Superstició

Un relat de: deòmises
La resplendor verda dels dígits del despertador em permet entreveure el llit. Hi distingeixo els dos cossos sota els llençols. El d'ella, menut i amb formes sinuoses, encara em desperta el desig; el d'ell, gairebé destapat, em provoca basques i cada vegada el suporto menys. De forma subreptícia, m'esquitllo dins del dormitori i m'apropo a allò que em fascina. La pell fresca encara guarda les restes del combat sexual, un armistici a mitges per maquillar la situació de crisi que es palpa dia rere dia. La flairo i acluco els ulls per gaudir-la millor. La besaria però temo que es desperti abans d'hora amb una sensació agradable i equívoca. Com si els llavis d'ell cerquessin un segon round.

Per aquest motiu, refreno les meves ganes primàries i vaig per feina. Canvio de lloc el màxim d'objectes en moviments ràpids i plens de perícia, i aboco dins dels calaixos de la roba interior els pots de productes d'higiene personal. Pel matí, aquell maremàgnum crisparà els nervis i augmentarà la sensació d'inseguretat i un preludi de crisi conjugal. Tot seguit, obriria la boca d'ell i li taponaria un dels narius amb el dit llefiscós de crema corporal. Seria qüestió de segons que apareguessin els roncs i, a causa d'ells, l'enèsima baralla. Però me'n desdic, per ara.

Abans de fer-me escàpol, però, aprofito per visitar el lavabo i el mirall esberlat. En la penombra, l'entreveig. Una part meva el culpabilitza de la malastrugança que vaig sofrir temps enrere. Però la infidelitat ja devia haver-se endegat anteriorment, i la pèrdua de la feina potser tampoc va ser causada per haver-lo trencat d'un cop de puny en veure com la passió anava refredant-se, i el cúmul d'infortunis seria una qüestió fortuïta, igual que la meva mort. Aquella empenta tan estranya tot just abans d'entrar a la banyera i el cap que topa amb força contra les rajoles i la foscor. No crec en supersticions però per si de cas, el clivello una mica més, malgrat que sigui un espectre. També hi ha creences que no són certes.

Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

374 Relats

1012 Comentaris

310823 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978