A la cerca de Tulagi. Relat guanyador del Repte DCCCIX

Un relat de: Maculan
Els genolls em fan mal de tant seure, fa tres hores que estic quiet i em foto de calor, m’envolta la immensitat del Pacífic. El cel és d’un blau una mica més clar que el mar, si no pensaria que estic en una altra dimensió. La realitat és que piloto un vell De Havilland P38 de la companyia Williams. Ara, ja no em cauen gotes de suor freda, ni penso tant en morir devorat pels taurons, com al principi. Al capdavall, volar un avió d’hèlix era el somni de la meva vida.
L’avió ha anat perdent alçada; a veure si caic al mar. El dur que ha de ser morir dins d’un avió que s’enfonsa al mar. Sort que s’enfila. I ara, cap a on vaig? Sí home: a l’aeròdrom de Tulagi, a les illes Salomó. Sembla que veig un punt a l’horitzó, cap a les dotze hores. Quina il·lusió em fan les palmeres, les platges i l’Annabel Williams.
A veure si queda gaire benzina. Poca! No sé si arribaré a Tulagi? A més, no fa ni una gota d’aire per planejar. Encara acabaré a la panxa del tauró. És el cansament que em fa pensar en aquestes ximpleries?
Ja veig l’aeròdrom de Tulagi. La corba de la platja, la selva... M’enlairo, freno, poso els flaps i baixo el tren d’aterratge. Amb el morro, una mica alçat m’apropo a la pista. Això d’aterrar sempre és difícil. He de mirar d’anar recte i de no estimbar-me. L’avió entra a la pista, amb dues rodes. Alço el morro i amb tres i fa un salt. Em tremola tot el cos. Premo els frens tant com puc i el gran animal mecànic s’atura. Els dos motors es van aturant. Molt bé!!!
Obro la cabina i baixo. Sí, sí ja ve. És l’Annabel: és esvelta, és rossa i a cada pas domina el món. És la cap de la línia aèria. Faig cara d’esgotament i em poso la mà als ronyons.
—Demà més. T’hauràs de llevar a les sis del matí, perquè has de dur uns músics a Port Moresby.
Intento protestar, però no puc. Ella també és un somni.
Torno a estar dins de la immensitat, tinc una sensació a la boca de l’estómac, em poso l’ampolla de cafè a la boca i m’empasso el líquid. Avui no es trencarà el càntir. Em giro i em miro els passatgers.
—Tindrem un bon viatge.

Comentaris

  • Una de freda i una de calenta.[Ofensiu]
    Joan Colom | 31-08-2025

    Totalment d'acord amb Ginebreda, sobre la màgia del relat. Jo afegiria que té l'aroma d'aquelles aventures dels anys trenta, amb personatges heroics com el pilot aventurer J.C. Bigglesworth "Biggles" o l'arqueòleg aventurer H.W. Jones Jr. "Indiana Jones".

    Només una precisió: t'hauries d'haver documentat millor pel que fa a l'avió, "el vell De Havilland P38".

    M'imagino que el volies referir a un biplà bimotor De Havilland DH89 "Dragon Rapide", com el que transportà Franco de Gran Canària al Marroc, el 18 de juliol de 1936, i no al De Havilland DH98 "Mosquit" o al Lockheed P38 "Lightning", aquests dos últims, monoplans bimotors militars polivalents (avions de caça pesats o bombarders lleugers) que van intervenir a la Segona Guerra Mundial; l'últim, famós pel seu peculiar disseny (dos fuselatges units units per les ales i el timó de cua, amb la cabina de control i l'armament en una góndola central) i per ser utilitzats en l'emboscada que li van parar, al Pacífic, a l'almirall japonès Yamamoto.

  • Interessant [Ofensiu]
    Joan G. Pons | 29-08-2025 | Valoració: 10

    Contingut molt intrressant. Bones reflexions.
    Agraeixo el teu comentari al meu darrer relat publicat.
    Salutacions molt cordials.
    .........

  • Solcar el cel i baixar a la terra[Ofensiu]
    aleshores | 21-08-2025

    (“Infiermieri aggredito in ambulanza” diuen aTele Norba, avui). Rellegint el relat, apareix més clarament l’allegoria, algú per la qual a parts iguals ens deleím i ens obliga; que ens posa problemes feixucs i arriscats. Podríem dir: que bé que s’està tot sol, però després també volem solcar el cel amb l’avió d’hèlix.

  • Viatge[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-08-2025

    Aquest relat podria formar part del gènere de la literatura de viatge interior o literatura de viatge com a procés de creixement personal.
    Hi trobem diverses pistes: volar és el somni de la seva vida, però té por a morir, viure intensament comporta el risc de perdre-ho tot.
    El Pacífic és veu com una immensitat admirada, però ell està cansat; el vol pot ser una metàfora de l'esforç que ens ha de portar a complir els nostres ideals.
    També sembla que hi hagi tensió entre el somni i la realitat, la dificultat de les maniobres i el somni de trobar les platges i especialment l'Annabel Williams.
    Aquesta es veu com una dona real, però en el seu cap és una figura onírica.

