Condemnats veïns! (Culpa)

Ah redéu, m'has tornat a enganyar! Jo que em pensava que estaves repetint "La finestra indiscreta" d'alfred Hitchkok, amb en James Stewart observant els seus veïns, espiant-los. Doncs no! És la fantàstica descripció d'una presó i dels seus inquilins. Fas màgia amb la literatura. Bareta blanca sobre el barret i... aleho`p!, un conill! això és bestial i no gens fàcil de fer. Després de tornar de vacances i llegir-te ha tornat a ser un gran plaer. M'encanta! Una abraçada ben lliure.
Aleix

a pensar en la sorpresa del final així que començo allegir-te. Això fa que de vegades ja el tinc previst, però no pas sempre, M'encanta aquesta incògnita que afegeix interès.

que parla de la condició humana amb una gran profunditat, et felicito
i et torno a abraçar des de la distància
joan

Dons hi he tornat a caure, m'has enganyat de nou. Pensava que es tractava de veïns d'escala, de vegades no hi ha tanta diferencia. Encara que acostuma a haver-hi més varietat, joves de varis tipus, nens, mares i avies atrafegades... i aquí només eren homes, clar tenia que haver-ho intuït, i això que un ocellet m'ho va dir. La veritat es que per variar esta molt ben portat i fins que no ets al final no t'ho trobes.
Avui una abraçada d'aquelles que abriguen tant i ni la neu ni el fred no poden arribar-te

De bon antuvi m'he situat en l'escena, serà perquè sempre m'han agradat les històries dels presoners i m'enganxo de seguida a les pel·lícules d'aquest tema.
En aquest relat fas una descripció distant, però detallada.
El teu protagonista, tot observant des de la seva atalaia, és mostra com aquell a qui no afecta res, a qui lo extrem ja li és quotidià, una mera distracció, què, essent ja monòtona, és recrea en algun petit canvi en els esdeveniments dels veïns d'un edifici, que és el seu petit món.
Tot llegint-lo, els he vist i he copsat el seu estat d'ànim.
En les pinzellades que has donat de cada personatge, com aquell que no vol, has dibuixat en poques paraules angoixes , tristors , frustracions...
Per a fer relats amb descripcions on és reflecteixen els sentiments cal ser molt bona observadora !
Una abraçada lliure com el mar ,
Núria,

M'ho temia que m'enredaries. M'ho temia i ho has aconseguit. D'entrada pensava en una presó, però "l'artitsta del 303, dona traïda pel propi cos"… m'ha traït a mi. Relat curt que l'he hagut de rellegir un parell de vegades.
- Joan -

amb el teu final enginyós i sorprenent el dia que el vaig llegir. Tenia, fins i tot, la impressió de que te l'havia comentat i veig que no és així.
Ara, després de rellegir-lo l'he gaudit de forma diferent, com aquell que ja sap el contingut del regal que li ofereixen. Tot i recordant clarament el desenllaç, però, l'he assaborit de bell nou.
Intrigant, original, ben calculat ens portes cap aquest gir final que tan m'agrada descobrir en els teus relats.
De sorpresa en sorpresa t'envio una sorprenent abraçada sense intenció d'espantar-te.
Mercè

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Molt curiós el Relat. M'agradat. I sobretot el final sorprenent. M'imaginava un bloc de vivendes gran. Gràcies i he gaudit llegint-lo.

Em pensava que d'aquest grup tan distingit de relataires només era jo a la garjola! I ara resulta que els tinc de veïns! És clar que, com que tu escrius tan acuradament i de manera tan fina, no se't queixarà ningú del teu relat, no ets gens sospitosa de frivolitat. Ets la pera, Unaquimera, i què bé que escrius punyetera!
Ai si la meva mare tingués una filla com tu...!
Petonets

...vaig presenciar una escena similar. Veïns que ens abocàvem al forat de l'escala per veure l'espectacle sempre morbós i sempre una mica avergonyidor de la'entrada de la justícia.
Els petits universos sempre tenen en comú l'aïllament més notori en què vivim, ja que quan arriba el frec intens i inesperat que ens fa compartir una espurna de la intimitat dels veïns, ens adonem del poc que els coneixem.
Tenir un veí és com comprar un meló sense tatxar-lo. I si ens obliguen a sobre,... ah, aleshores fins i tot podrem entendre que el protagonista vulgui matar un dels seus "co-inquilins".
Una abraçada,
franz

Doncs sí... no es pot dir res més (ja t'ho han dit abans). Mai no m'havia aturat a veure els teus relats, fins ara m'entretenia buscant gent que no tingués cap comentari, però mira, avui m'hi he posat (amb tu), que sempre has estat de les més valorades, i de debò penso que amb raó.

