Entrada

- Hola, bon dia, mira, que ja sé que l’entrada a l’apartament és a les tres, però que, si us va bé, ja el teniu disponible a partir de la una; a nosaltres ens feu un favor perquè volem marxar a la Cerdanya el més aviat millor, hem quedat amb uns amics a fer el toc a peu de pistes. Vinga, ja em direu alguna cosa, vagi bé!
El missatge de veu sonava sincer i vam decidir d’avançar la sortida. Sí que és veritat que la conjunció Cerdanya-pistes-amics feia tuf de nou rics de can Fanga, però vaig decidir no prejutjar-los, que sempre és lleig.
- Hola, Rick! Rick? Sí, ara et sento millor, que no has rebut la confirmació? No era el que havíem quedat? – i el llogater em saluda amb la mà davant de la porta d’accés a l’apartament mentre segueix parlant – A veure, les dates eren…
Se’l veu atrafegat, parla alt, gesticula, camina amunt i avall per la vorera...; perquè no hi ha una taula de despatx entre ell i jo, que si no semblaria que tinc al davant un executiu (no ho sé) estressat (segur).
- Cari, que tinc la Pepé al telèfon que diu que no ha rebut cap vistiplau de la reserva, que si està tot ok – i la que té tota la pinta de ser la parella del llogater s’hi adreça amb un posat neguitós mentre ell li fa que calli amb la mà, que encara té el mòbil a l’orella, alhora que ens assenyala, un gest que l’honora perquè començàvem a creure que assistiríem d’espectadors a un vodevil en directe.
- Ai, perdoneu – fa ella quan ens veu – Sou els que havíeu d’arribar a les tres i us heu avançat, oi? – però no tenim temps de respondre, que segueix parlant sense aturador – Perfecte, molt bé, ara estem per vosaltres – i es gira de nou cap al seu home i li tiba la mànega del jersei amb cara de súplica; en va, que ell segueix parlant pel mòbil.
- Val, ara sí, ja està tot clar, hi ha hagut una confusió, però cap problema, vosaltres estareu al nostre apartament i llestos, pagareu el mateix però disposareu de més espai i més comoditats, contents? Apa, fins ara! – i, finalment, l’home penja i s’adona de la nostra presència.
- Hola, molt de gust – i xoquem les mans, i quan anàvem a dir alguna cosa més…
- Cari, em sap molt de greu, però tinc la Pepé feta una fera perquè no ha rebut cap confirmació de la reserva i, ja te’n recordes, oi, ha convidat els seus consogres, els amos de la fàbrica de làtex, i no pot fallar-li res, que a veure si li agafa un jamacuco… - fa ella tan de pressa que no hi ha quasi marge de reacció, mentre la paraula “làtex” em fa venir ganes d’entaforar-li un profilàctic al cap, a veure si calla d’una vegada, quina xerrameca, redéu!
- Perdoneu un segon – i es dirigeix a la seva churri (churri? perquè penso en aquest vocabulari “choni”, ara? Segurament és la reacció al·lèrgica en escoltar “la Pepé”, que m’ha provocat un contrapès legítim als modismes de certa classe alta).
- Això és un embolic de collons, Cari, t’ho dic jo, que ja et vaig dir que ens passaria, que entre els missatges de veu, els escrits al Whatsapp, els del correu electrònic meu i teu, i les notificacions a Airbnb, Booking i Interhome hi ha una quantitat tan gran d’inputs que jo acabaré ximple! – fa ell amb un punt de desesperació creixent.
- Bé, a veure, anem a pams, perdonin – i ella ens dirigeix un somriure de circumstàncies. Nosaltres, educats, ni obrim la boca, assentim amb el cap donant a entendre que no tenim pressa, que ja entenem perquè ens han citat dues hores abans, si aquest és el pa que hi donen.
- La Pepé em va trucar fa quinze dies, però jo no ho vaig anotar enlloc, i mentrestant ha entrat un grup més demanant pel mateix apartament a través de Booking i se’m va passar, el sistema els va acceptar i ara tenim dos clients per a un sol apartament, a veure com ens ho fem! - declaració que em va fer sentir una suor freda a l’esquena, a veure si havíem de dormir a la platja... – No, vostès no es preocupin, que tot està correcte; a part del que habitem nosaltres, tenim dos apartaments per llogar aquí, un és el seu i l’altre és el de la discòrdia – com si m’hagués llegit el pensament, respiro més tranquil, tot i que el desenllaç d’aquesta breu òpera bufa el desconeixem encara.
- I l’“app-manager” perquè no furul·la? Com pot ser que tinguem aquest enrenou de reserves? Truca al nòvio de la nena, que ell hi entén molt i ens ho arreglarà en un pis-pas – sentencia ell. Això de carregar el mort a un sistema gestor són excuses de mal pagador, que si l’usuari té el cervell d’una mona en zel, no hi ha programa informàtic que ho arregli.
Els nostres amfitrions miraven fixament les pantalletes dels mòbils amb posat molt seriós, la conjuntura era greu; aleshores vaig decidir d’intervenir per treure una mica de ferro a l’assumpte i aportar una sortida a l’atzucac.
- Perdonin que els interrompi, vostès no viuen aquí, no? – i em miren amb cares inexpressives.
- No, vivim a Barcelona i ens repartim els caps de setmana entre aquí i la Cerdanya, que la ciutat és molt estressant de dilluns a divendres. Lloguem les segones residències segons temporada, per què ho diu? – diu ell, encuriosit. Jo flipava, que això de tenir tres cases deus acabar llevant-te sense saber on carai pares.
- Bé, no em voldria ficar on no em demanen, però potser si no hi ha ningú a Barcelona, podrien oferir el seu pis allà i així els dos sol·licitants tindrien cadascú el seu allotjament. Barcelona no és el mateix que on som ara, però també té platja i molts al·licients, segur que els vendrien l’article als interessats, que la Ciutat Comtal té un “caché” internacional puturrú de fuà – i em deixo anar amb frases “pour épater les bourgeois”, no sense rebre algun pessic dissimulat de la meva dona per no carregar massa les tintes, que a veure si se’m veurà el llautó fent paperots de nen de casa bona.
Després de mirar-nos, van fer-ho entre ells i, finalment, talment com una coreografia assajada, van somriure alhora alleugerits.
- Té molt sentit el que diu – fa ell.
- Sí! La Pepé ha estat a casa i sempre diu que li recorda un palau del renaixement, com es passa, la cabrona… Estic convençuda que als seus consogres els agradarà. Moltes gràcies pel consell! – conclou ella, cofoia de la nova oportunitat de lluir de poder adquisitiu.
I així va ser com vam donar per acabada la presentació al llogater i la solució a l’entrellat. Després de rebre quatre instruccions d’ús domèstic, van lliurar-nos les claus de l’apartament i van marxar pitant cap a la muntanya en un Land-Rover negre de vidres tintats que semblava manllevat del cos diplomàtic. Si és que, fet i fotut, a mi em fan llàstima els rics del cagar que són bona gent però que no han entès encara que el vertaderament ric és el que disposa de temps per a ell.