Territori

Un relat de: deòmises
Quan s'abaixa la persiana metàl·lica, em deixondeixo mandrosament. Toca el passeig capvesprenc per tot el taller, ara que el sol de la tarda comença a absentar-se. Em rento en quatre llepades i baixo les escales amb majestàtica lentitud. Soc el monarca d'aquest petit desori de ferums greixoses i de fòssils combustionats. Els maleïts rosegadors ho saben; els humans també. A pesar de les carantoines que em deixo fer de forma arbitrària, perquè l'urpa o l'ullal també gaudeix quan obre ferida i provoca xiscle que conclou amb penjament. Em moc sigil·lós com de costum, i aquest sigil s'accentua quan escolto certs esbufecs i frecs d'engranatges, com si la reminiscència de l'esforç dels mecànics hagués restat dins del taller.

Però no és així. No hi ha esperits ni manifestacions ectoplasmàtiques. Sinó l'Arévalo, que encara feineja entre els automòbils mig esbudellats. Ara comprenc la claror dels fluorescents, i la banda sonora de cargols i d'eines. I aquestes hores extres serviran per als regals de Nadal. L'observo, engiponat als baixos d'un turisme vermell llampant al que li manquen els quatre pneumàtics. Amb tantes hores de feina a l'esquena, i sembla no haver-se adonat de la llei de Newton ni de la palanca d'Arquímedes. I l'equilibri precari no s'anul·la amb un robust gat. Cal un bon punt de recolzament, i fermesa. I, sobretot, que l'alineació dels astres no et vagi en contra.

Amb tot, encara que tinguéssim en compte tots aquests elements, tampoc no evitaries creuar-te amb mi, que soc el defensor d'aquest meu territori. I el meu meu llastimós coronarà aquest punt de mala bava que em caracteritza. I no és pas perquè sigui negre, ni em digui Muir a la ciutat de València, tot i que l'acudit sigui bo. I sé que em foragitaran quan trobin el cadàver demà a primera hora del matí, perquè soc l'herald de la malastrugança. Però l'home no té l'exclusivitat de matar per pur caprici. Acabo aquests instants filosòfics amb un cop de pota directe al meu homònim hidràulic. Alea iacta est.

Comentaris

  • Ben genuí![Ofensiu]
    Mary Jane Steinburg | 20-11-2022

    Un microrelat molt original, una narració impecable. Enhorabona i sort!

  • Un més [Ofensiu]
    Prou bé | 15-11-2022

    Un relat més del gènere literari que en diem "negre ". Què déu tenir el pelatge d'aquest color que converteix els Miau, el Mixu, el Mininu... en una "mala bèstia" aquí témer i odiar? D'on deu venir aquesta creença de malastrugança que converteix el Negret en un enemic de qui esquitllar-se?
    Un bon relat, ben escrit que consolida que més val no tenir un gat negre a tocar.
    Sort
    Amb total cordialitat

  • Deó!, de debò?[Ofensiu]
    aleshores | 14-11-2022

    Que poc m’agrada el gènere negre, sigui de gat, sigui de gos!

  • La mala bava[Ofensiu]
    kefas | 14-11-2022


    Abans eren els déus qui ens atorgaven o retiraven la seva gràcia en forma de bona o mala sort. Els excrements de gos o els gats negres només eren el senyal que ens enviaven perquè poguéssim reconèixer de forma anticipada la seva voluntat. L’exili dels déus només ha deixat un rastre de mala bava.

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Gràcies per participar.

    Comissió XIII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

361 Relats

988 Comentaris

286288 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978