hagués passat res. Si no fos per aquella flaire cada vegada més dèbil però persistent, de sexe calent i humit, de cossos que s'han fregat fins a l'extenuació. El meu home va arribar a l'hora de sempre. Tot normal. No vaig dir res. Mira, ell també m'ho deia de vegades: "Sembles un maniquí, ningú diria que ets humana".
Van passar els dies, les setmanes, un parell d'anys i jo no vaig dir ni piu. De tant en tant, a l'entrar al nostre dormitori, podia ensumar la flaire d'una trobada sexual en la que jo no havia estat present. I més dolor, sí.
Confesso que tot ha sorgit de forma natural, sense buscar-ho, el meu cervell ho ha creat en un moment, mentre sentia a la ràdio que hi ha avís de riuades a la nostra zona, al Maresme.
Quan l'Alfons es lleva a les sis del matí i passa per la cuina a prendre el seu cafè amb llet, jo ja li he posat dins la tassa quatre pastilles de les que pren ell per dormir. He pensat que, en el cas improbable de que analitzin les substàncies presents al seu cos, deduiran que aquesta hi és perquè totes les nits se'n prenia una píndola.
A fora plou a bots i barrals, de tant en tant algun tro llunyà. Li dic a l'Alfons que el meu cotxe no s'engega i que si no li importa el portaré jo a la feina i així em quedaré el seu cotxe per portar els fills a l'estació. A ell li sembla bé, ja parpelleja i badalla molt. Em comenta que, encara que el dies normals ell travessa la riera de Can Panxa, com que hi ha avís serà millor anar per la nacional encara que es faci més volta. Li dic que sí. Pugem al cotxe i als cinc minuts ell ja dorm profundament.
Vaig cap a la riera de Can Panxa, cada vegada plou més fort. Tot i ser d'hora i la poca llum, veig que la llera normalment seca ja porta dos pams d'aigua fangosa. Aturo el cotxe ben bé al mig. Sense fre de mà i amb el vidre de la finestreta del conductor una mica abaixat. Li trec el cinturó a l'Alfons. No cal moure'l del seient de l'acompanyant. Si l'aigua baixa com altres vegades, s'endurà el cotxe rodolant fins a l'entrada del mar. Al trobar-lo sense el cinturó pensaran que ha intentat sortir i s'ha mogut del seient del conductor.
Baixo del cotxe i me'n vaig cap el cantó pel que hem vingut, em quedo rere les soques d'uns lledoners, esperant la riuada predita, un fanal atrotinat il·lumina l'escena des de dalt el marge. La pluja esborra de la meva cara les llàgrimes de la nena de gebre, mentre miro com l'aigua ja arriba a l'alçada de les finestretes del cotxe. De sobte l'Alfons obre els ulls. Arriba l'avinguda, els troncs, la brutícia, l'onada que s'ho emporta tot. La mirada de l'Alfons en la meva abans de desaparèixer engolit per la riuada. Comprenc que no ha entès res. Llàstima.
Torno corrents a casa, m'he posat roba fosca, evito els carrers concorreguts que a aquesta hora i amb la turmenta són pocs, m'assec vora la taula de la cuina després de canviar-me i posar la rentadora, al costat del meu mòbil, que he tingut la precaució de deixar aquí per evitar que en algun moment el localitzin prop d'aquella riera. Sento el soroll de la dutxa. El Pau i la Maria ja s'estan llevant. Farem un cafetó tots junts i els portaré a l'estació amb el meu cotxe, com cada matí.