El món de les coses insòlites: El misteri de les claus i la bossa de mà (I)

Deixem que em presenti, soc el detectiu Puig, si com la colònia, però sense tanta intensitat. Soc aquí per servir-li amb el que calgui... Bé, com anava dient, fa dos anys que vam obrir el nostre negoci. Dic "nostre" perquè el meu amic, el Sr. López i jo vam decidir ser investigadors privats, però no investigàvem qualsevol cosa. No!, no s'equivoquin, som: Investigadors de coses insòlites.
Ja sé el que pensen, i potser tenen raó. Ser investigador no és mai la primera opció, però que hi farem!, després de suspendre diverses vegades les oposicions, em vaig haver de replantejar quin futur volia. I en aquest camí turbulent, vaig topar amb el Sr. López que anava a ser jutge, però a qui també la plaça se li resistia. Fos com fos, sense saber-ho estàvem destinats. Mai oblidaré el dia que ens vam conèixer.
Tots dos enfilats a la barana del pont més alt de la ciutat, mentre admiràvem el riu més cabalós de la comarca. No, no es pensin que ens volíem suïcidar, tot i que havíem ingerit litres d'alcohol amb el propòsit de mitigar l'ofensa d'haver suspès les oposicions per dècima vegada. Bé, això ara, no treu cap a res... El més important va passar després.
El Sr. López i jo, després de presentar-nos i explicar-nos les nostres penes, ens vam alegrar al saber que no érem els únics rucs de la ciutat, així que per celebrar-ho i passar l’estona vam començar a fer-nos preguntes insòlites, com per exemple, quina distància hi havia entre el pont i el riu? Insisteixo, només era per curiositat. Bé, tal com deia, mentre intentàvem mesura el recorregut, vam sentir un petit xiscle. Si, si un petitíssim xiscle. Encuriosits ens vam abocar cap al riu, boca baix. Soc conscient que vist des de lluny, aquella postura podia semblar una altra cosa, però reitero, no volíem posar fi a les nostres vides. Recordo que l'aigua m'acariciava el serrell. Renoi!, que freda que estava l’aigua!, bé com anava dient, tots dos ens vam quedar bocabadats en descobrir d'on venia aquell xiscle. Qui cridava amb desesper eren unes claus que nedaven el més de pressa que podien, darrere a tot velocitat una bossa de mà. De sobte, van desaparèixer, sense més, totes dues es van ofegar. Aquell cas no va ser l'únic, setmanes més tard va haver-hi més denúncies. Pel que es veu les claus i les bosses de mà saltaven al riu quan l'usuari passava pel pont, sense cap nena d'estrebada, ni cap explicació, ni cap comiat, només saltaven i punt.
Insòlit, veritat? Però l’extraordinari del cas, va ser que tant jo com el Sr. López havíem sigut els escollits, podíem sentir les seves veus i podíem comunicar-nos. Així va ser com ens vam veure obligats a obrir l'oficina d'investigadors de coses insòlites, pel bé de la humanitat.
Bé, si volen saber més sobre la investigació, hauran de ser més pacients, la causa encara es troba sota secret de sumari.