Disfressa d'indiferència

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Aquella tarda d'agost, com tantes altres aquell estiu, l'Eva havia travessat el poble per anar a casa de la Núria. Era un casalot enorme i senyorial, a les afores, que els Rigomat utilitzaven com a residència d'estiu. Al jardí encara hi havia les garnaldes que l'havien ornat quan la Núria havia fet els quinze i havien celebrat l'aniversari. Només hi van convidar l'Eva, que la senyora de Rigomat tractava com si fos la germana bessona de la seva filla. Va assistir-hi el pare de la Núria, un home adust entregat a la feina que només visitava la família els caps de setmana; i el Robert, el primogènit, que en acabar els estudis al juny s'havia incorporat al negoci familiar. Era estrany, el Robert, sempre s'havia mostrat distant i reservat, quasi esquerp, amb l'Eva; al contrari del Joan, el petit de la família, que sempre es delia per acompanyar les dues noies.
No li va estranyar trobar la porta de la casa entreoberta, costum que en aquell temps era força habitual als pobles i, fent ús de la confiança que sempre li havien atorgat, va travessar-la. Es percebia un silenci pesat allà dins, una calma tenebrosa que l'atemoria i la feia cridar el nom de la seva amiga mentre pujava les escales que conduïen a la planta superior, fins arribar a la seva habitació. Al girar el pom i entrar-hi, es va adonar que hauria d'emmotllar la vista a la llum esmorteïda que banyava l'estança. La sorpresa la va fer emmudir quan va reconèixer la fesomia del Robert en la figura que li havia resultat imprecisa fins aquell moment. La intuïció no la va avisar de cap perill i no va fer cap intenció de retrocedir quan va veure que se li atansava amb passes vacil·lants. De sobte, i sense donar-li temps a reaccionar, se li va llençar a sobre, empenyent-la amb fúria contra la paret. Mentre resistia l'escomesa, tot es va precipitar: el rostre encès i deformat que l'assaltava, el tuf d'alcohol que emanava de la boca enfurismada que buscava la seva, les paraules obscenes que li agredien la innocència, la lletania d'una frase que anava intercalant: "t'esperava, sabia que vindries", els dits, que semblaven urpes, esquinçant pell i roba en un mateix acte... i el gust de la pròpia sang que li rajava del llavi estripat. El pànic l'ajudava a no deixar-se vèncer malgrat la visió rogenca i el brunziment, cada cop més agut, que li anunciava la pèrdua de coneixement. La corpulència del Robert era molt superior, però la ràbia i la desesperació eren intenses i se li van aliar per convertir-la en una fera que lluitava per sobreviure. Quan les forces li van començar a minvar i pensava que rés aconseguiria aturar-lo, l'instint va injectar-li la dosi d'energia que necessitava: sense cap premeditació, la cama dreta va vinclar-se amb totes les forces per impulsar el genoll, que va colpejar amb fúria i de ple en els testicles del Robert. A l'instant, va veure com el cos de l'agressor, arronsat pel dolor, es desplomava al terra i, sense mirar enrere, va baixar corrents les escales, amb el pantaló a mig descordar i prement contra el pit la samarreta de tirants, esgarrinxats des de la primera embranzida. En sortir de la casa, la brisa suau que sentia en el rostre no va ser capaç de mitigar l'ansietat que la feia estremir. Encara notava -a dia d'avui segueix recordant-t'ho- el so i la sensació del cop de genoll, com si hagués pogut travessar-li la carn fins arribar a l'os.
