S(h)oc(k)

Entre les blanques plomes, el trau carnós es dilata i, lentament, en comença a aparèixer una forma arrodonida que, de no saber-ne més, costaria d'identificar a simple vista. L'au reflecteix l'esforç de la posta amb moviments de coll a esquerra i a dreta, amb un feble cloqueig que no regeix cap harmonia ni cap ritme. Amb tot, aquella silueta primerenca ha esdevingut l'embalum ovoidal que gairebé és fora del cos de la gallinàcia. Un darrer impuls abdominal l'expulsa de cop i l'escataineig de la lloca n'anuncia la feina enllestida.

De poder triar, la caiguda de l'ou s'alentiria i una veu en off emplenaria aquest interval de temps amb una discussió filosòfica arran del començament de tot plegat. Aquest descens duria amb ell les aromes dels grans esdeveniments del planeta i de la humanitat, des de l'evolució dels organismes unicel·lulars i a les catàstrofes, des de les guerres i les epidèmies al naixement d'un nou ésser i, amb ell, la cadena tròfica que se'n vincularia.

Però, després de mil·lèsimes en suspensió i de friccionar amb l'aire que l'embolcalla a partir d'ara, l'ou finalment impacta contra el terra de manera quasi imperceptible. Aquest xoc, emperò, provoca una minúscula onada expansiva que s'escampa al seu voltant i s'estén sense pausa. Si, de nou, alentíssim el ritme de la narració, podríem entendre la font d'inspiració del batec d'ales de la papallona capaç de causar un tsunami, encara que aquest fet no ens interessaria massa. Ens centraríem en l'expansió d'aquesta reacció en cadena i l'energia que en generaria.

En qüestió de segons, el lleu cop de la closca de l'ou ja serà el causant de les ratxes que pentinen gran part de la Terra, i sobrevolaran les capes de l'atmosfera fins que vagin abastant d'altres cossos celestes diversos i, enmig d'aquesta amalgama, tota la matèria es contraurà i serà un punt ínfim enmig del no-res. Just abans que tot exploti i sigui un maremàgnum sense ordre ni concert, que costaria de reconèixer com l'Univers que observem avui en dia.