Enhorabona pel relat!

...no m'he pogut estar de llegir també els comentaris, i ara que vols que et digui jo que no t'hagin dit els companys?

Doncs, moltes felicitats per aquest relat i per la resta, l'has portat de forma magistral! Per mi, el títol no podia ser més encertat!

Una abraçada!

Aquest del llibre és molt bo. Té sorpresa final.
Jugues amb el nom del relat.
Gràcies per la lliçó de bona prosa.
m

el llibre sense trobarte i ara portava estona navegant sense saber com entrar, he tingut que anar a demanr instruccions i resulta que ja tenim correu i de tot.
Quina pagina, tu!
Quin relat!
Quina imaginació que tens!
Ip, ip, hurra!
Ja parlarem mes, L'especial (la chica para todo)

Un relat d'excelent!
I perque no posem matricules, que si no...

Perdona el retras, ja saps que sempre m'entero tard!Pero sempre me n'entero, eh, eh?

L'enhorabona pel relat, pel llibre... pels llibres!

1 ptó

Jo no faré rodolins, ja saps que no és lo meu, però també et vull dir que m'ha sorprés i m'ha agradat i m'ho he passat molt bé llegint els microrelats, uns més que d'altres.
El teu és sorprenent, em sembla que ja t'ho han dit.
Un petó d'enhorabona, P5

Ho has fet molt bé!
Ja m'he llegit el llibret i m'ha agradat molt... i aquest dels que més!
Ara a seguir escrivint, nosaltres t'anirem llegint,
P4

Avui que he tingut una mica de temps per a zapejar per aquí dins i vaig i em trobo amb això.
Per molts anys... i un dia!

A mida que el llegia em feia venir a la memòria la meva comunitat de veíns. Jo en vaig ser el primer president i l'únic veí durant un parell de mesos. Després va crèixer i és com totes. tal com descrius en el teu relat.
La sorpresa final m'ha colpit i m'encanta el teu estil de dir les coses.
Gràcies pel teu comentari.

No l'he llegit aquí aquest relat. He agafat el nostre preciós llibre compartit i me n'he anat a recolzar-me a l'olivera, sota el sol. En la meva dèria matinal, primer em pensava que m'estaves parlant d'un cementiri, on la gent dels nínxols treien el cap... fixa't quines cabòries... potser en venia un de nou, un altre veí.. però després he tancat el ulls i he pensat...i quina culpa en tenen d'haver-se mort, pobrets...?
Una comunitat especial aquesta que descrius, ruïnosa i trista, condemnada a la misèria per acumulament de culpes que deu se molt més dura i angoixant del que ens imaginem...
Molt ben escrit, es mereix el lloc que té.
Ara, el que m'ha agradat més és l'abraçada final... mmmm...
M

El títol és genial i tot i això no m'he adonat de la situació del protagonista fins que no duia llegit un bon tros del relat. M'encanten els microrelats amb sorpresa final, i aquest a sobre, està molt bén escrit.

Una abraçada.
Fredegard.

M´agrada aquest relat, com tots els teus que he llegit, tant se val l´història o anècdota que expliquis, el més important es com ho expliques, les paraules que fas servir i les imatges que crees. Per això quan en el teu últim comentari a un escrit meu dius que hi ha paraules que podrien ser teves, és l´elogi més gran que em podies haver fet. He ¨vist ¨cada tipus que descrius. Es veritat com és viu d´impersonal a les grans ciutats, quina manca de comunicació!

Un afectuòs petò Anaoj

Segon relat que compleix les condicions: dono el pas de Romeu a Romeo, un sol nom i no qualsevol, nom de mite, d'amant, de conqueridor amb resultats fatals i mortals.
M'apropo al tercer...