No va trobar ningú pel camí que duia fins el mar. Quan va deixar de córrer, amb la respiració encara agitada, feia el gest d'allisar-se la roba amb la mà, com si li fos possible esborrar aquells rebrecs que delataven els instats terribles que acabava de viure. I va ser allà, davant les ones d'aquella platja solitària, que va deixar-se caure de genolls sobre l'arena i va desfermar-se-li un plor desesperat, amb espasmes que burxaven dins el pit fins a convertir-se en fiblades intenses de dolor. La barreja de sentiments era tan confusa que la feia estremir mentre cercava, inútilment, la sortida d'aquell laberint d'incertesa i de por. Sentia ràbia, dolor, impotència, fàstic, odi, vergonya. I fins i tot culpa. Què els diria als seus pares? Com explicar que el germà de la seva millor amiga l'havia agredit d'una forma tan salvatge? I els seus amics, els de la colla, ¿com s'ho prendrien? I si no la creia ningú? I si arribaven a pensar que ella l'havia provocat?... Finalment, va decidir el que faria: no ho explicaria. Mai. A ningú.
El temps que va passar davant el mar i la visió cada cop més abstreta d'aquelles onades que anaven i tornaven, van anar asserenant-la . Quan ja començava a fosquejar, es va dirigir cap a casa amb la intenció d'explicar una història prou creïble: havia anat a muntar a cavall i, passant pel camí feréstec que baixava cap al poble, el cavall s'havia desbocat i l'havia llençat al terra. Va dir que les pedres i les branques li havien esgarrapat braços i cara i, amb una mica més de teatre, va justificar les nafres i els blaus. El del pòmul dret ja apuntava el recorregut que faria per sota l'ull i que acabaria convertint-se en una ombra fosca, quasi negra, que l'acompanyaria forces dies, com si volgués recordar-li aquell malson cada cop que es veia reflectida al mirall. Com si calgués...!
La família i els amics van quedar convençuts amb els arguments que s'havia inventat. Superada l'angoixa que li produïa la seva credibilitat, l'Eva hauria pogut creure's que el pitjor havia passat si no fos perquè al cap d'uns dies, quan les cicatrius externes començaven a guarir-se, els records emmetzinats es van intensificar, convertint-se en amos de la seva ment. Cada cop més sovint, se sentia amarada per una suor freda a la que seguien les nàusees. I els vòmits, que es produïen després de cada àpat i la deixaven debilitada i exhausta. Només la nit li atorgava la soledat que tant desitjava, així com la llibertat de desfogar-se i deixar anar les llàgrimes que havia contingut durant el dia. Al cap d'uns tres mesos, les crisis es van anar espaiant però no acabaven d'esvair-se. Es manifestaven de forma aleatòria i sobtada i això la mantenia en un estat d'opressió latent, fins a pensar que mai no es podria desempallegar d'aquell suplici. Un dia, però, desprès d'un dels episodis més intensos que havia sofert, va tenir l'estranya però absoluta certesa que mai no tornarien a repetir-se. I així, de sobte, van desaparèixer. Com va desaparèixer el Robert quan la indiferència va arraconar el dolor i la fúria continguda. No hi feia rés que anés a trobar-la dia rere dia per explicar-li que l'alcohol i l'heroïna l'havien convertit en una bèstia. Tant era que, amb expressió compungida, implorés perdó cents de vegades. L'Eva mai no responia. Ni tan sols se'l mirava. Amb actitud impassible, desviava l'esguard i el fixava en algun punt tan llunyà com imprecís. A poc a poc, el Robert s'anava convertint en un ser eteri, quasi invisible, al que ni tan sols havia arribat a odiar. Mentrestant, la ment sedassava els records amb el convenciment que el temps acabaria esborrant els que l'havien inquietat els últims mesos.


