Castanyada 2024

Quina història més bonica. Mantindrem viva la Castanyada! I mira que a mi m'agraden les històries de por i la festa de Halloween em sembla divertida. Però a Catalunya, la Castanyada! (no m'havia adonat de l'al·literació!) Qui vol llaminadures tenint castanyes, panellets, moniatos i codony? És absurd! Els meus fills sempre van amb el davantal, el mocador al cap i la cistella, i ben contents! Si volen disfressar-se d'una altra cosa, per això ha estat sempre el Carnestoltes.

M'ha agradat molt el teu comentari al meu relat "Llavors". Definitivament, era el més semblant a una planta carnívora, encertadíssima la referència al canibalisme emocional.

Ens llegim!

Malauradament, les noves generacions, són d'innovar, en tot, en aparells i en costums. Sembla que mirar enrere els hi faci mal a les cervicals. I, els pares, què poden fer? Sí que a les escoles fan la castanyera, però també es disfressen, s'abonen a tot. Llavors, quan els fills arriben a casa i diuen que han quedat amb els amics per fer una ronda pel barri, no crec que hi hagi progenitor que els faci estar a casa. Els temps canvien, per pitjor, sense cap dubte.
(per consolar-me hauré d'anar al Poble Nou a veure els guanyadors del concurs...)

Una rondalla moderna, magnífica i molt justa. Això del halouin ja fa més pudor que altra cosa.
M'ha agradat que la castanyera empenyi els nens a la valentia, una virtut molt apreciable, i procuri deslligar-los de les pors que l'estranya festa porta afegides: ni bruixes malvades, ni morts en vida. Valentia, força, això és el que convé, encara que sigui embolicant un tendre record de les persones difuntes.

Segueixes deixant-nos bocadadats, als teus assidus. Et teníem pel mestre consumat de la sàtira i ens demostres que no ets un autor unidimensional sinó que també ets capaç de veure-te-les amb la poesia. I ara ens sorprens amb una rondalla tardorenca en què et posiciones clarament a favor de les tradicions nostrades, convidant la mainada a rebel·lar-se contra influències forànies.

Comparteixo aquest posicionament, però voldria afegir alguns matisos: el declivi dels panellets i les castanyes no s'ha produït només per la competència de costums importats sinó per l'encariment desorbitat del producte. Els panellets sempre han estat cars, sobretot els de pinyons, els més emblemátics, però fa temps que es mantenen els preus elevats amb una baixada de qualitat: a la massa, cada cop menys ametlla i més moniato, i costa veure pinyons del país, perquè a la major part de pastisseries (ja no parlo dels panellets industrials) són xineso, insípids; pel que fa a les castanyes, recordo que fa anys a la meva dona se li va ocórrer preguntar-ne el preu a una de los poques castanyeres que quedaven a Barcelona, no lluny de casa, i en va sortir amb la cua entre cames, dient que eren tan cares com els marron-glacés.

Un bon conte que m'ha fet pensar molt.
En un món globalitzat i amb la convivència de moltes cultures diferents, crec que cal sumar sempre i mirar de fer compatibles tradicions i celebracions.
La societat és com és i cap fet cultural hauria de foragitar-ne un altre.
Mengem castanyes panellets i moniatos i compartim llaminadures amb la quitxalla que truca a la nostra porta.
Ara que, les disfresses cada vegada més terrorífiques potser converteixen la festa en un carnaval no així la simpàtica carabassa que quan la buidem ens ofereix una bona excusa per a una magnífica sopa.
Molts records d'anys enrere i un d'especial: feia un fred que pelava per tot sants i la paperina de castanyes ens escalfaven les mans. Això també ha canviat...
Amb total cordialitat

PS estic d'acord amb tu en relació al meu relat "un festassa". Vaig haver d'ajustar-me a les bases del repte, un màxim de 200 paraules, i a mi sempre em costa posar molt en poc.
He estat temptada a no publicar-lo, però..

...aquest conte no s'ha acabat perquè certament fa pensar. Remous fets del passat i de l'actualitat. Certament, no podem anar incorporar tradicions forànies, descontextualitzades, sense ser conscients que en fer-ho anem perdent la nostra essència. M'ha agradat molt llegir-te i m'ha fet pensar en quan jo vivia al Canadà i els nens venien a demanar llaminadures. Mai m'hagués imaginat que ara aquesta tradició se celebraria aquí, ni que sigui de manera una mica descafeinada! Enhorabona pel relat i moltes gràcies per llegir-me i comentar-me. Gràcies Lluís.

Un relat molt interessant i que té un bon estil, perquè a poc a poc desenvolupes tota l'acció de la castanyada. Vaja si m'ha impressionat. És una bona tradició, de la castanyera. M'alegre d'haver de llegir-te de nou.
Bona nit.
Cordialment.

Bon dia, llpages:

Has escrit un text valent. Endavant les tradicions enfront la festa importada de Halloween. Com les castanyes, ens dones força i coratge.
M'ha agradat aquest conte a la vora del foc, aquesta atmosfera que has recreat.

