Barbes

-I per què el Rei Negre no duu barba?
En plena cavalcada de reis, amb la il·lusió de l’infant en màxims, aquesta pregunta va descol·locar l’adult que l’acompanyava. S’imposava una resposta més inversemblant encara, si cabia.
-Saps qui és el Pare Noel, oi? – la cara del nano estalvià un sí – Doncs una vegada li va deixar de créixer.
-Un Pare Noel sense barba no és un Pare Noel! – sentencià el menut.
-Efectivament, ell se l’afaitava cada estiu, quan fa calor, i se la tornava a deixar créixer a la tardor per tenir-la a punt per Nadal. Però aquella vegada va quedar barbamec. Ni un sol pèl blanc en tota la cara.
L’expressió facial del nen denotava raresa i descrèdit. Era el moment precís per embolicar la troca.
-Amb molt bon seny, va demanar ajuda als Reis Mags, els seus col·legues de temporada. Els anà a trobar uns mesos abans de què comencessin la feinada de deixar regals a tots els nens i les nenes del món. I, com quan tu escrius la carta als Reis, també els demanà un regal: una barba blanca ben poblada.
-I pim pam, no? Són Reis Mags, segur que això els era bufar i fer ampolles.
-Doncs no, perquè una cosa és fer de repartidor i una ben altra fer sortir pèls. I no era una barba qualsevol: volia la del Rei Blanc, que aquest se l’afaités i aprofités els seu pèls tan llargs com blancs per enganxar-se’ls a la seva cara. Com pots suposar, Melcior s’hi negà en rodó, que allò era desvestir un sant per vestir-ne un altre. Aleshores feu la mateixa petició al Rei Ros, però Gaspar exclamà un “demà m’afaitaràs!” que no podia ser més explícit. Mira, que ara ja s’acosta la carrossa d’un! – i assenyalà la corrua de patges que precedien els corresponents seguicis. Uns segons de distracció que aprofità per rumiar com cordills acabar una història que no tenia ni cap ni peus.
-Ja té barba, el Pare Noel? – una estrebada a l’abric el feu sortir del seu estat de concentració momentani, abstret de la festivitat de l’entorn.
-Només quedava el Rei Negre. El Pare Noel argumentà que, amb la pell tan fosca com la seva, la barba quasi no es distingia del seu rostre i que, conseqüentment, era el candidat ideal per cedir-li els seus pèls. No obstant, Baltasar va trobar una coartada: la seva barba era negra com el carbó, i un Pare Noel amb la barba negra tampoc podia ser, que no el reconeixeria ningú, més aviat faria mitja por.
Els ulls del nano cada vegada delataven més un estat d’ànim encuriosit d’allò més, una cara que, sense dir res, et reclamava a crits que seguissis amb aquest relat tan estrafolari, que en volia més, i que calia saber sí o sí com acabaria tot plegat.
-El Pare Noel va trobar la solució: convidà Baltasar a fer un volt dalt del seu trineu tibat pels rens. Aquest hi accedí perquè volia descobrir com podia fer un sol home la feina que feien ells tres, i així, qui sap si en un futur no gaire llunyà, estalviar-se que tots tres haguessin d’arribar cada any a totes les llars del món, que potser s’ho podrien tornar, un any un, el següent un altre i així només haver de treballar un de cada tres nadals (que són mags, però no curts de gambals...). Empès pel darrera pels seus col·legues i arrossegant el tou de capes que l’embolcallaven, pujà al trineu amb penes i treballs. L’estrebada dels rens en sentir el crit “ho, ho, ho!” del seu amo obligà Baltasar a agafar fort el turbant si no volia perdre’l en la immensitat del cel. Però això fou una fotesa comparat amb el que l’esperava tot seguit: el reguitzell de pujades i baixades de vertigen a tanta alçada del terra (ell, que només se n’havia separat quan pujava al camell), avançant a tot pebre i agafant revolts inversemblants, van fer que la marejada de l’únic passatger prengués unes proporcions suficientment grans com per pregar que, per tot l’amor de Déu, tornés a aterrar el més aviat possible, que no responia del seu estómac, mentre quasi basquejava tot tapant-se la boca amb el guant de vellut. Quan tornaren a reunir-se amb en Melcior i en Gaspar, aquests assenyalaren la barba d’en Baltasar: s’havia convertit en una barba tan blanca com la neu, de tanta por com havia passat. Quan es persegueix un objectiu, la murrieria és un plus.
Amb un filet de bava a punt de desprendre’s de la boca oberta de l’infant, de tan parat com havia quedat, el narrador va donar per closa la història; o això és el que es pensava quan sentencià:
-El Pare Noel ja tenia la seva inconfusible barba blanca! Postissa, però ben blanca, llarga i blanca com ha de ser. I ara ja saps perquè el Rei Negre va sempre afaitat.
-Molt bé i ara digues-me com se li aguantava la barba, amb tants de pèls per ajuntar.
Recoi de criatura, ara em surt amb aquesta! Però encara tenia un as a la mànega.
-Què et fa la gosseta quan, enjogassada, t’acostes al seu morro?
-Em llepa tota la cara, fa molt riure!
-Doncs això és el que va fer: deixà que la llengua d’un dels seus rens li empastifés la cara, que quedà amarada d’una saliva llefiscosa, i aquesta fou la pega que enganxà els pèls d’en Baltasar, convençut, ara?
No respongué, que en aquell precís moment rebé l’impacte d’un caramel llençat des de la carrossa del rei protagonista d’aquesta anada d’olla. I encara quedà més mut quan, fitant el nen, Baltasar li picà l’ullet mentre es masegava la barbeta, talment com si ho hagués escoltat tot. Si és que els Reis ho saben tot...