Ahir quan et vaig llegir no sabia que t'havien selccionat pel llibre de microrelats, ara ja et puc dir felicitats!
Aquest m'agrada pel final pro sobretot per com descrius en 300 paraules personatges, ambient i sentiments: de culpa de diferents classes, segons la conciencia i les circunstancies de cadacual.

Un altre cop, la meva enhorabona!
Pell

En aquest relat demostres molta imaginacio!
Vinc de llegir la rabia que es molt real i demostra la teva capacitat d'observacio, pero ara suposo que aquest mon tancat no el coneixes igual, pero també el saps fer de veritat perque parles de petits detalls de cada persona fins que les veig!
Una altra llepadeta per a tu,
X

bon relat! Suposo que no has estat mai en una comunitat d'aquestes, però m'imagino que deu ser una cosa així: cada petit detall de cada dia, per conegut que sigui, esdevé una possible història que ens ajuda a passar el temps.

El més horrible d'aquestes situacions deu ser justament això: la impossibilitat de controlar la teva vida. Tota l'existència esdevé un turment perquè no hi ha res que sigui teu, no pots triar. L'àmbit de llibertat és només l'interior, i tampoc per aquí no es pot avançar gaire, perquè la consciència ens diu que si som allà és per culpa nostra.

Imagina't el que deu ser això mateix sense culpa! És a dir, el que deu ser patir allò per una decisió judicial equivocada! Perquè ens han trobat "en el lloc més inadequat i en el moment més inoportú" i no hi havia ningú més...

I quin veïnatge!
Ens endinses capciosament, amb el títol, auna aventura que no sabem exactament com acabarà, encara que, coneixent l'autora, cal pensar que no "esoro todo lo que reluce". Introdueixes certes 'pistes', utilitzant uns adjectius una mica estranys.I al final reveles el misteri. Tota una capciosa enganyifa al/a la lector/a. Que entra al drap, com un brau al roig del capot.
Enhorabona!
Salut i rebolica!
PS.- Anit vaig estar sopant al port,als peus del penyal aquell que tu coneixes.

...més preocupat per la meva presó mental però realment la gent que està allà sofreix cent vegades més ( almenys m'ho imagino ). Si la vida ja pot ser una presó, com es pot estar vivint allà...
Jo he estat tancat al psiquiàtric de Sant Boi, ara fa uns sis anys, i realment m'ho vaig passar malament, no només degut a la malaltia sino a més pel tractament que rebia i les males condicions. M'hi vaig estar un any. Quan penso en les persones que s'han de tirar allà tota la vida em sembla una situació molt cruel.
Si em poso a somniar penso que no hi hauria d'haver presons. Aquest món és molt injust, però ens queda guardar esperances i construïr-nos una vida en la qual poder gaudir com cal, vida de veritat, perque hi ha situacions molt complexes que vénen a fer la punyeta.
Gràcies per animar-me amb el tema de l'inspiració, el que tinc ganes és de treu-re'm la mandra de sobre i escriure sobre temes més complexes.

Una abraçada molt forta i felicitats per saber denunciar en un escrit un tema com és el del teu relat.


Sergi

descrius amb poques paraules un veïnat curiós, un es pensa que la comunitat de veïns és realment estranya i de debó que ho és. Fins al detall "presó" no m'havia passat pel cap que no fossin vivendes.

que entro a llegir un relat teu, al marge d'altres consideracions, el primer que em passa pel cap és: quina imaginació més original! Aquesta segurament és la base a la que s'afegeix un acurat vocabulari i una profunda i especial manera de relatar. I al final sempre em dic: per treure's el barret!
En aquest també
Una abraçada molt gran, Unaquimera

Ves quina sorpresa! No es pot imaginar ... i despres... son veins per sempre!
Pero es el Pasillo de la Mort?
Esta escrit molt guapu amb intriga i tal!

has aconseguit enganxar-me fins al final
Ja sabia jo que hi hauria una sorpresa, però imprevisible, com sempre.
M'agrada com escrius. Penso que ets una gran observadora del que t'envolta, tens molta imaginació i un gran vocabulari, que ben barrejat crea un coctel explossiu...
De fet aquests condemnats veïns no són gaire diferents del que tenia jo no fa gaire temps: una scala de 45 vivendes, a un barri no gaire recomanable, amb personantges de ciència-ficció. Per sort jo no complia cadena perpètua i va arribar la llibertat.
Ara només som deu i per sort gaudeixen de bona educació i bons hàbits (si més no acústics). I amb un regal afegit, com tu, tinc el mar molt a propoet.
Gràcies per deixar-me compartir aquesta estoneta Unaquimera.
I gràcies per tots els teus comentaris, sempre encantadors.
Una baraçada.

