A LA FI, VIA LLIURE

Veig molt dolor en el teu cant. Pero t'animo a ballar amb el diable sota la lluna ensangrentada.

Paraules belles per a una realitat funesta! Del començament al final el versos reflecteixen acceptació. No esperança.

A diferència del que diuen alguns companys, jo no hi trobo ni un bri d'esperança en aquesta poesia: hi trobo realisme. L'esperança és una cuca molt dolenta, sempre t'enganya. La realitat sempre és la que és, podràs fer el que creguis oportú, però mai t'enganyarà.
M'agraden molt aquests temes, espero escriure'n, però no de manera poètica, com fas tu (i per cert, molt bé)

Sota el sobrefaç dels teus mots, d'aparença agre-dolca, hom hi beslluma bellesa, sensualisme, i sobretot una saviesa incompresa. Fruit de les contradiccions i el mal atzar que t'ha tocat viure...,percebo un plany com un cant de tritons en una mar esvalotada on maldes per ésser per comprès malgrat la poca lucidesa que impera en la majoria dels mortals. Avui els folls són els savis del demà. Nil

He llegit amb el cor encongit els teus mots que sento prenyats de dolor i d'esperança, sí, també mostres esperança en aquestes paraules tan punyents algunes, però sempre tan ben trobades la manera correcta d'escriure-les.

Una abraçada Sergi.

Ferran

Un relat amb una bona esperança, que es nota que vols eixir d'un forat que t'atrapa i vols viu lliure. Hi ha aspectes que són durs.
Cordialment.

Com pot ser que un poema tan ple de negror i desgràcia transmeti espurnes d'esperança? Ras i curt, perquè és un poema bell, molt ben escrit, amb un vocabulari exquisidament triat i que transmet pensaments agredolços. Quan sembla que qui parla estigui refotudament condemnat, el poema, amb la seva elegància, apareix com la taula de salvació de tots els mals, un petit miracle només a l'abast d'esperits sensibles. Volem més regals com aquest, benvolgut Sergi!

Malgrat la duresa i sofriment que albiro en el poema, hi trobo un apunt de tendresa. Suposo que l'escriure ajuda en aquest sentit. I si has pogut matar un dimoni interior que rossegava, millor que millor. Una abraçada, Sergi.

Aleix