    L'estil narratiu àgil i amb tensió creixent. L'ambientació és molt visual: el mar, la suor, la por als taurons, la pista i les maniobres.
    Barreja la tensió de la supervivència amb un toc humà i romàntic.
    Al final es torna al a la rutina, el viatge no s'acaba mai.




  • El paradís?[Ofensiu]
    Aleix Ferrater | 19-08-2025 | Valoració: 10

    Volar cap a una illa del Pacífic, volar, gaudir, somiar, la vida mateixa. I les emocions, els pensaments,els desitjos del pilot sobre el mar, la vida mateixa. Un gran relat. Felicitats ! Una abraçada.

    Aleix
    s

  • És un gran relat.[Ofensiu]
    cuidador_d-ossets | 19-08-2025 | Valoració: 9

    M'agrada aquest relat, la seva imaginació, els detalls que explica, les aventures en ple vol, la seva emoció... està molt ben aconseguit. Felicitats.

    Ens veurem per relats!!!

  • La immensitat del mar equival a l’infinit desconegut.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 19-08-2025

    Des d’un punt de vista significatiu, el trajecte del pilot sobre el Pacífic pot entendre’s com una metàfora de l’existència: un camí incert, ple de perills i de fatiga, però també d’il·lusions i de somnis complerts. La immensitat del mar equival a l’infinit desconegut, i el fet de no tenir gairebé benzina simbolitza la fragilitat de la vida i la consciència del temps que s’acaba. El vol, doncs, és tant una aventura física com una reflexió existencial.
    El Pacífic és amenaçador: taurons, enfonsar-se, desaparèixer. El cel, en canvi, és l’espai de la llibertat i del somni. El pilot es mou constantment en aquest límit entre cel i mar, entre viure i morir. La tensió vital està en mantenir-se en vol, en no caure.
    Veure el punt de terra a l’horitzó pot entendre’s com l’arribada a una mena de port segur, l’oasi després del desert, o la meta que dona sentit a l’esforç. Però un cop hi arriba, el relat mostra que no és un final definitiu: tot recomença. La vida no ofereix un descans total, sinó una successió de reptes.
    Annabel simbolitza el desig, la bellesa, l’ideal que dona sentit al vol. És com un miratge que es fa carn: rossa, poderosa, inabastable. Però alhora és també la veu de la responsabilitat, la que recorda al narrador que l’endemà cal tornar a enfrontar-se al mateix risc, a la mateixa rutina. És, doncs, l’encarnació d’aquest doble pol vital: somni i obligació.
    La imatge del càntir que no es trenca remet al proverbi “tant va el càntir a la font, que al final es trenca”. El pilot és conscient que cada vol podria ser l’últim, que la mort pot arribar en qualsevol moment. Però mentre el càntir aguanta, la vida continua. Aquest motiu reforça la idea cíclica de l’existència: cada aterratge és només la preparació per a un altre vol.
    El relat, llegit simbòlicament, és una al·legoria de la condició humana: vivim entre la por i el desig, entre el perill de caure i la necessitat de somiar. Volar esdevé viure; Annabel, l’amor i el sentit; el mar, la mort latent; i Tulagi, aquella treva efímera que ens permet continuar. El text transmet que viure és arriscar-se, repetir esforços, acceptar el perill i, malgrat tot, gaudir de la bellesa de l’instant.

    Des d’un punt de vista lingüístic, el text utilitza moltes comes i punts suspensius, així com frases molt curtes. Això genera un ritme ràpid i immediat, però en alguns moments fa que la lectura sigui una mica trencada o confusa. Hi ha certa repetició de paraules com “a veure si” o “ja veig”, que pot suavitzar-se amb sinònims o reformulacions. També es repeteix molt “em”, “m’”, que és lògic en primera persona, però es podria alternar amb construccions que evitin tant de ressò. Algunes expressions són molt col·loquials (“em foto de calor”, “quina il·lusió em fan les palmeres”) i contribueixen al to íntim, però en un text literari es podria polir lleugerament per aconseguir un equilibri entre oralitat i elegància. Mantindre la veu oral i immediata és una fortalesa del relat, però combinar-la amb una puntuació més equilibrada, frases més connectades i una lleugera revisió lèxica pot millorar molt la lectura sense perdre espontaneïtat ni tensió. Per exemple, hi ha algunes frases que no em sonen prou naturals, com "El dur que ha de ser morir dins d’un avió que s’enfonsa al mar" o "a veure si caic al mar"; potser amb una puntuació més acurada milloraria l'expressió.
    De tota manera, el relat ens porta a la ment imatges bellíssimes que com ja t'he dit, són tota una metàfora!

  • Màgic[Ofensiu]
    Ginebreda | 18-08-2025

    Com vaig comentar en el Repte Clàssic, aquest relat és màgic. Magnífic.

Valoració mitja: 9.67