Estranys

M'agrada molt com escrius. Gracies pel comentari

Moltes gràcies, Mercè! Totes dues tindrem relats publicats al llibre. Fa il·lusió, oi?
Molt bones festes i bon any!!

Del tot cert.
Cal escoltar més els desitjos dels infants, i menys la publicitat adreçada a escurar les butxaques dels adults.

Descrius molt be lo que sol passar amb els regals. M,'agrada

poques vegades té res a veure amb les dels nens, i molt menys pel que fa a les joguines.

Ben trobada la història i molt ben explicada.

...no són els nens, sinó els adults, que tant els agrada emmotllar. Ja sigui animals o criatures. Amb el reguitzell de regals, que han de dur l'explicació com una salmòdia, ja es veu que alguna cosa no rutllarà, a la llarga.

I tot infant ha fet entremaliadures, no és tan estrany... l'estrany és que, a l'edat adulta, s'hagi formatat el disc dur de la infància...


d.

l'actitud d'aquesta criatura que ja està fins els nassos de que els Reis pensin més en els gustos d'ells que en el seu.
Ja saps que m'encanten els teus saborosos relats, estimada Mercè. Semblen senzills i són molt profunds.

Molt Bones Festes, carinyo. A tu i família.
Abraçades a dojo.

i clar, amb bon pas ens construiexes un món particular ben definit, el de la família que vol perpetuar en el fill totes les seves pors i manies, i ell, ves, sols volia un gosset que el fes companyia. Deu estar molt sol pobre, amb tants adults al voltant!

Bona narració Mercè.

FA

És curiós com regalem a la canalla el que ens agrada a nosaltres. Has reflectit una situació real i amarga per a la criatura. i no en som conscients. Molt ben escrit i ben trobat. enhorabona!

M'ha encantat moltíssim el relat i sobretot l'última frase, m'ha semblat molt adient i amb uns jocs de paraules molt enginyosos. Un relat que ens mostra com cadascú al final acaba mirant per si mateix, enlloc d'intentar entendre la resta de persones. I un bon exemple és aquest nen de la imatge. Felicitats Mercè!
Ens anem llegit :)
Edgar

Un relat amb una forta càrrega de profunditat, un exemple de com dir moltes coses sense haver-les escrit; una mostra de la psicologia dels adults quan ens volem projectar a través dels infants. I tot i que que no entenc el final, em sembla un text molt i molt bo, Mercè. Enhorabona!

M’has fet pensar en la meva filla mitjana, l’Eva. Devia tenir uns tres anyets, quatre a tot estirar, que una vegada la seva mare la va trobar amb una llibreta, un llibre, una revista... no acabo de recordar què era. Bé, doncs aquest diguem-li document semblava un serrell, la nena tenia a les seves mans unes tisores de joguina, de plàstic, encara que pel que es veu tallaven una mica i en preguntar-li perquè ho havia fet, la nena, amb una cara angelical li va contestar més o menys: “Que potser si que ho havia fet, però que no ho recordava pas”
—Joan—

Passa tantes vegades que no mirem a qui va destinat el regal i sols ens mirem el nostre melic. Molt bon relat que esxplica una realitat que passa cada cop més.

...el pobre nen necessitava algú que li fes companyia.
No cal que et digui que, de pares que ho van tenir tot i que, d’altra banda, necessiten emmirallar-se en el propi fill, n’hi ha per donar i per vendre. El teu relat n’és una mostra encertadíssima, tant des del punt de vista de l’observació de la realitat, com de la manera com ho expliques.
Destacaria la insistència en remarcar entre parèntesi el perquè de cada joguina i, fins i tot, del conte –per si algú encara no se n’havia adonat.
La teva és una prosa fluïda i ben estructurada, a banda de l’originalitat de les històries que ens presentes.
Gràcies per compartir-la.

Realment, el món dels nanos és tot un món a part. Ell volia un gosset i no pas uns regals mirall de la seva família. Tisores, trencament, esquinçament, la distància de dos mons, el dels adults i els de l'infant. Una meravella de relat Mercè. Una forta abraçada.

Aleix