Molt sutil... dius pero no parles, insinues pero cal endivinar, dones pistes pero guardes la solució hasta el final! M'agrada com ho fas! No se si jo podria, tu l'has encertat.
Llastima de les paraules limitades, segur que podries haver fet sortir molts mes veins condemnats!
Ens veiem més endavant!

en realitat? Ah, una presó! no hi havia pas pensat...

Ens presentes un veïnatge a primer cop d'ull estrany, que vas descrivint de forma poc concreta, almenys a la primera lectura, utilitzant frases hàbils que demostren el teu domini de la llengua
"àvids de novetats per excés de monotonia vital, acudim d'esma. Què passa avui?"
"quatre fragments d'història personal esventrada per un llampec de violència, sovint sense "perquè". "

Així, tot el text és una presentació d'una escena que desconeixem, una presentació destinada a encuriosir-nos i a enaltir el nostre interès per desvetllar la realitat. Un cop fet això, en una darrera frase que ho enllaça tot ens reveles l'autèntica naturalesa de tot plegat. M'agrada!

Veig que t'agrada força fer servir aquest recurs; descripció misteriosa, intriga i desenllaç que la destapa, ja sigui amb presons, bolets, gossos o castells de sorra. Quan et llegeixo, puc quedar-me amb ganes de descobrir alguna altra vessant de la teva escriptura, però tot i això, a aquest recurs que dic li treus un indubtable suc, exprimint-lo en totes les seves possibilitats fins a deixar-lo sec.

Bon relat! I sort amb els microrrelats, bé que no crec que et calgui, has presentat tot un reguitzell de ferms candidats!

Una forta i duradera abraçada!

Dan

Però algun veí seria més normal? "digo yo"

A tu no te'n van fer presidenta perquè no has volgut allargar el teu relat.

No sé si ja t'ho havia comentat, però... diuen que la base de l'art és crear sorpreses eficients. Les teves no ho poden ser més!
Al principi m'estranyaven els números... desprès, just quan t'acomiades, ens dónes la sol·lució. El títol, la sorpresa... immillorables!
I el relat, d'una ambició immensa, patent en la profunditat de les descripcions tant psicològiques com de l'entorn, també és un èxit rotund que meravella perquè es sobreposa a aquestes trescentes trenta parauletes. És com si amb tan sols quatre notes és fes una bella melodia.
En fi... l'altre dia em preguntaves quins dels relats presentats m'agradaven més. Sense cap tipus de dubte, aquest està al costat dels dos que et vaig dir. És molt i molt bo, un comlementari de l'altra "culpa".
Sobre el tema, la culpa, al que sí t'hi aboques completament, la part final és una reflexió fina fina, profunda, que calma (sé que això pot sonar estrany). A mi, la qualitat a cops em produeix això: una calma, com si em treguessin l'esma.
En fi, què dir? Un relat meravellós, genial. El veurem al llibre...

Una forta abraçada!

Arbequina.

P.S. El teu darrer comentari al meu relat m'ha fet molta il·lusió. Si m'ho permets, me'l guardo com un tresor. De debò, crec que no té preu: per les reflexions que m'hi deixes i pels afalagaments, que no per immerescuts deixen d'animar. Moltes gràcies.

Quina sorpresa la meva, aiguasalada! I quina alegria, tornar a saber de tu! Vas i vens com les onades... i com elles, de tant en tant, em mulles els peus!
Gràcies per la teva visita, sempre és un plaer rebre-la.

Una abraçada i fins que tu vulguis,
Unaquimera

Renoi quins veïns que tens!

Jo ho diuen: cada casa es un món...
I cada comunitat de veïns un univers!!
Llegir aquest darrer relat t'enganxa molt,
com sempre passa amb tota la resta dels teus relats.
Vas de descobriment en descobriment,
per la descripció de cadascun dels personatges
i arribes al final amb una nova sorpresa:
aquesta si que és una comunitat molt especial!!

Molt bon relat. Fins la propera.
aiguasalada