Després de molts anys, les dues famílies segueixen reunint-se a les acaballes de cada estiu. En el decurs del temps, s'hi van anar incorporant les parelles dels fills i, més tard, els menuts que entre tots han vist créixer. L'Eva guarda en un àlbum les fotografies de cada dinar, per tenir constància de l'evolució d'aquesta amistat tan arrelada. No deixa de sorprendre-la, però, el fet que sempre que se les mira hi trobi en totes un espai buit, com si algú hagués retallat una silueta.



Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • recordo llegirte,[Ofensiu]
    Thyst | 21-12-2008 | Valoració: 10

    un bon record, quina garrotada m'acabes de fúmer... felicitats, es un molt bon relat...
    prò quin mal...

    una abraçada de la universitaria que ha trobat un poc de temps (per fi!)

  • La bèstia sense control[Ofensiu]
    Avet_blau | 23-11-2008 | Valoració: 10

    Bon relat, real i autèntic, en qualsevol
    poble o ciutat, avui mateix.
    La violència de la bèstia:
    Hormonada i mai domada, que surt lliure i sense control
    quan es deslliga per l' alcohol o drogues...

    La sublimació en el temps de les conseqüències i seqüeles,
    en una societat imprevisible i sovint injusta.

    Avet

  • Aquest relat fa mal.[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 08-11-2008 | Valoració: 10

    A mi m'ha fet mal. És com veure una pel.lícula de guerra o veure un reportatge sobre el setge de Sebrenica... A mi m'ha semblat molt real, per això m'ha deixat fet pols. Si hagués descobert l'artifici que, generalment, té la literatura... Però has sabut transmetre aquell dolor sord, invisible, que té la realitat que ens envolta. El final m'ha sorprès. Després de tanta cruesa és com si algú hagués encès un llumí, tot i que l'he acabat amb un nus a la gola.

  • Aquest relat fa mal.[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 08-11-2008 | Valoració: 10

    A mi m'ha fet mal. És com veure una pel.lícula de guerra o veure un reportatge sobre el setge de Sebrenica... A mi m'ha semblat molt real, per això m'ha deixat fet pols. Si hagués descobert l'artifici que, generalment, té la literatura... Però has sabut transmetre aquell dolor sord, invisible, que té la realitat que ens envolta. El final m'ha sorprès. Després de tanta cruesa és com si algú hagués encès un llumí, tot i que l'he acabat amb un nus a la gola.

  • M'ha agradat el teu relat[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 05-11-2008 | Valoració: 10

    Escrius molt bé i observo que tens molts comentaris dels lectors. És una prova de que el que escrius agrada pel teu talent i imaginació. Res en aquest món succeeix per casualitat, des del meu punt de vista, i si els lectors tenim ganes de comentar els teus escrits és perquè "tu vales mucho". Et seguiré llegint i enviant-te molt petons

  • Interior de la víctima[Ofensiu]
    franz appa | 28-10-2008

    La veu interior que s'esmuny per sota l'aparent neutralitat de la narració en tercera persona fa un recorregut pels temors, culpes i repressions de les víctimes davant l'agressió injustificable, la violència que, quan recau sense que els referents intel·lectuals i anímics dels qui la pateixen puguin assumir-la i reconduir-la. Dic aparent neutralitat, perquè -i així ho confirma la teva introducció- el relat desprèn una clara sensació de veritat, d'experiència viscuda o coneguda de prop. Neutralitat, a més, descartada no solament quant s'endinsa en els pensament de la protagonista, sinó pel fet que clarament adopta una postura moral al seu favor i en contra del seu agressor, al qual se l'exclou amb la implacable i impecable actitud que (més que d'indiferència) suposa la ignorància, l'absoluta marginació que ve a dir. "no et reconec ni el dret a formar part de la meva experiència, de la meva coneixença".
    Independentment que el lector se senti inevitablement -perquè no li pot interessar evitar-ho- identificat amb la víctima, crec que el resultat del relat és convincent i parla amb profunditat i encert de l'esquinçament interior que un acte brutal provoca.
    Una abraçada,
    franz

  • No hi cap la indiferència al teu relat.[Ofensiu]
    Alberich | 22-10-2008 | Valoració: 10

    Gessamí, quin bon relat!. Aquella noia agredida, sotmesa i revoltada alhora, és viva i tangible per la manera com descrius els seus sentiments, la seva angoixa i la seva decepció.
    Un relat magistral, ple de vitalitat i sensibilitat, dintre de les "disfresses", que crec tindran continuïtat.
    El títol (indiferència), s'escau a l'actitud de l'Eva: madura i conscient davant del infortuni.
    Descrius molt bé imatges, persones i paisatges, i el final: molt bo, amb la metàfora de la Eva i les fotografies on hi troba "com si algú hagués retallat una silueta".
    T'acabo de descobrir i penso seguir-te llegint.
    Gràcies pel teu comentari a la meva Maica.
    Avant!.
    Ramon


  • empatia[Ofensiu]
    manel | 21-10-2008

    Veig que has canviat la foto i la biografia, potser no és recent, però t'he de reconèixer que feia temps que no et venia a veure.
    Dius que esperes haver millorat la teva escriptura. Jo crec que sí, com gairebé a tots els que som a RC amb certa assiduïtat. Llegir, comentar i les ganes d'aprendre que tenim han de repercutir per força en una millora dels nostres textos, jo sóc el primer que reconec el molt que he aprés dins aquest web.
    I tot això t'ho dic després de llegir-te una història francament esfereïdora, construïda amb una prosa ben treballada. Tractes un tema delicat de manera contundent, amb gran realisme, fins i tot amb un punt de fredor potser fruit de la reacció d'indiferència de la protagonista, aconsegueixes que el lector també acabi "ignorant" el Robert, i això té mèrit.