I sobretot el personatge de la castanyera que ens guia! (L'únic, vigila la puntuació en els diàlegs, no es posen espais entre els guions que obren la parla i la paraula que segueix...)

Una abraçada i a seguir escrivint.

Helena

No llegeixo mai contes, però aquest m'ha encantat no solament per com està de magníficament redactat sinó també pel fum d'informació que ens dones per mitjà de les tradicions que plasmes i que s'han conservat fins ara. Malgrat la terrorífica celebració del Halloween que ens ve de fora. Això d'abuidar una carbassa i plantar unes espelmes a dins ja ho feia ma mare de petita i que ara tindria cent anys llargs. Fillsa d'un petit poble, La Serra d'en Galceran, de la comarca de la Plana alta. També recordo que deia: a mi m'agraden les castanyes, quan les torrava, que facin Ramon-Ramon!!! Que vol dir que no siguin ni massa torrades, ni poc torrades ...( cruixents?, al dente? ). Bonica onomatopeia no recollida enlloc i que m'agradaria que no caigués en l'oblit i que la fessiy còrrer... De debò m'has impressionat per la teva destresa narrativa.

Visca la castanyada i mori Halloween... i el Borbó! Conte deliciós, Lluís, ple de sabors i tradicions. Per sort, enguany no he vist gaire disfresses hallowenianes i sí venda de castanyes, aixo sí, gallegues o extremenyes, no pas del Montseny. Un plaer sempre llegir-te. Una abraçada.

Aleix

a les tradicions és un símbol d'estima al nostre pais. Molt enginyosa aquesta castanyera. Ha trobat la manera d'engrescar a la canalla per donar valor i entusiame en aquesta entranyable tradició.
Tant de bo, els efectes d'altres llocs, no enterrin el que tants anys hem creat i gaudit aquí.
Un relat que destaca una reivindicació ben actual i malauradament generalitzada en altres aspectes.
Molt encertat i creatiu.
Salutacions llpages.
Rosa.

...que les bruixes voltaven els campanars...o quelcom així, deia la cançó de Lluís Llach. Gran àlbum, Verges 50.
Jo, que ara no ho faig massa, pel tram de vida que toca, havia fet de rondallaire i una de les meves sessions eren de contes de la tardor. I el primer, dels tres, invariablement el de la castanyera. Pobra, que va a collir castanyes i en ser fosc s'erra i cull cargols amb banyes. I ha de tornar-hi. I cantar 'la camisa li va curta, la faldilla li fa campana...'.
I servidora disfressada d'aquesta figura tradicional i amable. I que crida 'Calentes i pudentes, totes són bones, no n'hi ha de dolentes'. Em sembla, però, que totes parlen gallec, hahaha, donat d'on venen. A mi m'encanten. De fet, a vegades he fet alguna coca amb farina de castanya i xapó (perquè és recepta fàcil i admet variacions).
La castanyera és una mena de fada i bruixa barrejades i benevolents.
Dissortadament, la societat (capitalista-consumista) ha introduït el Halloween (que a les seves terres, ben entès i ben dut, amb humilitat, senzillesa i blablà, seria genial) i ha vingut per quedar-se, com un virus amb totes les seves varietats. Jo només 'admeto', ja que és aquí, el 'format' agradable, el natural: carbasses, bruixes simpàtiques, gats negres adorables, fantasmets amics, etc. Ni sang ni monstres terribles, que el món ja és un niu de contínues tragèdies i massacres. El que desajuda és que des del sistema 'educatiu' també s'ha incorporat aquesta 'nova celebració'. Una coneguda mestra, mare de dos nens encara petits, va admentre que no és de Halloween, però que la societat -com ja he posat- ho ha 'volgut' (el gran %) i què vols fer-hi. Doncs ja la tinc amb els menuts amb disfressa d'esquelet i les galledetes de plàstic dels basars xinesos en forma de carbassa Jack O'lantern per omplir-los de llaminadures del truc o tracte. I ella, contenta. I què vols fer-hi, mala sang? No és diada de sang, no hauria. Sinó de contes, de castanyes, de panellets (vegans, pel que fa a mi), de ratafia, de moniatos, de pomes al forn. I del caliu aquell que cap superficialitat, frivolitat consumista no aconsegueix. Perquè allò té un altre nom: submissió 'conscient' a passar-ho bé fent el que passa a formar part de l'engranatge de la vulgaritat, mediocritat i existències fotocopiades.

M'he quedat descansada.
I que consti que una carbassa de debò ben buidada i feta un llum no és lletja.
I per una pàgina d'IG una artista, amb paper moll encolat, en folrava una, d'aquelles carbasses pèssimes de basar oriental, i la pintava i quedava entranyable, única, divertida, una decoració de tardor que escalfa en una llar amb personalitat.

Aaaah, sí, que 'paulatí', mot que has usat en el teu comentari al meu relat, no existeix en català. Cal usar 'per graus/gradualment, a poc a poc,...'. ;-D