El xoc

Començava a fosquejar, els fanals del carrer encara no s’havien encès, la tarda s’anava abrigant i un lleuger llevant presagiava incerteses. En Dani tentinejava més del compte. Feia tard. Tenia hora a les cinc i gairebé eren les set. Segur que la Martina, un cop més el reprendria.
Va entrar a l’ambulatori esquivant els fumadors clavats a l’entrada.
-Pudents de merda! –es digué rabiós, en veu baixa.
L’escalfor de l’edifici, però, s’agraïa. Tombant a mà esquerre i veient la gran quantitat de gent que esperava l’ascensor, decidí pujar a peu els dos pisos que el separaven de la consulta. Sort però, de la barana que el va ajudar. Al primer girant de l’escala una coneguda sensació de mareig el va deturar uns instants. La coneixia prou bé i, un cop més, la superà amb unes inspiracions suaus. Els darrers graons els pujà més a poc a poc. Malauradament no es va fixar en la porta de vidre oberta, topant-hi sorollosament. “Collons!”, es digué.
Emprenyat, va forçar el pas i va girar pel passadís de l’esquerre. Arrambats a la paret una parella d’avis el van esquivar com van poder. Deu passes més enllà en Dani va fer mitja volta. Aquell passadís no era el de la Martina, sinó el de’n Menotti, el psicòleg. Hi havia anat el dia abans i s’hi havia dirigit per inèrcia. Ara sí, aguantant els insults dels avis i de nou al vestíbul, va prendre el de la dreta apretant el pas. Al fons del corredor la sala d’espera de la infermera Martina era buida. “Millor –va pensar, encara esbufegant i amb una mà al front-, el proper ja seré jo”.
Vint minuts inacabables va tardar en sortir el pacient que el precedia. Des de la porta i tossint, aquest es va acomiadar, donant tres vegades les gràcies a la infermera, amb un accent de l’est que en Dani no va acabar de precisar.
-Puc passar? –preguntà ell nerviós.
-Passa, passa Dani. I tanca la porta.
El despatx de la infermera Martina era petit i fred, com gairebé tots els de l’ambulatori. En coneixia uns quants, però aquell sempre tenia el càlid detall d’un ramet de farigola o romaní damunt la taula que el diferenciava dels altres. Ella mirava l’ordinador sense aixecar el cap per a res.
-Fas tard Dani, ho saps? -digué la infermera, d’uns quaranta-cinc anys, rossa de pot, d’aspecte rodó i maternal- Dilluns també vas arribar amb una hora de retard.
-Sí, ho sé –contestà en Dani, trenta-cinc anys mal girbats, mal afaitats i mal vestits-. Estic molt liat, saps? Vaig de cul i no puc amb tot.
-què és tot, Dani? –preguntà ella sense aixecar els ulls de la pantalla.
-Hòstia Martina, que tu no ets en Menotti! Estic liat i punt. Va, posa-me-la i deixa’m estar!
Sense dir res, la infermera va aixecar el cap, va clavar una llambregada seca al noi i es dirigí a la part posterior del despatx. De l’interior d’un armariet en va extreure una injecció.
-Ja et pots anar estirant –li digué secament- I ves preparant els calers.
La Martina s’atansà a la llitera, li passà un cotó fluix amb líquid antisèptic i li clavà la injecció. En Dani va emetre un lleuger gemec i es va tranquil•litzar gairebé a l’acte.
-Ja està. –digué ella seriosa agafant els diners- Dilluns que ve arriba a l’hora, d’acord? No vull tenir problemes.
-D’acord.
Dos dies després, els Mossos d’Esquadra interrogaven la infermera Martina a la caserna. L’havien localitzat a la guia i l’agenda del mòbil de’n Dani. A les nou de la nit uns veïns van trobar-lo mort, estès al replà de l’ascensor. Després de pressionar-la una mica, la Martina no va poder aguantar més i va confessar-ho tot. Era traficant i utilitzava la consulta de l’ambulatori per a inocular les injeccions. Aquella tarda, però, es va confondre; enlloc de l’habitual dosi d’heroïna d’en Dani, havia agafat la de la vacuna de la grip. El cos del noi, molt debilitat de defenses, no va aguantar el xoc.