    Uns petons,
    manel

  • Et felicito gessamí,[Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 19-10-2008 | Valoració: 10

    es un relat que descriu i explica amb destresa i mestria literària uns fets que haurien pogut ser veritables doncs tenen perfecta cabuda en episodis de la vida real.
    Una redacció acuradíssima que ben segur porta algunes relectures per depurar els errors, ajustar el matisos, cercar el mot més escaient...
    Un treball que conte el material suficient per escriure una novel·la. Escenes expressades amb tan alt voltatge et posen la pell de gallina.
    Et felicito Gessamí i t'agraeixo la bona estona amb la que llegint-te m'has obsequiat.
    Gracies per tots els teus comentaris, i com sempre espero que recullis una virtual baraçada.

    J. Lluís Cusidó i Ciuraneta

  • Un relat ...[Ofensiu]
    Naiade | 18-10-2008 | Valoració: 10

    ...magnífic, escrit amb gran destresa i domini de la llengua. Crec que en podria sortir una excel·lent novel·la molt d'actualitat. Esta tan ben descrita que pots posar-te a la pell de la pobre noia i reviure aquest tràngol que per desgracia massa sovint en sentim a parlar. Com t'ho fas per plasmar cada instant amb tanta intensitat?
    Encara que el tema és per desgracia ben trist, l'has brodat.
    Vas preguntar-me al teu últim comentari si la pintura de la meva biografia era meva, dons si que ho és; m'agradaria anar canvien les meves pintures, però encara no domino gaire bé tot això dels enllaços.

    Una abraçada ben forta i espero tornar-te a llegir ben aviat

  • He gaudit llegint-he![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 15-10-2008 | Valoració: 9

    Saps que des de que he fet l'escrit que m'has comentat m'he adonat que ja tinc uns quants anys? Tots els meus comentaristes m'han fet referencia a aquestes reunions familiars i pensa que la majoria ja no son nens! Es bonic recordar i més si el record et bé després de parlar amb el propietari del magnetofon i te'n adones que es viu i que te el cap tant espabilat que de les seves històries en podries fer una enciclopedia. Una abraçada bonica!

  • Un relat que fa posar la pell de gallina...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 12-10-2008 | Valoració: 10

    i els pèls de punta. Un relat que, per més que exposi una època llunyana, és actual des de la primera a l'última línia. Molt ben redactat, això no caldria ni dir-ho (en algun cas, i com a única observació, has reiterat paraules en poc espai [per exemple, a la primera línia has escrit dues vegades "aquell/a"]), descriu una trama de por motivada per un exemple de violència masclista o de gènere. El 25 de novembre se celebra el dia contra la violència de genere. No estaria de menys que un relat com Disfressa d'indiferència formés part dels destacats d'aquell dia.

    Gràcies per tots els teus comentaris i per històries i poemes que transmeten, com a mínim, alguna reflexió.

    Una forta abraçada,

    V.

  • El temps que no oblida[Ofensiu]
    Avet_blau | 09-10-2008 | Valoració: 10

    Història familiar, amb taca fosca per el record, que no s'esborra.
    I com les onades de la platja que van i venen, porten els moments atrapats del mal son.
    I el temps amoroseix, però no oblida...

    Avet

  • Un 10 a la lectura 100[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 09-10-2008 | Valoració: 10

    Hola veïna!
    Començo a l'inrevés avui perquè estic molt contenta de veure, a través del comentari que m'has fet sobre el nostre barri de Sants, que tinc ben a prop de casa una relataire de gran volada.
    Sí, és així: escrius ratllant la perfecció. Tant pel que fa als temes que tractes com per la forma de tractar-los. Ets propera, planera i, a la vegada, poètica. Descrius molt bé els ambients i els teus personatges tenen una força increïble.
    Aconsegueixes que el lector es fiqui dins de la teva història des de la primera paraula que escrius.
    El teu relat és força dur. M'ha agradat la decisió que pren la protagonista. Al cap i a la fi, quan vols fer mal de debò a una persona no hi ha un recurs millor que el de servir-te de la indiferència.
    El felicito per haver tornat a mostrar la teva ploma per Relats i reitero, tal com et dic en el fòrum, les ganes de conèixer-te ja que es pot dir que som veïnes.
    Encantada, doncs, per tot plegat. Estarem en contacte, si et sembla bé.
    Una abraçada i molt bona nit, Gessamí_blau.
    Mercè.

  • Mantell protector[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-10-2008 | Valoració: 10

    Efectivament, crec que el títol li escau: la indiferència és la disfressa que utilitza el dolor per a poder recobrir-se amb un mantell protector i tornar a la quotidianitat, a la vida familiar i social, a la "normalitat" que ha sotraguejat "una bèstia", comvertint-la en un suplici.

    L'actitud impassible substitueix, doncs, a la ràbia, la impotència, la vergonya, la incomprensió, el dolor, la fúria, el fàstic, l'odi, l'angoixa, els vòmits, les crisis, ... Tot un procès de sofriment com a fruit de la necessitat d'un altre de demostrar-se quelcom.

    Però el sentiment més estremidor de tots és, al menys per a mi, el de la culpa, quan la víctima se sent causa, quan qui rep els cops pensa que algú pot arribar a imaginar que els ha provocat, que s'ha buscat el mal que li cau i la marca, físicament i psicològica.
    Has recollit molt bé aquest fenòmen terrible, sense excesos però deixant-ho ben palés.

    Encantada, molt i molt, de tornar-te a llegir, t'envio una abraçada càlida i daurada,
    Unaquimera

  • Ni l'alcohol[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 06-10-2008 | Valoració: 10

    ni les drogues disculpen la violència masclista.
    M'agrada moltíssim com escrius i m'en alegro de que estiguis entre els més valorats. T'ho mereixes.
    Un petó.
    Nonna_Carme

  • sense indiferència...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 05-10-2008 | Valoració: 10

    ...m'has deixat.

    El títol expressa i resumeix a la perfecció tot el relat. Que m'he llegit gairebé d'una tirada.
    Un relat escrit amb coneixement literari i que et porta fins el final amb suavitat, lliscant dins del drama descrit.
    Desconec, però, la paraula "garnaldes", potser volies dir "garlandes", i ja dins d'aquest paràgraf, el petit flaix bac inserit dins de la memòria de la protagonista hauria, potser, de desmarcar-se més clarament. Amb una segona lectura el llegeixes millor, i pots veure'l, però crec que la gràcia d'un flaix bac és que el vegis sense relectures, el primer cop l'he llegit com part continuada del relat i m'he perdut una mica, però he reprès bé la història, fins el final, sense més entrebancs. La part central, el nus, és un torrent de paraules i imatges que es poden llegir sense respiració, i no notes que et falta l'aire fins que arribes a la platja, molt bé. Descrius la resta del relat amb força i convenciment fins el final del nus, que ens porta al desenllaç; màgic?
    El final també l'he hagut de rellegir un parell de cops, penso, perquè és sobtat i no esperat. Sé que la ment pot ignorar coses que passen al seu voltant i que com no li aporten informació vàlida, les ignora, podria ser això una cosa similar?

    Et felicito, i a mi també m'agraden els punts suspensius...

    Una abraçada.

    Ferran

  • He quedat atrapat en les teves descripcions. [Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 04-10-2008 | Valoració: 10

    He sentit ràbia!
    He tingut la necessitat de rellegir aquesta narració dues vegades més, i, deixa'm dir-ho -perquè té el seu mèrit-, que aquest tipus de relats m'incomoden. A la meva tendra edat de 66 anys encara vaig amb el lliri a la mà.
    He notat, captat, intuït o el que sigui, davant d'aquest relat, una immensa tristesa davant d'aquests silencis dolorosos de tants anys.
    Però, novament he captat també que m'agrada com escrius!
    Felicitats!
    -Joan-

Valoració mitja: 9.94

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

906 Comentaris

105992 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.